PROPERA ESTACIÓ: EL CORREBOUS

O simplement els bous si ho preferiu... Una vegada prohibits els toros a Catalunya el proper objectiu dels antitaurins seran els coneguts bous que es fan a les nostres comarques. Ahir mateix, alguns dels manifestants que s’aplegaven al costat de la plaça de toros Monumental de Barcelona per a protestar contra la corrida que allí es celebrava, ja es van manifestar en aquests termes. Consideren que els bous (en totes les seves modalitats) també són una forma de tortura als animals i, ja ho veureu, no trigaran massa en fer una recollida de firmes per a presentar-les al Parlament de Catalunya com una Iniciativa Legislativa Popular. Un altre cop dependrà de ses senyories. Que siguin ells qui la rebutgin a l’aproven definitivament.
No fa gaires dies ja vaig veure una enquesta a la pagina digital del Periódico on es preguntava lliça i planament, si s’havien de prohibir els correbous. La majoria dels enquestats, un 86 % (1.668 vots), s’hi mostrava a favor, contra un 13 % (186 vots) que deien estar en contra de la prohibició. I allí hi votava gent de tota Catalunya. Personalment opino que la proporció deu de reflectir el sentiment generalitat de la majoria dels catalans i de com veuen ells la festa dels bous. La diferència entre partidaris i detractors, evidentment, és molt àmplia.
No fa gaires setmanes, el Parlament, ja va intentar protegir els correbous declarant-los “festa d’interès nacional”, però vet aquí que el PP s’hi va oposar. És curiós que s’hi oposes un partit que està a favor dels toros i que, fins i tot, vol “blindar-los” portant el tema al Congrés dels Diputats.
La veritat és que no ho entenc per més voltes que li doni. Com es pot donar suport d’una manera incontestable als toros (i ja no entro si representen Espanya o només es veu com un art o una festa) i, en canvi, els bous, un modalitat taurina on no es dóna mort a l’animal i, en canvi, una tradició tant arrelada a les Terres de l’Ebre i tant vinculada a les festes més tradicionals i populars, es veig d’una manera totalment diferent, fins el punt de no voler-se pronunciar a favor i portar la resolució davant del tribunal de garanties del Parlament.
Em sembla que el PP una vegada més “ha pixat fora del test” i no ha defensat, al menys, a un sector de ciutadans de les comarques del S de Catalunya que veuen amb els bous una tradició molt arrelada a la seva terra.
A mi em se faria molt difícil defensar els bous, però igual com vaig dir en el cas dels toros no els prohibiria. El ciutadà, l’aficionat en aquest cas, ha de ser lliure de triar un espectacle.
Llibertat abans que prohibició.

ADÉU, ESPANYA?

En un número anterior de VN, el columnista i amic, el traiguerí Vicent Sanz, va escriure un article titulat “Adéu, Espanya”. De fet, jo ja feia temps que li estava donant voltes al cap per a veure com enfocava un article sobre les tenses relacions existents entre Catalunya i Espanya des d’uns anys cap aquí.
Evidentment cal generalitzar i matisar. Ni són mai son tots els catalans ni tots els espanyols, com tampoc és dóna sempre, en tot tipus de relació.
Si s’ha de buscar l’origen d’aquesta desafectació de Catalunya cap a Espanya, cal buscar-lo en el tenses relacions dels nacionalismes més extrems. Alguns, al nacionalisme espanyol més accentuat, l’anomenen “la caverna”, mentre que quan parlem del català caldria buscar-lo entre els independentistes més radicals. Encara que poc a poc, aquests últims, han aconseguit més seguidors, sobre tot, després de la injusta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia.
Adéu, Espanya és la darrera estofa de “l’Oda Espanya” escrita pel poeta Joan Maragall, l’avi patern de Pasqual Maragall, qui fou President de la Generalitat de Catalunya. Concretament, els darrers versos diuen així:
On ets, Espanya? – no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!
TV3, amb la darrera estrofa i afegint-hi una signe d’interrogació (?), el passat 2 de juny va emetre un documental titulat “Adéu, Espanya?” on es comparava la realitat catalana amb altres territoris autònoms de clares aspiracions independentistes. Aquests territoris són els següents: Grenlàndia (Dinamarca), Escòcia (Regne Unit de la Gran Bretanya) i Quebec (Canadà) Els moments que més van cridar l’atenció de l’espectador van ser quan es van representar escenes històriques usant els famosos “Clics de Playmobil”.
Però tornem a casa nostra per analitzar els esdeveniments més recents. El 30 de juny de 2005, el Parlament de Catalunya aprova per una àmplia majoria (només hi voten en contra el PP i C’s) la proposta del text estatutari, impulsada per Pasqual Maragall. Posteriorment, el cap de l’oposició Artur Mas accepta, en negociacions amb el cap de l’executiu espanyol Rodríguez Zapatero, una retallada del mateix a canvi no sé sap ben bé de què. Finalment aquest tex és aprovat per les dues cambres espanyoles (Congrés de Diputats i Senat) i finalment en referèndum per la ciutadania de Catalunya el 18 de juny de 2006. Se’l coneix com l’Estatut de Miravet.
El PP, així com el “Defensor del Pueblo” i en casos molt puntuals i en determinats articles, algunes comunitats autònomes de l’estat, hi presenten recursos d’inconstitucionalitat. A partit d’allí, l’Estatut, ha de passar tot un periple pel Tribunal Constitucional, amb diversos ponents que intentaran sense aconseguir-ho un text que compti amb el vot favorable de la majoria dels magistrats. Pel camí quedaran recusacions, recursos de la Generalitat i, fins i tot, la mort d’un dels magistrats. Fins arribar al passat 28 de juliol, on es vota, finalment, un text elaborar per la pròpia presidenta del TC. Han hagut de passar més de 4 anys, per a que acabi havent-hi una sentència definitiva que no ha deixat a ningú satisfet. El TC “retalla” aspectes bàsics del text original com per exemple quan parla dels símbols propis, la llengua catalana, els drets històrics, l’administració de justícia, etc.
L’anomenat “pacte constitucional” de la transició queda esmicolat i, tret de temes puntuals com el finançament i l’educació (on ja hi havia sentències del propi TC favorables), l’avenç autonomista ha estat paupèrrim, per no dir nul.
Mentre s’esperava la sentència del TC, els partits i associacions més independentistes, engeguen un procés de referèndums sobre “si els ciutadans volen la independència de Catalunya”. El primer poble en celebrar-ne un és Arenys de Munt, encetant així tota una sèrie de tongades de consultes populars que, finalment, entre finals d’hivern i la primavera passada, arriben a les Terres de l’Ebre: primer Xerta i posteriorment a Alcanar i Ulldecona celebren aquest tipus de consultes.
Encara que la participació ciutadana en les consultes és més aviat escassa, no sempre es sobrepassa el 20 % de participació, el percentatge de “sí”, s’eleva per damunt del 90 % en totes elles.
El que si que tinc clar, és que si ara es fessin de nou els referèndums independentistes allí on ja s’han fet o als llocs on encara queden per fer-se (no s’ha fet a cap gran ciutat), el percentatge de vot favorable a la independència s’incrementaria considerablement.
La gran manifestació de Barcelona de dissabte 10 de juliol amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” pot crear un punt d’inflexió sobre tot en aquell grup que fins ara es mostraven més indecisos.
És l’efecte “acció”, reacció” davant d’una injustícia greu propiciada per un recurs inacceptable d’anticonstitucionalitat per part del PP, Catalunya reacciona rebutjant la sentència i aspirant desvincular-se d’Espanya en un futur no massa llunyà.
Mentrestant encara hauran de passar moltes coses fins arribar a fer un referèndum que contempli la possibilitat d’assolir la independència amb totes les garanties legals necessàries.

UNA REFORMA PER A LA DRETA QUE AQUESTA REBUTJA

“Sóc sindicalista convençut, polític vocacional i socialment compromès”. Crec que és una bona definició de mi mateix.
Per això, a l’hora de fer costat al meu sindicat, la UGT o al meu partit, al PSC, si tinc que triar un dels dos, primer em decantaré cap al sindicat.
Jo vic del meu treball i l’he de defensar. La reforma laboral aprovada ahir no va en mi, però si amb una bona part del col•lectiu de treballadors del que formo part, del que em sento part. A la política estic de forma ocasional i temporal. De la política no he de viure. És més, a partir de l’any que ve, després de les eleccions municipals, ja no seré regidor de l’Ajuntament d’Amposta. Això ja ho vaig decidir abans de les darreres eleccions, ja fa més de 3 anys.
Tot aquest preàmbul és per a dir que no puc estar d’acord amb el govern ni amb el meu partit per la reforma laboral aprovada dijous.
Una reforma que té el “mèrit” de no agradar ningú, ni a la dreta (tant els partits com la gran patronal) ni a l’esquerra (tret del partit que sustenta el govern, evident, que va se l’únic que la va votar a favor) ni, evidentment, als sindicats i als treballadors.
Es diu que les coses, per ser bones, no han d’agradar a ningú. Hi discrepo. El govern hauria hagut de fer un política laboral més justa. La reforma laboral es demanava des dels sectors empresarials, no des dels sindicats. I ja deien que la reforma es basaria, sobre tot, en abaratir els acomiadaments. O sigui, en facilitar a l’empresari poder tirar al carrer el treballador i pagar-li menys que fins ara. És evident que contempla altres mesures, però, principalment, es facilitar el comiat. Sinó fixeu-vos amb el titular de portada del Periódico de ahir mateix: “Via lliure a la reforma que abarateix el comiat”. Sobren les paraules.
Però si algú es pensava que amb la retallada de sous dels treballadors del sector públic, amb la congelació de les pensions i amb la reforma laboral, la cosa acabaria, avui, també el principal titular de la portada del Periódico diu: “Zapatero anuncia més sacrificis el 2011”. I ja és quan em poso a tremolar i preocupar-me encara més. Per on arribaran aquests ajustos?
Mentre sectors com els de les caixes d’estalvis no paren de rebre ajudes per part del govern, el sectors més deprimits, els aturats de llarga durada, perceben prestacions de supervivència que no arriben ni tant sol a això, a poder sobreviure!
La responsable de la crisi no han estat els treballadors, tampoc bona part de les empreses. Però si una part d’aquestes grans empreses, les que es dediquen al món de les finances i de l’especulació. Ha pres el govern espanyol alguna mesura contra els que van provocar la crisi al nostre país?
Els drets laboral s’han aconseguit gràcies a la lluita obrera de més d’un segle. La pèrdua de una part del mateixos en pocs mesos. És el final de l’estat del benestar o es podrà recuperar dintre de pocs anys.
Avui per avui sóc bastant pessimista.

“EL MUSLAMEN DE LA ROJILLA”

Que traduït al català seria “el cuixam de la rojeta”. No, no és una novel•la eròtica que tinc en preparació, que més voldria jo que tenir la capacitat d’escriure una novel•la. Simple ment volia fer un títol, en castellà, que contengués algunes de les paraules que va acceptar ahir la Real Academia Española de la Lengua.
En total es van incloure al nou diccionari 408 noves paraules i es van fer uns 3.000 canvis.
També es van acceptar paraules com “grafiti, abducir, cultureta, antiespañol, oenegé”, etc. Algunes d’elles d’ús comú entre les comunitats castellano-parlants.
Les llengües parlades, a part d’anomenar-se llengües “vives”, certament hi estan i no només perquè son emprades per grups més o menys importants de gent, sinó perquè estan sotmeses a canvis constants degut a una sèrie de circumstàncies com ara la influència d’altres llengües o l’ús de paraules en argot fetes per grups més o menys majoritaris i, fins i tot, marginals.
No sabria dir si l’Institut d’Estudis Catalans està tan obert a aquesta mena de canvis. Crec que no. Encara que es cert que si es compara el diccionari elaborat per aquest organisme al el Pompeu Fabra, s’observarà que l primer conté moltes més paraules d’ús comú fora de l’àrea d’influència del català oriental, com ara del català occidental (Lleida i part de Tarragona), del valencià, del balear, etc.
Aquest és per a mi el paper que han de jugar les autoritats lingüístiques: per una part vetllar pel bon ús de l’idioma, però per l’altra estar oberts als canvis constants que requereix la parla de les societats.