Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.
Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.
Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo.
Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...
14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.
Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.
No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.
L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU
L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.
Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!
Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.
Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.
L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà.
Olé tú!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada