diumenge, 30 d’agost del 2015

"Terra dels nostres avis"

IAN GIBSON
Escriptor.

Aquest any s'estan celebrant els quatre segles de la publicació de la segona part d'El Quixot. Bé, no exagerem. Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), al mes de juny estaven al corrent d'aquesta efemèrides el 54% dels espanyols que van respondre el qüestionari. No sembla, doncs, que tota la nació estigui llegint en aquests moments la segona part en qüestió, fabulosa entre altres raons perquè en aquest text, per primera vegada en la història de la ficció, si no m'equivoco, un personatge inventat ensopega amb lectors que han gaudit llegint les seves aventures en un volum previ i que se sorprenen al tenir-lo al davant en la vida real. Matèria per aselfies interminables. Afegiré que començar una novel·la dient que no vols recordar-te del nom del lloc on vivia el teu protagonista és tan genial que un no deixa de sorprendre's.
Si el 46% dels espanyols enquestats ignoraven fa unes setmanes que estem celebrant tan magne esdeveniment quadricentenari, no passa igual amb els nostres acadèmics. Sota la direcció de l'imparableFrancisco Rico, la docta casa acaba d'editar, en dos ingents volums, una edició de l'obra mestra cervantina que supera amb escreix tot el que s'ha vist i probablement es veurà. Això, amb la col·laboració dels principals especialistes mundials, que amb elucubracions sobre diferents aspectes de la novel·la han omplert el volum complementari (una de les correccions de la nova edició m'ha encantat, ja que resulta que, on abans es llegia «suelen hacer el amor con ímpetu», el manc de Lepant en realitat hi va escriure«suele nacer el amor con ímpetu», que no és exactament el mateix). En el món potser només hi ha un fenomen comparable als treballs que genera El Quixot: la immensa indústria universitària provocada per l'Ulisses de James Joyce, que estant pràcticament cec es va veure pràcticament incapaç de realitzar la feixuga tasca de corregir les galerades, farcides d'errates, d'un text ja per si sol embrollat i que va sortir al carrer publicat en una primera edició lamentable.
Dos anys abans de la publicació de la segona part d'El Quixot es va consumar un dels episodis més cruels i desastrosos de tota la història espanyola: l'expulsió dels moriscos. Segons sembla, a la península Ibèrica hi havia llavors uns set milions i mig d'ànimes. Els moriscos bandejats de casa seva sumaven, d'acord amb els estudiosos, mig milió, que no és uan xifra petita. En la seva enorme majoria eren gent pacífica que cuidaven la seva pròpia terra o es dedicaven al comerç. ¿Es mereixien aquest tracte? Segons Martí de Riquer, en la seva edició de la novel·la (1944), sí. En una nota al meravellós episodi del moro Ricote (II, capítol 54) es va permetre apuntar: «Entre el 1609 i el 1613 es van fer públics els bans que ordenaven la immediata expulsió d'Espanya dels moriscos, o sigui els moros que, aparentment convertits, seguien practicant d'amagat els seus ritus i en general portaven vida nociva a la societat» (les cursives són meves). Que jo sàpiga, no va rectificar mai aquesta vilesa.
L'episodi del moro Ricote, que, preveient el desastre que sobrevenia, es va establir a Alemanya, és dels més commovedors que es puguin llegir. Només un obcecat com Riquer seria capaç de no entendre la ironia amb què Cervantes, entre línies -és clar, havia de ser entre línies-, condemna el que es va fer amb aquelles persones, que eren tan espanyoles com els catòlics. S'han ofert disculpes als jueus expulsats. Però mai als moriscos. Això constitueix no solament una abjecció moral intolerable, sinó un error abismal. Entre altres raons, perquè en el món islàmic hi ha una minoria de fanàtics que somien nit i dia amb la reconquista d'Al-Andalus.
En aquest sentit em té obsessionat un vídeo gravat en un campament de l'Estat Islàmic a Síria i difós per Youtube l'agost del 2014. Hi apareix un gihadista que, en un castellà perfecte, declara: «En nom d'Al·là el misericordiós, gràcies a Al·là de tot el món. Som en Terra Santa i a tot el món us dic i us aviso; estem vivint sota la bandera islàmica i morirem per ella fins que aconseguim totes les terres arrabassades, des de Jakarta fins a Andalusia; i us dic, Espanya és terra dels nostres avis i tornarà a ser nostra amb el poder d'Al·là».
Amb actituds com la del capítol catedralici cordovès, Espanya està atiant la ràbia islamista, que en qualsevol moment pot provocar una altra tragèdia. ¿Per què negar als musulmans el gaudi de poder pregar a la mesquita? ¿Per què no s'ensenya ni una paraula d'àrab als nens d'aquest país, quan n'hi ha milers en l'idioma, moltes d'ús diari? ¿Per què no s'accepta que Espanya és una barreja de sangs i cultures? ¿O és que ens hem tornat del tot ximples?

dissabte, 29 d’agost del 2015

REEDICIÓ: IRRESPONSABILITAT POLÍTICA

A Amposta, si algú desperta passions és l’exalcalde Joan Maria Roig. Passions de signe contraposat segons vinguin dels seus adeptes que el tenen com un veritable líder o dels contraris, que consideren que ha estat un alcalde autoritari, prepotent i que només ha mirat pels seus propis interessos i els del seus fidels.
El que us vull explicar res té a veure amb la introducció que he fet, però és un clar exemple de la seva manera d’actuar. De com exercia el “poder absolut” que li atorgaven les majories absolutes que anava encadenant...
El fets es remunten a l’any 2000, quan a Barcelona encara governaven el seus. L’Ajuntament d’Amposta va atorgar l’explotació del nou escorxador municipal fet al polígon de Tosses a l’empresa Ganados y Carnes Martí, SL, del Perelló (Baix Ebre) El cost de la concessió rondava les 400.000 pessetes a l’any! L’empresa concessionària matava, sobre tot, bestiar de sanejament. Es a dir, el que havia patia alguna malaltia, malformació, etc. Cal afegir que cap carnisser d’Amposta sacrificava els seus animals a l’escorxador municipal.
Degut a la necessitat de fer una ampliació de les seves instal·lacions amb més corrals i més línies de matança, l’empresa concessionària va tenir la necessitat de demanar un préstec de 800 mil euros. Al no disposar de patrimoni suficient, l’Institut Català de Crèdit Agrari va demanar-li un aval. L’aval en qüestió li va fer l’Ajuntament d’Amposta i va ser aprovat pel propi alcalde mitjançant un decret d’alcaldia, sense haver passat pel ple municipal, avalat per un informe del llavors secretari en funcions. 
Degut a un canvi de legislació promogut pel govern de Maragall es va prohibir matar aquest tipus de bestiar a tot el territori català. A partir d’aquí, els concessionaris van entrar en una profunda crisi que els va portar, finalment, a presentar davant un jutjat mercantil, una demanda de suspensió de pagaments.
Assabentada l’oposició de l’ajuntament i més concretament el grup municipal del PSC, va demanar a l’alcalde l’expedient de la concessió administrativa i del aval realitzat anys després. Al cap d’una espera prudencial i davant la persistència socialista, l’exalcalde va al·legar “haver extraviat dit expedient” (!)
Amb la constitució del nou ajuntament al juny de 2007 hi ha un canvi d’alcalde que no de govern ja que el grup de CiU aconsegueix un altre cop la majoria absoluta i per tant el govern de l’ajuntament. Això comporta el fet de l’arribada d’una nova secretaria municipal de formes clarament més independents que els que havia estat durant molt de temps secretari amb Roig. Només prendre possessió del càrrec, el grup municipal del PSC li va encarregar un informe sobre la possible il·legalitat del decret d’alcaldia que avalava el préstec sobre la garantia de la llicència d’explotació de l’escorxador. L’informe fou concloent: “El decret d’alcaldia era del tot il·legal i havia d’haver estat aprovat pel plenari municipal”. Evidentment el resultat final hagués estat el mateix, ja que, amb la majoria absoluta, l’aval s’hauria concedir igualment. Això és una prova fefaent de l’obscurantisme de la gestió de l’anterior alcalde...
Al ple dels mes de juliol s’incorpora a l’ordre del dia, en efectes retroactius, un punt per aprovar la concessió del aval. Fou aprovat amb els únics vots favorables del grup de CiU.
Però arribat el mes de novembre, el jutjat mercantil que ha de decidir sobre la suspensió de pagaments, comunica a l’Ajuntament d’Amposta, que faci una reserva de 525.000 € per a fer front als deutes contrets per la companyia explotadora de l’escorxador davant els seus proveïdors. La xifra total encara es desconeix, per la qual cosa es suposa que la responsabilitat de l’Ajuntament d’Amposta encara serà més gran, ja que s’ha d’afrontar el deute més els interessos de demora.
I com pot acabar tot aquest enrenou? Només hi ha dues maneres de finalitzar-lo. La primera i més senzilla, és que l’ajuntament es faci càrrec del deute i punt. Això suposaria la despesa més gran de la història de la ciutat i, evidentment, amb les repercussions negatives que comportaria tant per a Amposta com per els seus ciutadans. La segona és que, davant d’una sentència que condemnés a l’ajuntament per part del jutjat mercantil, el grup municipal socialista (l’únic grup que ha votat negativament, cada cop que han sortit a l’ordre dels dia dels plens, els punts relacionats en aquest tema) presenti un recurs de nul·litat contra tot el procés i que el jutjat acabi donant-los-hi la raó.

Però, en aquest cas, no s’hauria de demanar responsabilitats a qui ha portat a Amposta fins aquesta situació?                        

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-08-2015

Aquell que va deixar les bosses plenes de botelles de vidre (es pot apreciar perfectament que és així) al costat del seu contenidor, demostra, al menys, que sap on s'han de tirar. 
Per la quantitat, o es va fer farra gran o es tracta de botelles procedents d'un bar. 
Jo me decanto per la segona opció. Potser el propietari del bar no sap que hauria de portar els residus que genera a la deixalleria o contractar una empresa per a que li passin a recollir. L'equip de govern també hauria d'incedir en això. 

PER LO MAS DE XIES I EL BARRANC DE SANT ANTONI (1)