 |
| Col·legi electoral del Soriano Montagut (Amposta) |
Davant de titulars com tot segueix igual o la vida
segueix igual, a l’hora de fer les primeres valoracions sobre els resultats
electorals d’ahir, jo m’he decantat per una de les frases més repetides durant
la campanya: Tot està per fer i tot és possible,
però no referit a la construcció de Catalunya, sinó a les possibilitats que,
políticament, tenim al davant.
No caure en el tòpic de molts de mitjans,
sobre tot els d’àmbit estatal en dir que Junts pel Sí ha fracassat. La
candidatura encapçalada per Romeva (i en la que Mas s’amagava al quart lloc),
ha guanyat, però no ha complert les expectatives.
Us imagineu una majoria absoluta de diputats
(68)? Sessió d’investidura: Mas President de la Generalitat de Catalunya a les
primeres de canvi... Però ara tot queda en mans de les CUP i, a hores d’ara no
està tan clar que estiguin per investir-lo president. I per què no podria ser
una altre de la seva pròpia candidatura? Alternatives n’hi ha: el propi Romeva,
Junqueras...
Per tant, més que el fracàs de Junts pel Sí,
aquestes eleccions ha estat (un cop més i ja en van uns quants), el fracàs de
Mas.
Evidentment, amb els resultats a la ma, Mas no
podrà fer el que pretenia fer: posar el comptaquilòmetres a zero i començar de
nou. Aquest era el missatge que et
donaven els seus seguidors durant tota la campanya: ara toca votar independència
i una vegada tinguéssim el nou estat, entre els nosaltres ja ens arreglarem...
Res a veure amb el missatge de les CUP que parlaven, per exemple, de desobediència
civil.
Ja sabeu que als entenederos amb poques paraules n’hi ha prou. Divendres, aquells
que ho varem voler veure, ja ens adonarem de que alguna cosa no anava bé per
als interessos de Mas i els seus (cuita, quan dic seus em refereixo a CDC, no a
ERC i la resta!) Mas per primera vegada (a part dels quinze dies de campanya n’ha
estat fent des del dia següent de les darreres eleccions!) va dir que votar la CUP no era votar a favor del procés...
Què no es puguin publicar enquestes la darrera setmana, no vol dir que no
se’n puguin fer i, segurament, la candidatura de Junts pel Sí en va fer i
coneixien que si no canviava la situació, el dia 27 no tindrien majoria
absoluta. De no és així, la veritat, no s’entén l’actitud de Mas.
Qui més va treure pit dels resultats d’anit va
ser l’Inés Arrimadas i els C’s de Rivera, perquè no oblidem que tot hi no
ser-hi, C’s és el partit de Rivera i, sense ell no haurien arribat allà on són.
Tan encoratjats estaven que van demana l dimissió de Mas i l’avançament de les
eleccions!
A veure, senyors (i senyores) de C’s... Anem a
pams. En democràcia el primer que s’ha de fer és acceptar els resultats
electorals i tot i que vostès van augmentar considerablement la seva
representació, el que haurien hagut de fer és felicitar els guanyadors i esperar a veure que passarà
els propers dies. No crec que sigui aconsellable (més aviat és un disbarat)
voler convocar eleccions el mateix dia que s’han produït.
Una vegada fet aquest advertiment, no descarto
que, segons li vagin les coses a Mas, pugui fer un enèsim avançament (ja en
porta dos de seguits) per a veure (un cop més), si se’n surt amb la seva i
aconsegueix la enyorada majoria absoluta que tot ho pot, fins i tot tapar la corrupció. Però sospito que la d'ahir va ser la seva darrera oportunitat i la va deixar escapar.
Jo també sóc dels qui penso que Mas hauria de
dimitir. Això sí. Però aquells que em seguiu ja sabeu que ho penso des de fa
temps, no és cap novetat. Amb Mas no anem en lloc; i tan sols els seus van en
lloc... La setmana passada m’ho deia un company de treball: Mas resta més que no suma. No era l’únic
en pensar així. De fet, el passat 5 de setembre l’escriptor Xavier Bru de Sala,
publicava un article al Periódico titulat: Mas suma, Mas resta. Una visió molt
objectiva del paper de mas en tot aquest procés.
I més consideracions. L’any 2012 entre CiU i
ERC (50+21) van sumar 71 diputats i l’any 2010, 72 (62+10) Certament pel camí s’ha
perdut la U (UDC), però sé li han sumat molts independents o vinguts d’altres
partits desencantats de les polítiques que es portaven a terme. Però és evident
que també molts han marxar. De no se així, ahir, Juts pel Sí haurien d’haver
sumat molts més que els 62 diputats que van treure. Aquí, segurament, l’alta
participació també hi va tenir un paper important, ja que va permetre a C’s
obtenir els millors resultats històrics. Però aquesta només seria un de les
explicacions.
I retrocedim encara una mica més. L’any 1984 els
de CiU van obtenir solets 72 diputats
(els mateixos que ara sumen el sector independentista: JxS -62- i la CUP -10-)
També van obtenir majoria absoluta les anys 1988 (69) i 1992 (70)
Per tant, tot indica que Mas no és el millor líder
de la dreta liberal independentista i
s’hauria d’anar pensant en buscar un altre líder o, al menys, un altre candidat
a la presidència de la Generalitat que comptés amb moltes més aptituds que l’actual
president.
Per tant, com tot està en mans de les CUP,
espero i desitjo que compleixin la promesa de no fer president a Mas. Si no és
així, perdran la credibilitat que han aconseguit guanyar-se durant els darrers
anys.
