De vegades he sentit dir a membres de partits de la dreta, tant espanyola com catalana, que fan polítiques progressistes. Però una cosa és el que es diu i l’altra el que realment es fa. Ahir, el Parlament de Catalunya va apropar una llei de les que es poden qualificar de progressistes sense dubtar-ho per un instant. No poder heretar els maltractadors (tant els que hagin mort a la seva parella com els que l’hagin maltractat físicament) és una mesura que es fa aplaudir. A la mateixa llei també s’equiparen en temes hereditaris els matrimonis entre parelles del mateix sexe. Catalunya és la primera comunitat autònoma de l’estat espanyol que aprova una llei així i per això, ahir, era notícia arreu d’Espanya.
En canvi, la que va aprovar el Parlament Europeu, per àmplia majoria, de progressista no en té res, més aviat es pot considerar retrògrada. És la llei que permetrà als països que integren la Unió Europea poder repatriar els immigrants il•legals sense massa miraments per part de les autoritats. Això sí, després de poder-los retenir duran 18 mesos en centres habilitats i, prohibir-los el retorn a Europa en 5 anys.
Entre els representants espanyols, fins el que jo sé, els del PP i els del PSOE (tot trencant la disciplina de vot del grup socialista europeu) hi van votar a favor. Només amb tres excepcions: Josep Borrell i el diputat del PSC Raimon Obiols que hi van votar en contra i Martí Grau i Segú que es va abstenir.
I per a més “inri” diu que va ser la primera llei "de contingut social" que es va apropar en el marc de la Unió Europea. Per a altres coses més importants no s’hi posaran d’acord, no! Però per a temes d’immigració on qui tenen que perdre formen part dels col•lectius dels més desvalguts, sé hi han posat molt ràpid.
Altres lleis polèmiques els queden pendents d’aprovació. Potser caldrà fer un anàlisi acurat de la conveniència o no de seguir dintre del grup dels 27.
dijous, 19 de juny del 2008
dimecres, 18 de juny del 2008
SOBRE EL NOM D'UNS CARRERS D'AMPOSTA...
L’altre dia que estava sol a casa, em vaig dedicar a buscar coses per Internet. N’hi vaig trobar una que es referia a mi que desconeixia. Qui em segueix habitualment a través del meu blog o per les cartes al director que envio a diversos mitjans de comunicació, potser se'n recorda que vaig fer-ne un que parlava sobre la toponímia dels carrers d’Amposta que denominava “d’una altra època”. Vaig trobar una pàgina de l’EBREDIGITAL amb un escrit signat per Montserrat Soriano Montagut que opinava sobre la relació de noms que vaig fer i en criticava uns quants d’ells. Explicava al seu escrit el motiu dels nom dels carrers Bisbe Aznar i Bisbe Rocamora i explicava que abans, algunes coses com la clausura de cementiris ho tenia que aprovar el propi bisbe i això, segons ella, ja justificava que se’ls hi dediqués un carrer al poble. Encara que el que possiblement més controvèrsia li va crear va ser el carrer Victòria on jo deia que aquest nom es solia posar per commemorar la “victòria” de Franco sobre les tropes de la II República. Ella en discrepa i diu que abans de la República ja existia el nom i que en totes les èpoques s’havia respectat el nom i acabava l’escrit dient que “era important documentar-se”. No donaré cap opinió al respecte... Però si que opinaré globalment sobre el seu escrit. En cap moment fa cap tipus de menció sobre l’oportunitat o no de canviar els noms franquistes que encara hi queden per part de l’equip de govern d’Amposta que són del seu partit i que és del que es tracta! I aquest i no un altre és el principal motiu del meu escrit...
Recordareu com els noms més significatius (Ruiz de Alda –aviador franquista- i Garcia Morato –fundador de la Falange-), l’ajuntament va fer un referèndum als veïns sobre si volien o no canviar-los... Curiosament n’hi havia una altre fins fa pocs anys anomenat Garcia Valiño, general franquista que va “dividir” la zona republicana a l’alçada de Vinaròs i que ara porta per nom Inocenci Soriano Montagut, el pare de la Montserrat i que per a canviar-lo no va necessitar de cap referèndum. Curiós, no?
Recordareu com els noms més significatius (Ruiz de Alda –aviador franquista- i Garcia Morato –fundador de la Falange-), l’ajuntament va fer un referèndum als veïns sobre si volien o no canviar-los... Curiosament n’hi havia una altre fins fa pocs anys anomenat Garcia Valiño, general franquista que va “dividir” la zona republicana a l’alçada de Vinaròs i que ara porta per nom Inocenci Soriano Montagut, el pare de la Montserrat i que per a canviar-lo no va necessitar de cap referèndum. Curiós, no?
dimarts, 17 de juny del 2008
LA PROVOCACIÓ DE MÚRCIA A L’EXPO DE SARAGOSSA
Les discrepàncies sobre l’aigua han arribat a l’ExpoAgua de Zaragoza. Al pavelló de Múrcia no se’ls ha ocorregut una altra cosa que projecta un vídeo a favor dels transvasaments i amb crítiques als qui s’oposaven al de l’Ebre, sobre tot a la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Aquesta informació pot llegir-se avui al Periódico. La projecció comença amb una cita del poeta Miguel Hernández: «Donde no haya río habrá canales de agua y granito que están pidiendo en un grito el Tajo y el Ebro ya». I continua amb una altra de qui va ser president de la II República espanyola Indalecio Prieto dita a l’Alacant de 1933: «miserables traidores a España», precisament quan es veuen unes imatges de Tortosa i la gran pintada que hi ha a la paret lateral del riu: “ Lo riu és vida, no al transvasament”. Però evidentment la provocació és doble ja que també afecta a l’Aragó i la pròpia Expo. Si el tema de la mateixa és l’aigua i la sostenibilitat, parlar de transvasaments és un tema que no toca.
Múrcia hauria tingut que declinar la invitació. Ningú està obligat a fer res que no vol i està clar que parlar de Múrcia i de sostenibilitat és incompatible.
Segueix informant el Periódico que ahir van voler veure aquesta projecció i val al•legar avaria del projector. Està clar que van rebre un toc d’atenció per part de la direcció de la pròpia Expo. Roque Gistau, el president de la societat estatal de l’Expo ha declarat que li consta que hi hagut gent que la qualificat “d’impropi”.
Segons informa el diari la Verdad de Murica a la seva pàgina digital (http://www.laverdad.es/murcia/20080617/region/murcia-estudia-retirada-pabellon-20080617.html), el govern autonòmic estudia la possibilitat de retirar el polèmic vídeo.
Múrcia hauria tingut que declinar la invitació. Ningú està obligat a fer res que no vol i està clar que parlar de Múrcia i de sostenibilitat és incompatible.
Segueix informant el Periódico que ahir van voler veure aquesta projecció i val al•legar avaria del projector. Està clar que van rebre un toc d’atenció per part de la direcció de la pròpia Expo. Roque Gistau, el president de la societat estatal de l’Expo ha declarat que li consta que hi hagut gent que la qualificat “d’impropi”.
Segons informa el diari la Verdad de Murica a la seva pàgina digital (http://www.laverdad.es/murcia/20080617/region/murcia-estudia-retirada-pabellon-20080617.html), el govern autonòmic estudia la possibilitat de retirar el polèmic vídeo.
dilluns, 16 de juny del 2008
INCIDENT LINGÜISTIC AL PAÍS VALENCIÀ (PERDÓN A LA COMUNIDAD VALENCIANA)
11 de Juny de 2008.
Incident lingüístic a Crevillent
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre "Nosaltres, els catalans". Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:
---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche -posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.
Quan l'interlocutor diu aquesta frase -que és el recurs de la impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert -Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.
No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant dintre d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.
Víctor Alexandre
Incident lingüístic a Crevillent
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre "Nosaltres, els catalans". Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:
---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche -posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.
Quan l'interlocutor diu aquesta frase -que és el recurs de la impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert -Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.
No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant dintre d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.
Víctor Alexandre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)