La trampa del dret a decidir

El gir sobiranista és una argúcia de CiU, que en el fons vol tornar a l'època del peix al cove
Hi ha expressions que de forma imprevisible fan fortuna, sovint no tenen un significat gaire precís i, per tant, es presten a fer-ne interpretacions diverses. Des de fa uns anys, el dret genèric a decidir sobre el que sigui s'ha transformat en una reinvenció bastant descafeïnada de la vella consigna favorable a l'autodeterminació de Catalunya, una exigència que, recordem-ho, va caure progressivament en desús quan es va culminar la transició. La normalitat democràtica convertia aquesta demanda en una mica absurda perquè els catalans vam passar a elegir periòdicament entre partits i coalicions més o menys autonomistes, nacionalistes o federalistes.
El panorama polític català va començar a canviar el 1999 i, sobretot, ho va fer el 2003, quan ERC va obtenir 23 diputats autonòmics i el PSC va guanyar per segona vegada les eleccions en nombre de vots, i en aquesta ocasió va poder formar Govern mitjançant un acord tripartit d'esquerres. La nova ERC liderada per Carod-Rovira no amagava el seu independentisme malgrat que sabia que el seu desig no es materialitzaria demà passat ni l'altre. CiU se'n va anar a l'oposició, desacreditada entre el seu electorat més nacionalista per vuit anys de pactes amb un PP rabiosament espanyolista. El resultat va ser, per una banda, que els socialistes catalans, durant molts anys vilipendiats pel seu vincle amb el PSOE, van passar a ocupar una part substancial de la centralitat catalanista, i, per una altra, que ERC es va convertir en una opció electoral útil que combinava radicalitat independentista i pragmatisme polític.

D'aquesta manera, el famós pal de paller que Jordi Pujol havia construït hàbilment durant dues dècades va patir un seriós revés. El partit més gran de la federació nacionalista, CDC, va haver de trobar nous arguments i, a partir del 2006, va pensar ni més ni menys que a refundar el catalanisme. L'any següent, Artur Mas va convocar la casa gran i mitjançant un joc de paraules va decidir que havia arribat el moment de «substituir la defensa de l'autonomia o de l'autogovern pel dret a decidir en tot allò que ens és propi», va solemnitzar. Es tractava d'una fórmula copiada del nacionalisme basc, que podia expressar una gran radicalitat política al matí però que a la nit no comprometia a res. Amb això Mas donava per superat l'autonomisme però sense avalar un projecte polític independentista. Així, els convergents pretenien, sacsejant les aigües del catalanisme, desplaçar de la centralitat el PSC i robar una part del perfum rupturista a ERC. Encara que amb això afavorien, com així ha estat, el creixement sociològic de l'independentisme.

Vist en perspectiva, els dirigents de CDC han demostrat ser uns hàbils il·lusionistes. Les circumstàncies els han estat favorables. La foto final que avui ens queda de tot el procés de reforma estatutària és la d'un sonor fracàs, encara que és una imatge falsa, alimentada pels interessos polítics d'uns i la miopia dels altres. La manifestació multitudinària del 10 de juliol va ser l'apogeu d'aquesta nova consigna sens dubte atractiva però radicalment vàcua anomenada dret a decidir. Perquè en realitat aquesta fórmula per ella mateixa no duu enlloc. Reclamar l'autodeterminació únicament té sentit si es té un autèntic interès per exercir aquest dret amb l'objectiu de trencar, de separar-se, en aquest cas, de la resta d'Espanya. Però si no es té un projecte polític independentista, com és el cas de CiU, aleshores només serveix altres objectius, purament de màrqueting electoral. M'imagino que els independentistes autèntics no esperen que es canviï un dia la Constitució per incloure aquest dret i llavors poder exercir-lo. Aquells que en realitat desitgen la secessió, tant si són de dretes com d'esquerres, lluiten per aconseguir una majoria social i política al Parlament de Catalunya que un dia els permeti proclamar la separació de forma unilateral per després ratificar-la en referèndum. Tot el que no sigui això és marejar la perdiu.

A la meva manera de veure, la consigna del dret a decidir que esgrimeix ara CiU significa el pas de l'autonomisme sempre insatisfet que durant 23 anys va practicar amb gran mestria Pujol a la retòrica sobiranista però impotent de Mas. Per això, aquest gir sobiranista no és altra cosa que una argúcia, una trampa, mitjançant la qual oposar-se a la proposta federal dels socialistes. Malgrat la fermesa política de José Montilla, és cert que al socialisme català li ha faltat potència discursiva. A més a més, les veus que dins del PSC proposen trencar amb el PSOE reflecteixen desorientació i un cert complex d'inferioritat davant del nacionalisme. Mentrestant, l'oferta electoral de l'independentisme s'ha fragmentat a causa de rivalitats personals, i és per la dreta on a ERC li apareix ara un seriós competidor: el secessionisme populista de Joan Laporta. Tot apunta que el principal beneficiari d'aquesta divisió serà CiU. Els convergents hauran de seguir pescant en les aigües del radicalisme, amb propostes com la del concert econòmic, encara que en el fons no volen altra cosa que tornar als bons temps del peix al cove. Tindrem temps per anar-ho comprovant.

Joaquim Coll Historiador

EL MANIFEST DEL PSC PER A L’11 DE SETEMBRE

La Catalunya de l’Estatut
L’ambició nacional del catalanisme social

El Partit dels Socialistes de Catalunya celebra
la Diada Nacional de Catalunya de 2010 amb un
missatge de confiança, afirmació i reivindicació.
Som conscients de les dificultats que hem
d’afrontar en el terreny nacional, cultural,
econòmic i social. Però estem convençuts que
la Catalunya del 2010 està en millors condicions
que mai per encarar el futur amb confiança i
progrés.

1. Afirmem, un cop més, que Catalunya és una
nació, que el català és la nostra llengua i que
l’Estatut, aprovat per la majoria dels ciutadans
i ciutadanes de Catalunya, és la nostra llei de
lleis. Cap Tribunal pot, ni podrà, jutjar els nostres
sentiments ni negar la nostra voluntat.
2. Reivindiquem el catalanisme social, el
catalanisme popular que suma i cohesiona. Un
sentiment transversal que fa país, que relliga
territoris i accents, que integra els nouvinguts i
que ens fa un sol poble. Catalunya s’ha de pensar,
defensar i construir sencera, sense exclusions.
3. Creiem en el catalanisme social com una
actitud quotidiana que ens permet viure la
ciutadania democràtica, la identitat nacional
i la cohesió social amb plenitud i de manera
integradora. La nació és la casa, el barri, la ciutat,
el país. No hi ha nació sense societat. Volem un
catalanisme que faci possible la justícia social.
Aquesta és també la nostra ambició nacional.
4. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut, aprovat
per la ciutadania de Catalunya. Desplegarem la
integritat del seu text amb nous instruments,
sense renúncies.
5. Plantegem el federalisme com l’única opció
possible per a l’Espanya del segle XXI. Mentre
Espanya avança cap a l’horitzó federal, Catalunya
no renunciarà a tot el potencial que l’autogovern
previst a l’Estatut ens permet. Espanya no té
temps per perdre i Catalunya no pot esperar.
6. Parlarem clar, les eleccions al Parlament de
Catalunya són una autèntica cruïlla: no volem
ni dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni cap pas
enrera. L’Estatut és i ha de ser la gran avinguda
de l’autogovern, de la unitat civil i del progrés
econòmic i social de Catalunya. No renunciarem
a allò que suma i ens fa forts per altres objectius
que, sota l’aparença d’una major ambició, ens
poden empobrir, afeblir i dividir.
7. Oferim un projecte de futur sòlid i útil, com
el que representa el President Montilla. No
volem quimeres, ni frustracions, ni conflictes
innecessaris. Volem rigor, fermesa, serietat i
resultats. Som la Catalunya que sap on va. Som
la Catalunya de l’Estatut.
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Bona
Diada Nacional! Us animem a celebrar l’Onze
de Setembre de 2010 amb confiança, orgull
i sentiment patriòtic. Fem de la senyera el
símbol de la unitat del país; fem del nostre
himne, un cant a la confiança, i fem de la nostra
Diada un gest inequívoc de compromís cívic i
democràtic.

Visca Catalunya!

Manifest d’Òmnium Cultural per l’Onze de Setembre

Aquest és el manifest que es llegirà demà a Amposta.

La manifestació que el dia 10 de juliol va convocar Òmnium Cultural, juntament amb centenars d’associacions, sindicats i partits polítics catalans, va rebre una resposta popular massiva als carrers de Barcelona. Absoluta. Un milió i mig de persones van fer seu el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

La constatació que Catalunya és una nació respon a una realitat històrica i social, així com a una voluntat de futur, avalada majoritàriament pels representants democràtics del poble de Catalunya al seu Parlament. És una constatació que inclou també el nou Estatut d’autonomia, tot i que el Tribunal Constitucional l’hagi volgut desvirtuar reduint-la al folklore sense vinculacions jurídiques. La segona part del lema de la manifestació –que és alhora un compromís– va més enllà. Implica una acció. Una acció contra la mateixa sentència del Constitucional que ha desvirtuat la voluntat majoritària de l’electorat català expressada en referèndum. Una acció perquè ningú continuï decidint en nom dels catalans i catalanes. Perquè siguin aquests qui decideixin el grau de sobirania del seu país.

Per això, no n’hi ha prou amb la reivindicació. Cal assentar les bases que possibilitin i vertebrin la decisió del poble de Catalunya. Després de la manifestació, cal, doncs, actuar amb coherència. En aquest sentit, davant aquest 11 de Setembre, Òmnium Cultural:

1) Fa una crida a totes les associacions i organitzacions que van assistir a la manifestació perquè vagin més enllà. Perquè renovin l’esforç col•lectiu que pressioni els partits per avançar en el projecte nacional compartit.
2) Apel•la a tots els catalans i catalanes a prendre consciència de l’agressió que viu el país i que siguin protagonistes de les actituds transformadores que necessita aquest moment històric, així com de l’exigència nacional ambiciosa que requereix.
3) Reconeix l’esforç dels partits polítics catalans, que han superat l’estratègia electoral, per haver pactat al Parlament una declaració conjunta contra la sentència del Tribunal Constitucional, encara que hagi estat de mínims. Lamentant, però, que aquesta no s’hagi pogut traslladar al Parlament espanyol.
4) Demana als representants polítics del poble català, després de les pròximes eleccions, una línia coherent amb aquest compromís nacional.
5) Es compromet a seguir treballant el lideratge de la societat civil per restar alerta davant qualsevol invasió que conculqui la voluntat democràtica dels poble català i el seu dret a decidir.



Som una nació. Nosaltres decidim!
Barcelona, 11 de Setembre de 2010

L’11 DE SETEMBRE A AMPOSTA

Demà és l’11 de setembre. La diada nacional de Catalunya. El nostre dia més reivindicatiu. Encara que els actes lúdics no tenen perquè quedar en un segon terme.
A Amposta, com es tradicional des de fa diverses dècades, pel matí es farà una excursió i es penjarà una senyera dal del Montsianell, el punt de la serralada del Montsià més proper a la nostra ciutat.
I per la tarda arriba l’hora de l’acte més institucional. Des de la plaça de l’ajuntament i fins al pont penjant, el veritable símbol d’Amposta, es portarà en “professor” una senyera, acompanats entot momet per la banda de música la Unió Filharmònica. En arribar al pot, se’n enlairarà una que s’estirà allí fins la diada de l’any que ve. Es llegirà el manifest que ha preparat Òmnium Cultural per la ocasió i, tots plegats, cantarem els Segadors, el nostre himne.
Després, a l’avinguda Alcalde Palau (també coneguda pel carrer del Pont), la cobla la Pincipal Rapitenca amenitzarà al públic assistent amb una audició de sardanes i la colla sardanista”Dansaires del Penedès” ballaran al seu ritme.
Mentre, a Barcelona es faran els actes més institucionals presidits pel president de la Generalitat de Catalunya acompanyat per les màximes autoritats del país i d’un bon grapat de polítics i convidats. Aquest any, per primera vegada, al parc de la Ciutadella, on hi ha el Parlament de Catalunya, i en mig d’una sèrie d’actuacions musicals, la colla ebrenca Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, interpretaran unes jotes tradicionals de les nostres terres.
Perquè l’equip de govern segueix insensible a la nostra dansa més tradicional, la jota? Des de quan i perquè és balla la sardana a Amposta, sinó ha estat mai un ball tradicional ampostí?
Ja ho he dit més d’un cop i ho tornaré a repetir. Creuen els convergents que “ser” català significa “abraçar” tot els símbols que representen Catalunya, entre ells la sardana, renunciant així a la nostra identitat territorial.
Les Terres de l’Ebre (o la futura vegueria de l’Ebre) és un territori més dintre del mapa de Catalunya. El territori de més al Sud, amb unes costums i tradicions que cap altre territori del Principat té: des de la festa els bous, tan tradicional a Amposta, com el ball de la jota, que ballaven els nostres iaios i iaies i, que durant molts d’anys va quedar tant relegada que quasi va estar a punt de perdre’s. Hem d’agrair al grup local Paracota la recuperació per a tota la ciutadania de la nostra dansa més típica.
Per a la diada de l’11 de setembre de 2011 caldrà veure si a Barcelona, cap i casal de Catalunya, hagi qui hagi al davant de la Generalitat, segueix donant a la jota el protagonisme que mereix. I a Amposta, que també l’any que ve és any de comicis municipals. A veure si el nou ajuntament és més sensible i deixa de creure que el “fet català” és portar la barretina, ballar sardanes i votar nacionalista. Catalunya és plural.