I ho he escrit així, sense l’accent obert a la “e”... Avui va a la portada del Periódico de Catalunya: “València es prepara per a competir a la F-1 amb Montecarlo de la mà del PP".
I és que Bernie Ecclestone, el patró de la Formula 1 ja ho va dir l’any passat: “Mentre governi el PP hi haurà F-1 a València”. És nota que la relació entre Camps i Ecclestone és molt bona, mentre que la del primer amb la Rita potser no tant. Mentre la Barberà aposta per les veles de la Copa Amèrica, el president de la comunitat, ho fa per la benzina dels monoplaces.
La Valencia del PP, la que va conquerir el rei Jaume I per a la Corona d’Aragó, és el contrapès de Catalunya. Si una dóna vots d’esquerres i pocs del PP, l’altra és un viver de cultiu del vots populars. Va ser per això que aquest any, el seu president nacional, Mariano Rajoy, va voler portar fins la ciutat del Túria el seu congrés estatal.
És la Valencia que parla “valencià”, que no vol ni sentir-ne a parlar de que TV3 es vegi i fa tancar els repetidors propietat d’Acció Cultural del País Valencià. Que quan sent parlar de País Valencià els hi surt urticària.
En canvi hi ha una altra València. Tal vegada eclipsada per la magnitud dels actes i la gran transformació que ha sofert la ciutat en els darrers anys amb els governs del PP. I la seva ambició pareix no tenir límits, al menys a priori...
Però hi ha una altra València. La que aposta pel català com a llengua d’unió amb la resta de comunitats d’aquesta parla. La de la gent d’esquerra que no suporten veure com es transforma la seva comunitat a “qualsevol preu”. La que conserva les costums i les tradicions més arrelades amb respecte per a tothom.
Però si els del PP volen F-1 a Valencia, no ho dubtem, “el gran circ” aterrarà a Valencia! Per molt que els veïns es puguin queixar (ja que es tracta d’un circuit urbà), no se’ls hi farà el més mínim cas.
Quan el Papa Benet XVI va anar a la capital valenciana, tota la ciutat va lluir pancartes donant-li la benvinguda. Però no totes les que s’hi van penjar desitjaven la seva visita. N’hi havia unes que deien: “Jo no t’espere”.
És la veu dels inconformistes, dels que ja n’estan farts, en definitiva, dels que és rebel•len en contra dels prepotents i totpoderosos prohoms (i dones) del Partit Popular!
dimecres, 20 d’agost del 2008
dimarts, 19 d’agost del 2008
CLAROBSCURS A LES FESTES MAJORS D’AMPOSTA
Les festes majors d’Amposta de 2008 es van presentar com les primeres en que la regidora de cultura havia pogut introduir novetats del seu gust per tal de fer-les molt més participatives i populars. Però quan ja s’han acabat i s’han vists els resultats és l’hora de fer els anàlisis i veure allò que ha funcionat i els actes on, en canvi, sense voler parlar de fracàs, han més fluixos i més deslluïts.
És evident que un no pot assistir a tots els actes que s’organitzen per les festes, encara que intenta anar a veure aquells que, a priori, destaquen més en la programació i, encara així, de ben segur que me’n he saltat uns quants.
Una altra cosa que es va dir per activa i per passiva va ser que. Aquest any, s’havia recuperat el ball a la plaça de Fidel (plaça de l’Aube) i el sopar popular del bou estofat.
L’èxit de participació del ball a la plaça de Fidel és innegable. La gent més gran, aquells que ja hi havia ballat de joves i als que, evidentment, els agrada ballar, acudien i omplien totes les nits el petit recinte. Però constantment hi havia canvi d’horaris. M’explicaré. El dia del concert de bandes, per exemple, la mitja part va semblar aquella pel•lícula de “El penalti más largo del mudo”. Així, va durar tant com va durar el concert de bandes que es feien a la plaça de l’ajuntament. Hi va haver l’ordre de no començar la segona part fins haver finalitzat el concert. El dia següent, el ball, estava programat a les 8 del vespre. A l’arribar al recinte, una pissarra, l’anunciava per a les 9. No obstant, Felipe Calleja, va començar la seva actuació a partir de les 10! I mentre, s’havia d’aguantar la plaga de mosquits... Es veu que aquest anys el CODE no ha fet els tractaments que calia!
Una altra constant ha estat la superposició d’actes. Tornant a la nit del concert de les bandes, mentre la “Filha” encara feia gaudir de la seva música al públic assistent, al recinte de festes ja començava l’obra de teatre de “Protocol per camaleons” del televisiu Toni Albà. Dissabte, mentre les colles geganteres feien la cercavila pels carrers de la nostra ciutat, a una de les pistes poliesportives, el club de twirling, feia el seu festival, amb el corresponent disgust pel canvi de dates respecte a anys anteriors. Finalment, diumenge, a la mateixa hora, estava anunciada “l’apocalipsi” final de festes, com és el castell de focs artificials i la projecció d’Strobe sobre les imatges més representatives de la setmana gran.
Sobre el famós sopar amb bou estofat només cal recollir l’opinió de la majoria de la gent. Mentre des d’estaments oficials es parlava d’èxit i de la participació de més de 800 persones (xifra ridícula si la comparem amb l’anterior berenar on hi participaven famílies senceres i el nombre d’assistents arribava a diversos milers!), els ciutadans i ciutadanes (que són qui tenen la raó) parlaven de que “no es podia parlar de recuperació quan per anar-hi (per aquell que no disposava d’abonament) calia pagar 12 euros!”. És evident que hi ha formes d’organitzar un berenar o sopar del bou, que permetin controlar els “incontrolats” i fer-les més obertes a la ciutadania... i molt més econòmiques.
Un altre èxit ha estat les nits joves del camp de futbol. Amb la queixa del veïnat que pareix que s’hagin oblidat que només fa unes dècades tenien ball totes les nits! En canvi, les nits del castell han perdut protagonisme i la qualitat de les orquestres ha baixat considerablement i només comparant-les amb els darrers anys, ja que si ens en anem a la dècada dels 80, la comparació seria del tot absurda. L’excusa de que els preus s’han incrementat no seria del tot convincent. Es pot estalviar en orquestres de ball i fer un concert amb un grup més o menys afamat o de música catalana d’abans i d’ara.
L’any que ve hi haurà una altra oportunitat...
És evident que un no pot assistir a tots els actes que s’organitzen per les festes, encara que intenta anar a veure aquells que, a priori, destaquen més en la programació i, encara així, de ben segur que me’n he saltat uns quants.
Una altra cosa que es va dir per activa i per passiva va ser que. Aquest any, s’havia recuperat el ball a la plaça de Fidel (plaça de l’Aube) i el sopar popular del bou estofat.
L’èxit de participació del ball a la plaça de Fidel és innegable. La gent més gran, aquells que ja hi havia ballat de joves i als que, evidentment, els agrada ballar, acudien i omplien totes les nits el petit recinte. Però constantment hi havia canvi d’horaris. M’explicaré. El dia del concert de bandes, per exemple, la mitja part va semblar aquella pel•lícula de “El penalti más largo del mudo”. Així, va durar tant com va durar el concert de bandes que es feien a la plaça de l’ajuntament. Hi va haver l’ordre de no començar la segona part fins haver finalitzat el concert. El dia següent, el ball, estava programat a les 8 del vespre. A l’arribar al recinte, una pissarra, l’anunciava per a les 9. No obstant, Felipe Calleja, va començar la seva actuació a partir de les 10! I mentre, s’havia d’aguantar la plaga de mosquits... Es veu que aquest anys el CODE no ha fet els tractaments que calia!
Una altra constant ha estat la superposició d’actes. Tornant a la nit del concert de les bandes, mentre la “Filha” encara feia gaudir de la seva música al públic assistent, al recinte de festes ja començava l’obra de teatre de “Protocol per camaleons” del televisiu Toni Albà. Dissabte, mentre les colles geganteres feien la cercavila pels carrers de la nostra ciutat, a una de les pistes poliesportives, el club de twirling, feia el seu festival, amb el corresponent disgust pel canvi de dates respecte a anys anteriors. Finalment, diumenge, a la mateixa hora, estava anunciada “l’apocalipsi” final de festes, com és el castell de focs artificials i la projecció d’Strobe sobre les imatges més representatives de la setmana gran.
Sobre el famós sopar amb bou estofat només cal recollir l’opinió de la majoria de la gent. Mentre des d’estaments oficials es parlava d’èxit i de la participació de més de 800 persones (xifra ridícula si la comparem amb l’anterior berenar on hi participaven famílies senceres i el nombre d’assistents arribava a diversos milers!), els ciutadans i ciutadanes (que són qui tenen la raó) parlaven de que “no es podia parlar de recuperació quan per anar-hi (per aquell que no disposava d’abonament) calia pagar 12 euros!”. És evident que hi ha formes d’organitzar un berenar o sopar del bou, que permetin controlar els “incontrolats” i fer-les més obertes a la ciutadania... i molt més econòmiques.
Un altre èxit ha estat les nits joves del camp de futbol. Amb la queixa del veïnat que pareix que s’hagin oblidat que només fa unes dècades tenien ball totes les nits! En canvi, les nits del castell han perdut protagonisme i la qualitat de les orquestres ha baixat considerablement i només comparant-les amb els darrers anys, ja que si ens en anem a la dècada dels 80, la comparació seria del tot absurda. L’excusa de que els preus s’han incrementat no seria del tot convincent. Es pot estalviar en orquestres de ball i fer un concert amb un grup més o menys afamat o de música catalana d’abans i d’ara.
L’any que ve hi haurà una altra oportunitat...
dilluns, 18 d’agost del 2008
EL PERIÓDICO ENS PROMOCIONA
Tampoc és per llençar les campanes al vol! Però sempre és més que menys... Dintre del suplement “Estiu”, divendres 15, tot coincidint amb el dia de la festa gran d’Amposta, van fer el primer lliurament, el núm. 1 del que es suposa vol ser un recorregut per les comarques de Catalunya i altres de parla catalana, com veurem més tard. L’apartat es diu “L’escapada en cotxe” i el dedica a la comarca del Montsià amb el títol de “Tres paisatges diferents en una sola comarca”. Il•lustra l’escrit (que no explica gaires detalls) un petit mapa de la zona i la Casa de Fusta, dintre del Parc Natural del Delta de l’Ebre. També hi ha alguns telèfons i pàgines web d’interès.
Dissabte 16 ens fan el següent lliurament. Aquest cop de la comarca del Baix Ebre i amb el títol de Tortosa, la cinquena capital catalana. El format és el mateix i a la fotografia surt la façana fluvial de l’Ebre, amb la vista de la part superior de la catedral.
Ahir diumenge, ens regalen la ruta número 3 i aquest cop ens suggereixen visitar la comarca del Matarranya: Una comarca terolesa de parla catalana. La foto és de l’escalinata que porta a la basílica de Santa Maria de Vall-de-roures.
Finalment, avui, ens porten a la comarca de la Terra Alta: Del plaer del vi, al record de la guerra. Il•lustra l’article el celler de César Martinell de Gandesa, una de les meravelles de Catalunya segons la votació popular que va promoure l’associació Capital de la Cultura Catalana.
Sense cap mena de dubte, aquest darrer títol és el que més m’ha agradat. És, per a mi, el que millor defineix una comarca. El primer que dediquen al Montsià, també és prou il•lustratiu, però el mateix podria haver-se emprat quan parla del Baix Ebre. Quantes vegades hem comentat nosaltres sobre la diversitat del nostre paisatge: “De la mar a la muntanya en poc més d’una hora”. I a més el riu, les planes, etc.
Cal esperar que demà sortirà la Ribera d’Ebre i, tot seguit, el Priorat.
Al meu altre blog: El Tossal dels Tres Reis, també hi surten rutes de les nostres comarques (inclosa la del Matarranya i també del Maestrat valencià), amb més fotografies i molts més detalls que no ho fa el Periódico.
També cal recordar, encara que ningú m’ho hagi reconegut (i mentre d’altres es penjaven les medalles), que vaig ser jo qui va denunciar el lamentable estat dels cellers de Gandesa i el Pinell de Brai (el Periódico em va publicar una foto denúncia del de la capital de la Terra Alta)
Dissabte 16 ens fan el següent lliurament. Aquest cop de la comarca del Baix Ebre i amb el títol de Tortosa, la cinquena capital catalana. El format és el mateix i a la fotografia surt la façana fluvial de l’Ebre, amb la vista de la part superior de la catedral.
Ahir diumenge, ens regalen la ruta número 3 i aquest cop ens suggereixen visitar la comarca del Matarranya: Una comarca terolesa de parla catalana. La foto és de l’escalinata que porta a la basílica de Santa Maria de Vall-de-roures.
Finalment, avui, ens porten a la comarca de la Terra Alta: Del plaer del vi, al record de la guerra. Il•lustra l’article el celler de César Martinell de Gandesa, una de les meravelles de Catalunya segons la votació popular que va promoure l’associació Capital de la Cultura Catalana.
Sense cap mena de dubte, aquest darrer títol és el que més m’ha agradat. És, per a mi, el que millor defineix una comarca. El primer que dediquen al Montsià, també és prou il•lustratiu, però el mateix podria haver-se emprat quan parla del Baix Ebre. Quantes vegades hem comentat nosaltres sobre la diversitat del nostre paisatge: “De la mar a la muntanya en poc més d’una hora”. I a més el riu, les planes, etc.
Cal esperar que demà sortirà la Ribera d’Ebre i, tot seguit, el Priorat.
Al meu altre blog: El Tossal dels Tres Reis, també hi surten rutes de les nostres comarques (inclosa la del Matarranya i també del Maestrat valencià), amb més fotografies i molts més detalls que no ho fa el Periódico.
També cal recordar, encara que ningú m’ho hagi reconegut (i mentre d’altres es penjaven les medalles), que vaig ser jo qui va denunciar el lamentable estat dels cellers de Gandesa i el Pinell de Brai (el Periódico em va publicar una foto denúncia del de la capital de la Terra Alta)
diumenge, 17 d’agost del 2008
EL PENÚLTIM CANTADOR
Alguna cosa s’està acabant. Si vas a mirar com tantes altres que han suposat totes les tradicions de les nostres terres i que avui només sobreviuen a les festes (plantada i sega de l’arròs, per exemple) Parla de la jota improvisada. I ho dic perquè ahir, per primer cop en molts i molts d’anys, el Teixidor (Josep Guarch –l’Aldea 1931) no va ser present el dia de l’homenatge als majors de 80 anys que com cada any es celebra a Amposta dintre de la seva festa major.
La veritat sigui dita és que moments abans d’assistir-hi, precisament, hi pensava: “Potser aquest any Teixidor ja no hi serà...”. I és que el darrer cop que el vaig veure, el dia 17 de maig a 3a trobada de grups de jota de les Terres de l’Ebre a Amposta que aquest anys, degut a la pluja va tenir lloc a l’auditori de la Lira Ampostina, ja el vaig veure molt cansat i amb cara de tenir poca salut.
Ara com ara, ja només queda Josep Arasa “Joseret” (Tortosa 1950) Aquest és el darrer cantador que encara improvisa la lletra de les seves cançons. N’hi ha d’altres que canten, com el grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, però les lletres de les seves cançons ja no són improvisades.
I sempre acompanyats per la rondalla, no ens oblidéssim de la rondalla.
De jove, al meu poble era tradicional la participació del “Canalero” (Josep Garcia –Roquetes 1941-Tortosa 2005) a la festa anual dels “quintos”. Recordo perfectament l’any que jo ho vaig ser i com els meus companys de lleva em van encarregar la tasca d’anar al costat d’ell per a explicar-li qui era qui i “ajudar-lo” a l’hora de composar les lletres i com a l’arriba a la plaça del mercat li va cantar al meu amic Paco d’Ulldecona que, tot just, acabava d’arribar.
Si voleu saber alguna cosa més sobre els cantadors de jota improvisada de l’Ebre, us recomano dues pàgines (una d’elles un treball fet per la canareva Carme Ferré Pavia, germana del meu amic Arturo.
http://www.bertsozale.com/topaketak2003/dokumentua_178.pdf
http://www.beaba.info/modules.php?name=topMusic&op=artist&idartist=140
La veritat sigui dita és que moments abans d’assistir-hi, precisament, hi pensava: “Potser aquest any Teixidor ja no hi serà...”. I és que el darrer cop que el vaig veure, el dia 17 de maig a 3a trobada de grups de jota de les Terres de l’Ebre a Amposta que aquest anys, degut a la pluja va tenir lloc a l’auditori de la Lira Ampostina, ja el vaig veure molt cansat i amb cara de tenir poca salut.
Ara com ara, ja només queda Josep Arasa “Joseret” (Tortosa 1950) Aquest és el darrer cantador que encara improvisa la lletra de les seves cançons. N’hi ha d’altres que canten, com el grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, però les lletres de les seves cançons ja no són improvisades.
I sempre acompanyats per la rondalla, no ens oblidéssim de la rondalla.
De jove, al meu poble era tradicional la participació del “Canalero” (Josep Garcia –Roquetes 1941-Tortosa 2005) a la festa anual dels “quintos”. Recordo perfectament l’any que jo ho vaig ser i com els meus companys de lleva em van encarregar la tasca d’anar al costat d’ell per a explicar-li qui era qui i “ajudar-lo” a l’hora de composar les lletres i com a l’arriba a la plaça del mercat li va cantar al meu amic Paco d’Ulldecona que, tot just, acabava d’arribar.
Si voleu saber alguna cosa més sobre els cantadors de jota improvisada de l’Ebre, us recomano dues pàgines (una d’elles un treball fet per la canareva Carme Ferré Pavia, germana del meu amic Arturo.
http://www.bertsozale.com/topaketak2003/dokumentua_178.pdf
http://www.beaba.info/modules.php?name=topMusic&op=artist&idartist=140
Subscriure's a:
Missatges (Atom)