dimecres, 7 de febrer del 2018

El precio de Puigdemont

Quien da la puntilla al procés como hasta ahora estaba concebido es el juez Llarena con unos autos que a modo de aviso son tan cuestionables como efectivos

Hay dos millones de catalanes que se definen como independentistas y que no cambiarán de opinión por unos mensajes de Signal

¿Qué tiene que perder Puigdemont? Nada. Por eso su paso al lado deberá disfrazarse de paso al frente y evitar así el riesgo de una repetición electoral

NEUS TOMÀS 

Legitimidad versus legalidad o cómo preservar la figura de Puigdemont sin que su elección comporte una cascada de inhabilitaciones y nuevos ingresos en la cárcel. Esta es la premisa de la fórmula casi mágica que están diseñando los partidos independentistas para salir de la encrucijada en la que les ha situado la justicia española con algunos autos del Tribunal Supremo que a modo de aviso a navegantes son tan cuestionables como efectivos. Su equipo insiste en que se le puede votar en el Parlament sin que nadie corra ningún riesgo penal. Como mínimo intentará que su discurso sea leído en el hemiciclo.
Puigdemont quería y quiere ser presidente porque para eso le votaron casi un millón de ciudadanos. La pregunta incómoda que deberían formularse esos electores es cuántos de ellos estarían dispuestos a quedarse sin trabajo o a verse privados de libertad para que su candidato pudiese ocupar el cargo de nuevo. ¿Cuántos de los nuevos diputados que se presentaron con la promesa de restaurar la figura del president se arriesgarían a someterse a un vía crucis judicial para lograr que Puigdemont pueda ser investido por el Parlament? Puede sonar a provocación, pero ese es el trasfondo de  la negociación entre ERC y JxCat.
JxCat insiste en que cualquier decisión que parezca una concesión a las presiones del Gobierno central será una rendición que el independentismo no puede asumir. En cambio los republicanos quieren parar y replantear la estrategia, pese a que ellos fueron los que acusaron de Judas a Puigdemont cuando planteó adelantar las elecciones. Esas heridas aún supuran y los negociadores de un partido y otro intentan pasar página porque saben que están condenados a entenderse.
Pasar página sin mirar atrás, en esas están ERC y JxCat. Y, con una legislatura por delante que incluirá un juicio asimilable a una causa general al independentismo, con la mayoría de sus dirigentes en el banquillo, cualquier paso en falso es visto para muchos de ellos como un riesgo inasumible.
¿Qué tiene que perder Puigdemont? Nada. Por eso su paso al lado deberá disfrazarse de paso al frente. De investidura aunque no lo sea, de alabanza aunque sea un sacrificio. El precio que pagará ERC no será poco porque es probable que acabe aceptando un Govern a medida de JxCat, que así podrá aprovechar los próximos meses para rehacer un espacio cara a las municipales. Porque la política también es eso. Ganar elecciones. O evitarlas, como en este caso.

TAULES

Bon dia!! 

dimarts, 6 de febrer del 2018

LA LLEI MORDASSA TAMBÉ S’APLICA AL FUTBOL

Estudio Estadio TV1), El Club de la Mitjanit (E3), el Cascabel (13Tv) eren alguns del programes que anit parlaven de l’Espanyol-Barça de del dia anterior, però sobre tot de Piqué i el gest que va fer en marcar el gol de l’empat.
Ja ho vaig dir la setmana passada i ho segueixo dient aquesta: És una simple qüestió de rivalitat entre dos clubs. No hi ha que treure-ho de context.
Hi havia contertulians que criticaven el lleig gest de Piqué i a partir d’aquí sòbria la veda per a opinar d’ell i tota la seva trajectòria de quan no roda la pilota. Piqué és Piqué... Geni i figura dintre i fora del camp... No cal donar-hi més voltes. És un culer de cap a peus. Son iaio matern va ser vicepresident del Barça amb Montal: Amador Bernabeu.

Per tant ha mamat barcelonisme des del dia que va néixer i sent els colors més que ningú. No fa gaires mesos se va fer una enquesta per a veure que opinaven els seguidors del Barça de si un dia Piqué podria arribar a la presidència del club i una gran majoria opinaven que sí.
Diuen els que diumenge van estar al camp de l’espanyol que tot va anar bé fins que va arribar el minut 81 que va ser quan Piqué va fer el gol i, posteriorment, el gest de fer callar el públic assistent. Que abans tot havia transcorregut amb la més absoluta normalitat... I què és la normalitat dintre d’un camp de futbol?  

Va ser precisament aquest gest al que més punta li van treure els tertulians de les diferents cadenes. Semblava que era la primera vegada que se feia una cosa així al món del futbol. També hi va haver que va voler-hi veure alguna cosa més en aquest gest ja que a part de posar-se el dit índex als llavis, va aixecar el menut. Si volia dir alguna cosa més suposo que només ho sabrem si ho diu el propi Piqué.
Tot i el desafortunades frases, xiulets i demés que ha d’escoltar sovint Piqué allà per on vagi, torno a repetir que entra dintre del que és normal a un camp de futbol. Com sempre hi haurà favorables i detractors, però que seria el futbol sense les polèmiques de dintre i fora dels camps.

La meva opinió és que sovint se’n fa un gra massa i no se mira igual si se tracta de l’afició pròpia o de l’aliena. El mateix sol passar amb els comentaristes. Segons a qui sé li perdona tot i en canvi a d’altres no se’ls hi deixa passar ni una. Deixem que els aficionats animin el seu equip i tot i que no ens agradi, que xiulen i s'esplaien a gust amb els nostres jugadors, ja que el proper partit que se jugui al nostre camp passarà a l’inrevés.    
I deixem també que els jugadors puguin dir la seva quan acabi un partit i més encara si estan emprenyats pel que han hagut de sentir mentre rodava la pilota.


Durant el franquisme (potser hi ha gent que no ho sap), el futbol era un dels pocs llocs on se podia enaltir el catalanisme, sobre tot si al Barça ens referim. Ara, amb la llei mordassa aprovada pel PP pràcticament no pots dir res sense que sigui considerat delicte. De vegades no sabria dir si hem avançat o retrocedit.  

Fa temps que els estaments futbolístics que vetllen pel bon funcionament de la lliga li tenen ganes a Piqué, al Barça i a la seva afició (xiulets al Borbó, etc.) I com resulta que a Catalunya no tots són del Barça i fins i tot n’hi ha algun que és botifler, ara han usat l’Espanyol de Cornellà (he dit Cornellà? Volia dir el Prat, perdoneu) per mirar de que li caigui alguna sanció. Des del meu punt de vista Piqué no deixa de ser un boc expiatori.  

DIGUEU-ME SINÓ ÉS VERITAT...

Dels creadors de Tens menys futur que un dissenyador de roba masculina al Pakistan, ara Tenys menys futur que un candidat de l'oposició a president de Russia.