L’AUDIÈNCIA NACIONAL I LES FOSSES DE LA GUERRA

Renoi quin enrenou? I tot per culpa de Baltasar Garzón.
La darrera notícia que he escoltat venint a Catalunya Ràdio ha estat la demanda que ha presentat la neta de Juan Negrin, qui va ser president de la II República Espanyola en contra de l’Audiència Nacional perquè aquesta havia ordenat de “forma cautelar” la paralització de l’obertura de les fosses comunes dels represaliats pel franquisme duran la guerra i en els primers anys de la dictadura.
Tot arranca, suposo que ja ho sabeu, de quan el jutge de l’Audiència va declarar-se competent per a jutjar els crims comesos pel bàndol franquista i també permetia poder obrir les fosses comunes. Per cert, molt abundoses a Catalunya i, sinó recordo malament, dos d’elles dintre dels cementiris de Santa Bàrbara i Masdenverge.
Llavors, els fiscals de l’Audiència Nacional van decidir presentar un recurs en contra de la decisió del jutge i van demanar no obrir les fosses fins que hi hagués una sentència en ferm.
També, les associacions de la Memòria Històrica han presentat un recurs en contra els que van presentar els fiscals. És o no és un enrenou tot plegat?
Però no he sentit dir res als governs. Ni al de Catalunya, ni al d’Espanya. Penso que aquest, o els partits que li donen suport, es a dir, sobre tot el PSC i el PSOE, haurien de pronunciar-se de forma ferma a favor de la decisió de Garzón i en contra dels recurs dels fiscals de l’Audiència nacional.
Hi ha que pensa que els mort, si han estat allí un grapat d’any, per a què tocar-los! Però per a mi hi ha una altra raó molt més poderosa: Hi ha familiars d’aquests morts que no han pogut enterrar-los mai; què sospiten on es troben, però no n’estan segurs. Hi havia vídues que van perdre els seus marits estan embarassades i el orfes ho van ser abans de poder conèixer els seus pares, a qui no van veure mai!
Només els favorables de l’antic regim dictatorial poden voler que les fosses no s’obrin mai. En canvi, els qui som hereus dels represaliats, dels exiliats, dels tancats als camps de concentració o a les presons, en definitiva, de tots aquells que van patir l’opressió del règim de Franco, hem de demanar públicament la revisió de la història, dels judicis sumaríssims i de tot el que encara avui es pugui dur a terme, inclosa l’obertura de les fosses comunes.
El diari el Punt d’avui porta un acudit del tot il•lustratiu, signat per Josep Antoni Poch. Es veu una fossa comuna on els esquelets s’amunteguen i a sobre dues persones. I una li diu a l’altra: Són massa vius per desenterrar-los!

PINTADES A AMPOSTA

LA CRISI IMMOBILIÀRIA (article publicat avui al núm. 300 de Vinaròs News)

Es diu que “per a mostra, només cal un botó”. I la majoria de vegades la frase té tota la raó de ser. En el temps de la “bombolla immobiliària”, l’empresa Fadesa (posteriorment Martinsa-Fadesa) va anunciar la construcció de 1.200 habitatges a la Finca de la Palma de l’Aldea, al costat de l’Ebre, a tocar de l’autopista AP-7 i que porta per nom el Mirador de l’Ebre. Era l’any 2004. En aquells moments, el grup socialista de l’ajuntament d’Amposta, va demanar a l’equip de govern que “calia preveure la població de nou vinguts que s’establirien a la urbanització”. Per la seva situació al costat d’Amposta (només separades pel riu) i, en canvi, a uns 3 quilòmetres de l’Aldea, feia previsible que els nouvinguts fossin receptors de bens i serveis de la capital del Montsià. Es a dir, que a l’hora d’anar a comprar, a menjar fora de casa, al metge o al cinema, o fins i tot a l’hora d’escolaritzar els fills dels que s’establirien de forma definitiva, amb seguretat, acudirien a Amposta. Això volia dir que calia estar preparats per absorbir la nova demanda.
Al cap de poc temps, la maquinària pesant començava les obres d’adequació dels terrenys, necessàries per a la posterior construcció dels blocs de pisos i habitatges unifamiliars. Si bé les obres anaven avançant, el ritme de la construcció no era el que l’empresa havia previst des d’un bon principi. Fins que va arribar la crisi que afectà, sobre tot, al sector immobiliari, cal tenir-ho en compte. El mes de juliol d’aquest any, Martinsa-Fadesa, presentava concurs de creditors (el que abans es denominava suspensió de pagaments) Això va fer témer el pitjor, sobre tots, per aquells de ja havien donar quantitats a compte sobre el cost total del seu habitatge. El diari el Punt del passat 22 d’octubre, portava la notícia de que, al final, es faran 126 habitatges. Es a dir, un 10 % de la previsió inicial!
Però d’urbanitzacions inacabades o, fins i tot, sense que ni tant sols s’hagin començat, n’està plena tota la geografia d’Espanya. Només uns quilòmetres més al N, entre Camarles i l’Ampolla, hi ha un cartell de considerable alçada que fa publicitat d’una altra urbanització de nom similar: el Mirador del Delta. En aquest cas no s’ha arribat a construir ni tan sol un habitatge. Igual com la que vaig veure aquest estiu a la localitat de Perdiguera a uns 30 km de Saragossa, a la comarca els Monegros, per la carretera que va a Sariñena (Osca) Hi havia una urbanització de considerables dimensions amb els carrers quitranats, amb els llums col•locats, amb la caseta d’informació i els senyals informatius posats a la carretera, però no hi havia ni una sola vivenda construïda!
I les ciutats i els pobles estan plens de pisos i vivendes unifamiliars que ja no s’han venut. De vegades, els compradors, han fet marxa enrera després d’haver donat diners a compte. El motiu és que davant la situació d’incertesa que vivim i la possibilitat de perdre el se lloc de treball o la davallada de les expectatives de feina, prefereixen perdre els diners lliurats a compte que arriscar-se a no poder pagar les altes hipoteques i afrontar la complicada situació que segueix en el cas de no poder fer front als pagaments mensuals.
Però en la majoria dels casos es tracta de vivendes construïdes amb una evident manca de previsió per part de les empreses constructores. De vegades pisos inacabats que pareixen més blocs fantasma que una altra cosa. Les constructores no van saber frenar a temps la construcció de pisos i la crisi els va agafar a mig construir. També a l’Aldea hi ha un bloc que és tot un exemple d’aquesta manca de previsió. Està situat al costat de la N-340, tot just quan arribes al semàfor de l’encreuament amb la carretera de l’Aldea. Duran molts d’anys era un edifici inacabat d’aspecte fantasmagòric, deixat així després de qui sap quins problemes, tal vegada pareguts al actuals. En els darrers anys de la “bombolla” immobiliària, es va tirar per terra i es va començar a enlairar-ne un altre més d’acord amb les actuals tendències urbanístiques. I així s’ha quedat, amb “aigües fora” com es sòl dir en termes de construcció. El dubte es si tornarà a quedar així fins que torni haver-hi un altre auge constructiu...

SÉGOLÈNE ROYAL

Si ens els darrers dies uns he parlat de Barack Obama, deixeu-me parlar avui d’una dona molt més propera en la distància i també en la forma de pensar. Aquesta dona és una de les líders del Partit Socialista Francés, Ségolène Royale. Quan hi havia que ja la donava per morta, després de la seva derrota a les passades eleccions a mans del avui president de França Nicolás Sarkozy, la victòria d’ahir en les que, podrien considerar-se, les primàries del PSF, l’han “ressuscitat”, políticament parlant. Contra tot pronòstic, les bases del partit, li van donar una avantatge, que, encara que minsa, fa pensar que Royal podria convertir-se en la nova secretària general dels socialistes francesos. En canvi, el gran derrotat ha estat qui va ser, precisament, el seu espòs: François Hollande.
Així que tenim a un dona en possibilitats de, primer, ser ca líder del seu partit i, qui sap, si pot arribar a disputar un altre cop la presidència al president actual de la República francesa.
No conec personalment a la Royal, però si tinc família molt propera que l’ha conegut en persona. Us conto l’anècdota. De tant en tant vaig a casa dels meus cosins a França. Fins fa pocs anys vivien a l’encantador poblet de l’Ariége, Mirepoix. El meu cosí, que és arquitecte, va fer-se la seva primera casa a poca distància del poble, però va canviar de poble i de departament. Ara viu a un poble encara molt més petit que es diu Saint Gaudéric, molt prop de Carcassonne. El darrer cop que hi vàrem ser ha fet ara dos anys, tot just vaig fer allí el meu 49è aniversari.
Estan sentats a taula, el meu casi ens dir que feia pocs dies, on llavors estava la meva dona, va estar Ségolène Royal. Davant la nostra incredulitat, ens va explicar que l’havia portat una amiga comuna, la Jeanine, que havia estat diputada a París el PSF. Cal dir que el meu cosí també n’és militant.