dijous, 15 de març del 2018

¿Mort per agotament?

Ja sumem 43 dies extres de 155 perquè l'independentisme no sap formar Govern

JOAN TAPIA

¿Acabarà morint-se el procés per esgotament dels seus seguidors i indignació del ciutadà corrent i dels agents econòmics que volen tenir Govern, calendari i unes gotes d’ordre? ¿Està Catalunya immersa en alguna disfunció (no parlo de malaltia) per la picada de la mosca 2i (incapacitat i inacció) a què porta la negació de la realitat?

Després de la reunió d’un grup de diputats a Brussel·les --entronitzada com la capital del nou no-Estat–, les preguntes són obligades. A la tardor, l’alcaldessa Ada Colau –que no és independentista, però potser sí– va expulsar Jaume Collboni del govern de Barcelona. El PSC no era digne perquè Miquel Iceta va ser còmplice del 155. Pecat mortal. Però ja sumem cinc mesos de 155. Estem a punt d’entrar a la primavera i el secessionisme va guanyar les eleccions per Nadal. I fa ja 43 dies del 30 de gener, quan hi havia un ple del Parlament convocat per elegir president i enterrar el 155.

Però (oh, sorpresa) el secessionisme segueix sense voler formar Govern i Eduard Pujol –que ha passat de director d’una ràdio privada a portaveu de Brussel·les– ens diu que no hi ha urgència, que hi ha temps per a la investidura perquè el ple encara no està convocat, que formar un Executiu no és fàcil i que a Alemanya ha costat mesos aconseguir-ho (transcric d’El Nacional). ¿Està comparant la Catalunya del 155 amb la pròspera i estable Alemanya amb dos partits oposats que saben governar junts? A sobre actua de portaveu d’un grup de diputats (no sé si també del PDECat) que insisteixen a investir Jordi Sànchez. Avui a Sànchez, com a Oriol Junqueras, només els puc respectar, però la seva investidura és impossible. Junts, el jutge Pablo Llarena i la CUP són un potent drac que ni Sant Jordi pot vèncer.

A sobre afirma que el Govern de Mariano Rajoy del 155 ja està en escac i mat. Com que tinc molt de respecte per Salvador Dalí, no vull imaginar el tipus de càstig que hauria d’imposar l’alcaldessa Colau, una vegada resolt el tema del tramvia, a qui proposa seguir tan tranquil·lament amb el 155, com un Iceta qualsevol. Però ¿i si té raó? El poble va fent la seva i, de tant en tant, Iñigo Méndez de Vigo es gronxa al jardí de la immersió lingüística, i podem consolar-nos amb allò de contra Wert vivíem millor.

Quan un país renuncia durant 43 dies seguits a l’autogovern, pactat el 1980, perquè no vol res que no sigui convertir-se en Lituània, malgrat que l’altre Pujol –el llest– va dir que era impossible, és legítim inquirir si els caps del 47% pateixen algun desajust. Ja són 43 dies, més del que durava la rígida quaresma quan no es podia menjar carn, sense govern propi i supeditats al d’Espanya, en escac mat. ¡Collons!

I a més, l’ANC ha prohibit a Antonio Baños, aquell cupaire que va perdre davant d’Anna Gabriel per no matar Artur Mas, optar a presidir l’entitat. S’ha muntat un gran cristo. La que faltava. Sense president de la Generalitat i amb un gran merder a l’ANC. ¿Com podrà sobreviure Madrid aquesta aguerrida vaga de zel?

ESTELS AL VENT 9

Bon dia! 

dimecres, 14 de març del 2018

LA FIGURA DEL REI

De Vergara a eldiario.es.

Per als que veníem de la dictadura franquista la figura del Rei ens semblava el primer pas per a deixar enrere l’antic règim. A diferència de Franco, Joan Carles era jove i se’l veia jovial. Segur que amb ell, Espanya caminaria cap un futur proper esperançador.
(Tot això pot sonar-vos una mica desfasat, però penseu que llavors, entre els homes, eren molt pocs el que entenien de política, tret de la que ens ensenyaven a l’institut que no era res més que la doctrina franquista , mentre que a les dones ni això, elles aprenien labors de la llar)
Joan Carles I va ser el primer esglaó del nou ordre polític ja que estava tot per fer. De fet, Espanya no tenia cap estructura democràtica (ni parlaments, ni alcaldes escollides directament pel poble, ni Constitució...)
L’any 1978, quan ja s’havien celebrat unes primeres eleccions democràtiques, les famílies espanyoles vam rebre un exemplar de la Constitució que hauríem de votar-la en referèndum.
Segons la Constitució, la figura del Rei era inviolable... Inviolable? Qui més, qui menys ho va interpretar en el sentit més radical de la l’accepció... (ja m’enteneu)
En aquella època, la majoria d’espanyols no hauríem entès que s’insultés al Rei i més si tenim en compte que va aturar un cop d’estat (o al menys va ser el que ens van voler fer creure en aquelles dates) Només alguns, el que se sentien per sobre de tot republicans, eren els que es mostraven més contundents cap a la figura del monarca i tot el que representava.
Però poc a poc vam anar obrint  els ulls, sobre tot gràcies a les filtracions periodístiques que explicaven els afers amorosos extraconjugals i d’altres aventures de dubtosa reputació. Queia el mite i apareixia el vividor...
No obstant, a part de la Constitució, les lleis espanyoles seguien protegint-lo davant de qualsevol acció ja no contra la seva persona, sinó també contra la seva imatge.
Cremar fotografies del Rei ha estat un acció prou freqüent entre els manifestants que proclamen una Catalunya independent. Igual que xiular-lo en actes públics, com ara les finals de la copa que porta el seu nom o insultar-lo quan acudeix a determinats actes, com per exemple la manifestació que hi va haver a Barcelona després dels atemptats del 17-A.
Ara, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a dos joves gironins que van ser empresonats per cremar una foto del Rei. El tribunal també condemna l’Estat espanyol a indemnitzar-los pel temps que van estar a la presó. Segons la sentència ha de prevaldre la llibertat d’expressió (un dret que també recull la Constitució i la Carta Universal dels Drets Humans)
La conseqüència més immediata de la sentència ha estat el debat que han iniciat els polítics sobre la conveniència o no de modificar el Codi Penal en el sentit d’eliminar o suavitzar les condemnes per injúries al monarca. Tres partits ho han impedir: PP, C’s i PSOE.
Tres partits a qui els tindria que caure la cara de vergonya cada vegada que el TEDH absolgui els condemnats per la Justícia espanyola per casos iguals o similars i, per tant acabi condemnant l’Estat espanyols (i m’ensumo que a partir d’ara passarà moltes vegades)
Un país democràtic (Espanya ho és en teoria...) no hauria de consentir tenir de Cap d’Estat una persona que ens ha estat imposada ja que mai l’ha votat ningú. Només per això la República hauria de ser la forma de govern dels estats socialment avançats, tal i com pretén ser-ho Catalunya.

LA NOSTRA RIBERA 477