dilluns, 25 de juny del 2018

EMOTIU I ORIGINAL HOMENATGE A TONI FABREGAT


La meva relació amb Vinaròs me ve de lluny. Entre 1979 i 1984 vaig treballar a dues empreses que ja han desaparegut: Cerámicas Lores SL i Juan Chaler SA.
A la darrera vaig coincidir amb Joan Antoni Fabregat Miralles de qui us en he parlat alguna vegada. Toni, com se’l coneixia normalment, era una persona política i socialment molt compromesa.
Li agradava molt el món de la faràndula i de tant en tant feia de pallasso. Recordo una vegada que va trencar-se el colze volen aprendre a caminar amb xanques (zancos en castellà) a la casa on vivia, coneguda com la Paloma, entre la mar i la caserna de la Guardia Civil de Vinaròs.
Amb un grup de joves entre els quals hi havia Nati Romeu, van ser els que van iniciar els primers Carnavals a Vinaròs després de la dictadura franquista.
Desgraciadament Toni ens va deixar a finals de 2016.
Per aquestes festes patronals de de Sant Joan, la família i els amics li van voler retre un emotiu i original homenatge fen reviure Toni convertint-lo en un capgròs.
Quan el seu cosí Sebastià Fabregat me va enviar les fotos el vaig felicitar per la originalitat. D’aquesta manera Toni ens sobreviurà a totes aquelles persones que el vam conèixer i el vam estimar tal com era.  





CAPVESPRES AL DELTA 77

Bon dia!

diumenge, 24 de juny del 2018

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... UN SAC DE PATATES


Ni mòbil, ni cotxe i fins i tot ni bicicleta... I la gent anava a peu i no passava res... Feien exercici i a l’arribar a casa a l’hora de dinar o sopar, més gana...

Bé, la historieta que avui us explicaré no sé si va arribar a passar. A diferència de la majoria de coses que us explico que són vivències o fets que m’han explicat els meus progenitors o persones estretament vinculades a mi, que van passar realment, d’aquesta no tinc el convenciment de que fos així. Però igual dona...

Un senyor de Masdenverge va anar a comprar patates a Amposta. Hi va anar a peu, ja que pràcticament era l’únic mitjà de transport d’aquella època. Per aquells que no coneguin massa el territori us diré que de casa seva al magatzem on havia d’anar a comprar les patates hi ha aproximadament 5 quilòmetres.
Tot i que el senyor no té nom, trobo que li podríem posar un per a comoditat. Sempre és millor dirigir-se a un pel nom que no per aquella persona o aquell senyor. Què us sembla Ramon? Tinc un cosí a Masdenverge que es diu així.


Era juny, un mes on se solen collir les patates i, per tant, se’n troben de novelles amb facilitat.
Ramon se dirigia cap al magatzem de Ventura, a la plaça del Mercat, al costat d’on va estar el Banc de Madrid a la dècada dels 70.

-Bon dia!

-Bon dia, vostè dirà...

-Venia a comprar una arrova de patates...

-De quina classe les voldrà?

-Les té kennebec?

-Sí, per suposat...

-Les voldria novelles, si pot ser...

-I tant què pot ser! Ahir per la tarda me les va portar el pagès de l’hort... Voldrà un sac?
-No cal, gràcies, ja ne porto un...

Ventura posa el sac damunt la bàscula i li va tirant patates fins arribar als 10,4 quilos (què és l’equivalent a l’arrova)


-Va bé així...?

-Sí, sí... Que vaig a peu i he d’arribar a Masdenverge a hora de dinar...

Ramon surt del magatzem de Ventura amb el sac carregat al coll i satisfet per la compra. Segur que en arribar a casa a la seva dona també li complaurà.

-Trobo que pesen poc aquestes patates... Si no ho hagués vist, pensaria que me’n ha posat de menys... A veure si Ventura té la bàscula trucada...

Comença a caminar i quan ja estava pujant la costa de Santa Fe (la carretera que passa pel costat del polígon de les Tosses), diu per a si mateix:

-Al final me sembla que Ventura s’ha portat bé... Si que està l’arrova i potser m’ha fet una mica de pesada i tot...

Amb aquells sol que queia i la calor que li produïa el sac al coll, les gotes de suor li rajaven per tota la cara. Quan i com podia, amb la ma esquerra que era la que tenia més lliure agafava el mocador de la butxaca i se’l fregava per tota la cara. Abans d’arribar a Masdenverge el mocador ja estava amarat de suor... 

-Renoi, com pesa aquest sac de patates... I jo que me pensava que Ventura m’havia enganyat...

Només arribar a casa, Ramon deixa anar el sac de patates al terra mentre exclama:

-Una arrova? Me penso que al final me n’ha posat dues!!

LA NOSTRA RIBERA 578