Fa uns mesos l’informe PISA ve deixar molt mal parat l’ensenyament del país. Però ahir mateix, el diari el Periódico de Catalunya publicava un reportatge sobre el ensenyament privat de les escoles concertades catalanes. Se hi deien algunes coses que, al menys, donen que pensar: “un dels 17 col•legis visitats per aquest diari demana fins a 4.625 euros per escolaritzar un nen”; “L’aportació de 850 euros és voluntària, oi? Bé, sí, tot és voluntari però totalment necessari”; “Aquí funcionem com en una comunitat de veïns, l’ascensor el paguem entre tots”; “L’assignatura de Religió és obligatòria? “Sí, nosaltres seguim una idea cristiana, si la seva filla no volgués Religió, nosaltres no tenim assignatura alternativa”...
Cal que els governs d’esquerres d’aquest país (tant el d’Espanya com el de Catalunya) hi fiquin fil a l’agulla per acabar amb tota aquesta mala praxi.
Però jo encara aniria més lluny: “Els governs s’han de plantejar el deixar de sufragar amb diners de l’erari públic l’ensenyament privat, sobre tot el religiós”. Qui vulgui portar els seus fills a l’escola privada ha de pagar el cost d’aquesta, ja que, segurament, per molts és un privilegi i per tant s’ha de pagar. En quant als col•legis religiosos que, ha sobre no volen impartir l’assignatura d’Educació per la ciutadania, haurien de ser els primers exclosos. A més de cometre una il•legalitat, s’hauria de demostrar una vegada per totes que l’Estat espanyol és laic, o sigui no adscrit a cap tipus de religió. La concertació d’aquests col•legis, és per mi, una manera de finançament de l’Església Catòlica i l’Estat la ha deixat de finançar de forma directa i només ho fa per mig de l’assignació de l’IRPF, on els contribuents escullen qui volen ajudar amb els seus diners.
dijous, 27 de març del 2008
dimecres, 26 de març del 2008
SÉ ÉS EL QUE ÉS VOL SER
Vull sortir al pas d’algunes afirmacions que fan sobre el PSC certs lectors que s’autoproclament militants d’ERC o d’altres formacions catalanistes: “... els seus diputats haurien de servir per defensar els interessos de Catalunya i no del PSOE”; “A les primeres eleccions autonòmiques que va guanyar la franquícia a Catalunya del PSOE” o directament dir PSOE al PSC. Cal dir que algú és el que vol ser i també els partits són el que volen que siguin els seus militants i no els que volen que siguin ciutadans aliens a l’estructura del partit. Per això als congressos s’aproven, mitjançant les ponències, les estratègies i la forma d’actuar. Però el que resulta difícil d’entendre és com una partit petit com és ERC on hi ha diverses corrents internes, on per al proper congrés de juny és més que previsible que es presentin diverses candidatures, fruit de les diferents corrents d’opinió, però també de la divisió existent al sí del partit, en lloc d’endreçar-se la casa, es volen ficar a casa dels altres! Ser català per aquell que han nascut a Catalunya, dintre d’una família catalana, no té cap mèrit. El mèrit és per aquells nouvinguts que s’han sabut integrar i han adoptat les nostres costums i la nostra manera de ser i fins i tot parlen català, encara que se’ls reprotxe que parlin malament i es diguin José.
dimarts, 25 de març del 2008
JOCS DE TAULA ABANS DEL CONGRÉS D'ERC
Molt em temo que d’aquí fins al congrés d’ERC del junt, les “jugades” i els cops d’efecte s’aniran alternant entre els diferents líders del partit. Feia temps que volia parlar del tema i, fins i tot, de les possibilitats que, segons la meva opinió tenien cada un dels candidats que aspiraven a dirigir el partit després del congrés.
Però l’anuncia d’aquest mati del encara president Josep Lluís Carod Rovira al programa de l’Antoni Bassas, els Matins de Catalunya Ràdio, han sorprès tothom.
Carod ha dit que no es presentarà per a la reelecció com a president. Així que dels quatre candidats sols en queden tres. Això es comença a semblar a la novel•la de l’Agatha Christie “Dotze negrets”. Amb aquest cop d’efecte, com ha anomenat algun mitjà, Carod demana, implícitament parlant, a Joan Puigcercós que també hi renunciï i, m’ha paregut entendre que dóna el seu suport a Carretero. No entraré en els detalls del seu argumentari, però contraposa la renovació del partit que significa Carretero al continuisme representat per Puigcercós.
El quart candidat (ara tercer) és Uriel Beltran. Per a mi qui pot donar la sorpresa al congrés. A poc que les bases li donen suport, Beltran podria convertir-se en el futur president del partit.
He recordat el congrés del PSOE de Suresnnes (França) l’any 1976. El gran favorit per a convertir-se en el Secretari General i que estava recolzat per la majoria de socialistes a l’exili, era Nicolás Redondo, qui després va ser el Secretari General de la UGT i, contra tot pronòstic va donar com a guanyador a Felipe González.
Però el més important del resultat del congrés no serà, baix el meu punt de vista, qui sigui el futur president, sinó l’estratègia que seguiran a partir de llavors i si realment surten units o “barallats”. Com s’ha dit des del PSC, del resultat, depèn un avançament electoral a Catalunya, per molt que s’ofengui el Secretari General d’Esquerra Unida i Alternativa. Si ERC decideix deixar de donar suport al govern d’Entesa presidit per Montilla, està clar que anem cap a un avançament d’eleccions amb resultat del tot imprevisible, per molt que a hores d’ara, seria més que provable guanyés CiU.
També caldrà veure si ERC segueix sent assembleària con fins ara o adopta una estructura similar als dels altres partits o les executives tenen molt més a dir que en ERC.
Carretero, sempre baix la meva opinió, significaria un gir cap a la dreta i, segurament, establiria pactes amb CiU. L’elecció de Puigcercós seria la que menys canvis propiciaria, mentre que la de Beltran, avui per avui, per a mi és tota una incògnita.
Així com Cardo, segurament, ha llençat la tovallola perquè no veu factible la seva elecció, d’altres candidats, una vegada avaluats els seus suports, també podrien fer aliances per tal d’aconseguir les màximes quotes de poder i representativitat entre els delegats. Fins el junt, tot es pot veure.
Però l’anuncia d’aquest mati del encara president Josep Lluís Carod Rovira al programa de l’Antoni Bassas, els Matins de Catalunya Ràdio, han sorprès tothom.
Carod ha dit que no es presentarà per a la reelecció com a president. Així que dels quatre candidats sols en queden tres. Això es comença a semblar a la novel•la de l’Agatha Christie “Dotze negrets”. Amb aquest cop d’efecte, com ha anomenat algun mitjà, Carod demana, implícitament parlant, a Joan Puigcercós que també hi renunciï i, m’ha paregut entendre que dóna el seu suport a Carretero. No entraré en els detalls del seu argumentari, però contraposa la renovació del partit que significa Carretero al continuisme representat per Puigcercós.
El quart candidat (ara tercer) és Uriel Beltran. Per a mi qui pot donar la sorpresa al congrés. A poc que les bases li donen suport, Beltran podria convertir-se en el futur president del partit.
He recordat el congrés del PSOE de Suresnnes (França) l’any 1976. El gran favorit per a convertir-se en el Secretari General i que estava recolzat per la majoria de socialistes a l’exili, era Nicolás Redondo, qui després va ser el Secretari General de la UGT i, contra tot pronòstic va donar com a guanyador a Felipe González.
Però el més important del resultat del congrés no serà, baix el meu punt de vista, qui sigui el futur president, sinó l’estratègia que seguiran a partir de llavors i si realment surten units o “barallats”. Com s’ha dit des del PSC, del resultat, depèn un avançament electoral a Catalunya, per molt que s’ofengui el Secretari General d’Esquerra Unida i Alternativa. Si ERC decideix deixar de donar suport al govern d’Entesa presidit per Montilla, està clar que anem cap a un avançament d’eleccions amb resultat del tot imprevisible, per molt que a hores d’ara, seria més que provable guanyés CiU.
També caldrà veure si ERC segueix sent assembleària con fins ara o adopta una estructura similar als dels altres partits o les executives tenen molt més a dir que en ERC.
Carretero, sempre baix la meva opinió, significaria un gir cap a la dreta i, segurament, establiria pactes amb CiU. L’elecció de Puigcercós seria la que menys canvis propiciaria, mentre que la de Beltran, avui per avui, per a mi és tota una incògnita.
Així com Cardo, segurament, ha llençat la tovallola perquè no veu factible la seva elecció, d’altres candidats, una vegada avaluats els seus suports, també podrien fer aliances per tal d’aconseguir les màximes quotes de poder i representativitat entre els delegats. Fins el junt, tot es pot veure.
DRET O NECESSITAT?
Acabo d’escoltar a Leire Pajín, responsable de relacions institucionals del PSOE parlant dels ajuts del govern espanyol al programa “Aliments” que Nacions Unides destina per a pal•liar la fam de l’anomenat tercer món.
Parlava Pajín de que tothom té el dret de menjar. Un té el dret a la sanitat o a l’educació o fins i tot, aquí, a una vivenda. Però crec que Pajín ha utilitzat una paraula de forma incorrecta. El que té la gent és la “necessitat” de menjar. Un pot viure sense sanitat (més o menys, però si té salut viu) o sense educació, però no sense menjar. Menjar és una necessitat bàsica que tenen tots els ser vius del planeta Terra. I el que es té que fer és cobrir aquesta necessitat bàsica i està bé que el govern socialista hi destini 47 milions de dòlars, set vegades més que el que destinava el govern d’Aznar.
Parlava Pajín de que tothom té el dret de menjar. Un té el dret a la sanitat o a l’educació o fins i tot, aquí, a una vivenda. Però crec que Pajín ha utilitzat una paraula de forma incorrecta. El que té la gent és la “necessitat” de menjar. Un pot viure sense sanitat (més o menys, però si té salut viu) o sense educació, però no sense menjar. Menjar és una necessitat bàsica que tenen tots els ser vius del planeta Terra. I el que es té que fer és cobrir aquesta necessitat bàsica i està bé que el govern socialista hi destini 47 milions de dòlars, set vegades més que el que destinava el govern d’Aznar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)