‘HUMILIAR LA LLENGUA DELS VALENCIANS’

Penseu que us parlaré de la Rita Barberà i el caloret? No...

Potser penseu faré al·lusió als discursos d’Alberto Fabra quan no els fa en castellà? Tampoc.

Si pensàveu això esteu ben equivocats. Aquesta afirmació l’hem d’atribuir a la diputada popular Mayte Parra que va afirmar que l’Ovidi Montllor va humiliar la llengua dels valencians...

Segurament, amic seguidor, estaràs d’acord amb mi de qui humilia el valencià (ha arribat un punt que no discuteixo si és català o valencià, que cadascú ho digui com vulgui, però tinc clar que es tracta de la mateixa llengua) ha estat una gran part dels polítics del PP valencià quan, o bé no el parlen o bé quan el parlen, ho fan tan malament que llavors si que sembla que es tracta d’un idioma diferent al català. Segons Xavi Castillo (Pot de Plom), la Rita Barberà va inventar-se el concepte de que el valencià venia del iber (una llengua que fins ara no s’ha pogut desxifrar i, per tant, ningú pot saber com es parlava) i Alberto Fabra parla iber i, per tant, només Rita l’entén.

El primer partit que va usar l’idioma com a arma política per atacar els catalans i guanyar vots, va ser Unió Valenciana amb Vicente González-Lizondo al capdavant. El PP se’n va adonar que fomentar l’anticatalanisme els donava vots i d’aquí a presidir les principals institucions valencianes només hi havia un petit pas.

El primer president popular de la Generalitat Valenciana va ser l’inefable Eduardo Zaplana, el murcià que va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Aquest càrrec el va catapultar cap a la presidència de la comunitat. Per tant, la llengua natal de Zaplana era el castellà (amb accent murcià) i, en torbar una regió on, una gran part dels seus ciutadans (els que votaven els partits de la dreta) acceptaven les noves corrents lingüístiques, no es va preocupar en aprendre l’idioma que els havien ensenyat els seus avantpassats catalans quan el Rei Jaume I va conquerir per als regnes cristians uns territoris que havien ocupat els àrabs segles enrere.

Quan treballava a Vinaròs, Agustí, un company de treballa em deis sovint valencià del Nord. En aquell temps la Generalitat Valenciana estava presidida pel socialista Joan Lerma i, per tant,l’abraçada del castellà encara no s’havia produït. Sabeu que li contestava jo? Què gràcies als catalans parlaven com parlaven, perquè sinó hagués estat així, encara parlarien el ‘moro’.  

Afortunadament, mentre els del PP aplicaven polítiques anticatalanes i discriminatòries fins i tot amb la seva pròpia parla, altres intel·lectuals simpatitzants de partits d’esquerres lluitaven amb la ploma, el bolígraf, la màquina d’escriure o l’ordinador per a defensar la llengua i la cultura pròpies del seu territori. Què eren similars al català? Evidentment. És molt més lògic que tinguin trets en comú amb els veïns del Nord, que no amb els altres territoris d’Espanya.

Però la influència ha estat mútua. A les Terres de l’Ebre, com a territori fronterer, ho sabem molt bé i ens enorgullim d’unes tradicions fortament arrelades a la nostra terra. Així, les bandes de música, els bous, les barraques del delta i fins i tot els castells, tenen el seu origen en les terres que hi ha més enllà del riu Sénia. I què passa?

Per això, avui que fa 20 anys que va morir Ovidi Montllor, vull retre un petit homenatge a tots aquells valencians que tant han fet per a conservar la seva cultura, tradició i parla. Alguns, des de molt abans de que el PP encetés la polèmica.

En fer una relació per extensa que aquesta sigui, sempre es corre el risc d’ometre molts de noms. Tot hi això vaig a fer-la: Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Obrint Pas, Eliseu Climent, la seva filla i tota la gent d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d'altres, com ja he dit abans.