Ferran Bel acaba el discurs de comiat com
alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell
moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent
que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:
Algo se muere en el alma cuando un amigo se va,
cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que
no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas
todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de
silencio a la hora de partir...
Bé, potser no ha estat exactament així... El que
passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig
pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i
donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com
me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell
cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar
sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut
situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos
alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal
del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan
Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien
pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla
(PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE
tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en
regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació
local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells
que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar
engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del
2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va
permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada
de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i
s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns
dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa.
Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava)
va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es
contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de
Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem
Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia
a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents
(jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran
Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria
que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud
de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de
servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític
dintre i fora del seu partit.
Adéu-siau Sr. Ferran Bel!
Benvinguda Sra. Soraya Roigé!