CATALANS A LA SER

Ahir per la nit, la periodista catalana Àngels Barceló va començar a dirigir el programa de ràdio “Hora 25” de la Cadena Ser. I el començament no podria haver estat més fort: justament aquesta nit entrevista el President del Govern Espanyol José Luis Rodríguez Zapatero.
L’antiga “Sociedad Española de Radiodifusión”, avui propietat del grup PRISA, és l’emissora de ràdio més escoltada d’Espanya i quasi tots els seus programes són líders d’audiència en les seves franges horàries.
Un altre català, Carles Francino i una catalana, Gemma Nierga, també son directors dels seus programes a la mateixa cadena. Carles Francino a “Hoy por Hoy” que va catapultar Iñaqui Gabilondo a ser líder absolut d’audiència i que encara avui segueix mantenint el liderar sobre qualsevol programa que s’emeti per antena i, en el cas de la Gemma Nierga, “La Ventana”, en aquest cas líders d’audiència per les tardes.
És sense cap mena de dubte un gran èxit per a el periodisme català en general el poder tenir a 3 dels seus professionals dirigint programes de la qualitat i audiència com els que estan presentant. I prova evident dels grans professionals que tenim en aquest país.
Em comentava una companya de treball que té una filla becària treballant de tècnica a Madrid per a Tele 5 a la sèrie MIR i què la majoria del personal de la sèrie són d’origen català. Fins i tot havien d’anar a treballar el 26 de desembre i ho van endarrerir al dia següent per poder desfruitar amb la família del segon dia de Nadal.

L'ENQUESTA D'AVUI SOBRE LA INTENCIÓ DE VOT EL 9-M

Us deia la setmana passada que la “guerra” d’enquestes sobre els resultats electorals del 9-M, havia començat. Avui li ha tocat el torn al diari Público. Segons el diari, els resultats serien molt similars als de fa quatre anys amb petites diferències. Segons els resultats que publica, tant el PSOE, com el PP, veuen incrementat el número d’escons amb 3 cadascú. Així que les diferències és mantindrien tal i com estan avui, la qual cosa, en bona lògica permetria a Rodríguez Zapatero poder tornar a formar govern.

DIFERENT PUNT DE VISTA

Tot usant paraules textuals de Miquel Iceta d’avui mateix (“Votar a CiU és donar un xec en blanc que no sabem qui el cobrarà”) voldria fer referència a la diferent manera de veure a CiU si ho fa un socialista d’aquí o d’Espanya. Mentre que a Espanya veuen la coalició com una formació moderada i que pot ajudar a donar estabilitat al país, des d’aquí els qualifiquem d’un partit catalanista de dretes moguts per interessos propis i poder! Els hem “patit” durant molts anys per a compartir ara l’opinió dels nostres germans espanyols. Ahir, el que serà cap de llista per IC-EUA al Congrés Joan Herrera, en unes altres declaracions deia que: “d’entrar CiU al govern hi hauria retrocessos en el terrenys social” Hi estic d’acord. I a més, la publicitat de l’autobombo creixerà de forma desmesurada i, es clar, els diners d’algun lloc els hauran de treure...
Així, que Zapatero sigui valent i si guanya pels pèls i ha de formar govern que pacti amb aquelles formacions que li garanteixin, a més a més d’una estabilitat parlamentaria, el poder seguir avançant en matèria social. I això vol dir formacions progressistes. I a Espanya, d’aquest tipus de formacions i que a més estiguin al parlament espanyol n’hi ha poques...

LA DISJUNTIVA OBAMA-CLINTON

Està en boca de molts, sobre tot dels analistes en política internacional. I encara que passi molt lluny, la repercussió és mundial. Com vaig dir un cop, “quan els Estats Units estan refredats, l’Europa esternuda!” I sinó mireu el que va passar amb Bush de president: ens vàrem veure involucrats en una guerra il•legal, irracional i quants més adjectius començats per “i” i volguéssiu posar. D’acord que a Europa va tenir aliats, però qui van donar el primer pas i qui van declarar la guerra, van ser el EE.UU.
Sempre s’ha dit que es vota entre dos partits de dretes: un de dreta-dreta i un altre més moderat. Segurament que és així, però a l’hora de la veritat qui guanyi pot ser determinant per molts temes i molt importants. Un exemple: la lluita contra el canvi climàtic.
No parlaré dels candidats del partit republicà, el de l’elefant (aquí els republicans són els del burro) Ho faré dels demòcrates (els del burro, ara sí) I entre tot ells els que, a priori pareix que tinguin més possibilitats de guanyar: la Hillary Clinton (Hilària per als amics d’aquí) i Barack Obama. Al principi pareixia que la ex-primera dama era la gran favorita per a ser la candidata demòcrata. En la presidència del seu espòs, el Billy, ja deien que gràcies a ella, havia pogut arribar tan alt. O sigui, feia bo allò de darrera d’un gran home, sempre hi ha una gran dona... Però a l’hora de la veritat pareix que s’està desinflant com un globus. Al menys després e les primàries de Iowa. I la gran força emergent és el Barack. I aquest pareix que si... Pareix que a més de ser la gran esperança negra (es feia servir molt al món de la boxa), sigui una alternativa real a fer un canvi de rumb de la nació més poderosa de la terra.
Potser d’aquí a les eleccions encara hi hauran moltes sorpreses, però avui per avui, al bàndol demòcrata, la candidatura presidencial, està entre una dona i un negre, la qual cosa mai ha passat als Estats Units. De confirmar-se els pronòstics de canvi, seria tot un símbol de normalitat política i voldria dir alguna cosa més que una simple alternança al govern entre republicans i demòcrates.
Recordo que fa uns anys a Catalunya Informació feien un qüestionari ràpid als diputats del Parlament. Una de les preguntes era si veient un president de la Generalitat dir-se Mohamed. Jo sempre pensava el mateix: I quan una dona? De moment m’atreveixo a fer un pronòstic. Després de Montilla, la candidata del PSC a la presidència de la Generalitat serà la Carme Chacon. A veure si l’encerto!