IAN GIBSON
Escriptor.
Aquest any s'estan celebrant els quatre segles de la publicació de la segona part d'El Quixot. Bé, no exagerem. Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), al mes de juny estaven al corrent d'aquesta efemèrides el 54% dels espanyols que van respondre el qüestionari. No sembla, doncs, que tota la nació estigui llegint en aquests moments la segona part en qüestió, fabulosa entre altres raons perquè en aquest text, per primera vegada en la història de la ficció, si no m'equivoco, un personatge inventat ensopega amb lectors que han gaudit llegint les seves aventures en un volum previ i que se sorprenen al tenir-lo al davant en la vida real. Matèria per aselfies interminables. Afegiré que començar una novel·la dient que no vols recordar-te del nom del lloc on vivia el teu protagonista és tan genial que un no deixa de sorprendre's.
Si el 46% dels espanyols enquestats ignoraven fa unes setmanes que estem celebrant tan magne esdeveniment quadricentenari, no passa igual amb els nostres acadèmics. Sota la direcció de l'imparableFrancisco Rico, la docta casa acaba d'editar, en dos ingents volums, una edició de l'obra mestra cervantina que supera amb escreix tot el que s'ha vist i probablement es veurà. Això, amb la col·laboració dels principals especialistes mundials, que amb elucubracions sobre diferents aspectes de la novel·la han omplert el volum complementari (una de les correccions de la nova edició m'ha encantat, ja que resulta que, on abans es llegia «suelen hacer el amor con ímpetu», el manc de Lepant en realitat hi va escriure«suele nacer el amor con ímpetu», que no és exactament el mateix). En el món potser només hi ha un fenomen comparable als treballs que genera El Quixot: la immensa indústria universitària provocada per l'Ulisses de James Joyce, que estant pràcticament cec es va veure pràcticament incapaç de realitzar la feixuga tasca de corregir les galerades, farcides d'errates, d'un text ja per si sol embrollat i que va sortir al carrer publicat en una primera edició lamentable.
Dos anys abans de la publicació de la segona part d'El Quixot es va consumar un dels episodis més cruels i desastrosos de tota la història espanyola: l'expulsió dels moriscos. Segons sembla, a la península Ibèrica hi havia llavors uns set milions i mig d'ànimes. Els moriscos bandejats de casa seva sumaven, d'acord amb els estudiosos, mig milió, que no és uan xifra petita. En la seva enorme majoria eren gent pacífica que cuidaven la seva pròpia terra o es dedicaven al comerç. ¿Es mereixien aquest tracte? Segons Martí de Riquer, en la seva edició de la novel·la (1944), sí. En una nota al meravellós episodi del moro Ricote (II, capítol 54) es va permetre apuntar: «Entre el 1609 i el 1613 es van fer públics els bans que ordenaven la immediata expulsió d'Espanya dels moriscos, o sigui els moros que, aparentment convertits, seguien practicant d'amagat els seus ritus i en general portaven vida nociva a la societat» (les cursives són meves). Que jo sàpiga, no va rectificar mai aquesta vilesa.
L'episodi del moro Ricote, que, preveient el desastre que sobrevenia, es va establir a Alemanya, és dels més commovedors que es puguin llegir. Només un obcecat com Riquer seria capaç de no entendre la ironia amb què Cervantes, entre línies -és clar, havia de ser entre línies-, condemna el que es va fer amb aquelles persones, que eren tan espanyoles com els catòlics. S'han ofert disculpes als jueus expulsats. Però mai als moriscos. Això constitueix no solament una abjecció moral intolerable, sinó un error abismal. Entre altres raons, perquè en el món islàmic hi ha una minoria de fanàtics que somien nit i dia amb la reconquista d'Al-Andalus.
En aquest sentit em té obsessionat un vídeo gravat en un campament de l'Estat Islàmic a Síria i difós per Youtube l'agost del 2014. Hi apareix un gihadista que, en un castellà perfecte, declara: «En nom d'Al·là el misericordiós, gràcies a Al·là de tot el món. Som en Terra Santa i a tot el món us dic i us aviso; estem vivint sota la bandera islàmica i morirem per ella fins que aconseguim totes les terres arrabassades, des de Jakarta fins a Andalusia; i us dic, Espanya és terra dels nostres avis i tornarà a ser nostra amb el poder d'Al·là».
Amb actituds com la del capítol catedralici cordovès, Espanya està atiant la ràbia islamista, que en qualsevol moment pot provocar una altra tragèdia. ¿Per què negar als musulmans el gaudi de poder pregar a la mesquita? ¿Per què no s'ensenya ni una paraula d'àrab als nens d'aquest país, quan n'hi ha milers en l'idioma, moltes d'ús diari? ¿Per què no s'accepta que Espanya és una barreja de sangs i cultures? ¿O és que ens hem tornat del tot ximples?