IDEES GENS IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI

De tant en tant, en aquest blog recullo el que jo denomino “idees imaginatives per a superar la crisi” que trobo pels diaris. N’hi ha algunes de veritablement curioses i “imaginatives”. Crec que, en alguns casos, pot ser una bona sortida per als empresaris novells i emprenedors. I així ho comprenen també determinades entitats financeres que els fan préstecs avantatjosos per a poder tirar endavant els seu negoci, amb la única garantia de la seva “innovadora idea”.
Però també hi ha el cas contrari, aquells que no han segut gaire imaginatius a l’hora de muntar els seu negoci. L’altre dia m’ho deia un fill meu que treballa al consell comarcal: “A la gent, davant la crisi, els hi ha pegat per muntar bars...”. I efectivament tenia tota la raó. Sense anar més lluny, a pocs metres de casa meva se’n estant fent dos, tots dos a llocs on abans ja hi havia altres negocis i que s’han traslladat a un altre local. I la meva dona també em va dir que a la plaça del mercat, allí on hi havia una financera d’aquelles que van sortit com a bolets tal i com anava creixent el negoci immobiliari.
Crec que, al menys aquest darrer lloc és del tot inapropiat, ja sense entrar en altres valoracions. Dintre de pocs mesos la plaça del mercat s’ha de posar “potes en l’aire” per a construir-hi l’aparcament soterrat i, a penes quedaran un parell de metres de vorera per a que els veïns puguin accedir a les seves cases. Les obres, que duraran al menys 2 anys, causaran molèsties afegides tipus sorolls, pols, etc. Definitivament no és un bon moment per a muntar un bar allí.
I menys en època de crisi. Tal com se’n estant obrint de nous, també hi ha qui els tanca degut al poc volum de negoci o problemes de finançament. A l’avinguda Terradelles se’n han tancat dos i m’han dit que un altre està a punt de baixar la persiana.
La clientela dels bar és ben característica. D’aquell que té per costum fer el cigaló (carajillo) abans d’anar a treballar, al que va al bar a l’hora d’esmorzar (com jo) o els que van a fer l’aperitiu o el cafè de després de dinar o la cervesa a l’hora de plegar de treballar. Però per més bars que hi hagin ni la clientela augmentarà ni els qui van hi aniran més vegades. Després del rotllo, què vull dir? Que el que clients del nou bar deixaran d’anar a l’altre. I al final quedaran els de “tota la vida”, aquells que porten anys i anys funcionant, que tenen una clientela fixa que, per sobre de tot, valoren les condicions del bar, el tracte del propietari i els productes que s’hi troben.
Una vegada, ja fa molts d’anys, li vaig dir a un amic que s’obria un bar: “Quan obris, la novetat atrau els clients. Però és més difícil conservar-los que fer-los”. Al final va tancar.

MORBOSITAT

No em digueu que quan algú pretén contar-vos una xafarderia no l’escolteu atentament? I si a sobre aquesta xafarderia és sobre algú que coneixeu molt de prop, no us produeix morbositat?
Dilluns us comentava e, cas de Montserrat Nebrera i la seva sortida del PP i també us deia que havia publicat un llibre que estava a punt de sortir.
Avui el Periódico de Catalunya se’n va ressò i sota el títol de “Aristòcrata de la Política”, desvela els “secrets” més ben guardats del llibre. L’altre dia ja us avançava que, al opinar de José María Aznar, posava em boca d’aquest la frase: “Catalunya és una població malalta”. Josemari, ràpidament ho va voler desmentir i, segons ell, la frase va ser la següent: “El debat polític de Catalunya està malalt”, en referència a l’Estatut.
Deixant a banda aquest rifi-rafe entre el “cervell dels cervells” dintre del PP i la que va ser fitxatge estrella de Josep Piqué (encara que al llibre posa en dubte de que fos el seu mentor), jo diria que Nebrera pretén “fer sang” dels seus excompanys, tant els d’aquí com el de la “capital y corte”.
Així, de l’actual presidenta Alícia Sánchez-Camacho, opina que “no va tenir mai credibilitat”. Per cert, l’heu vist posant per a la revista Woman? M’abstinc d’opinar...
Al qui repassa bé són els germans Fernández Díaz i de Daniel Sirera opina que va ser “la promesa frustrada” i de com el van enganyar. De Rajoy que “no pot canviar el PP”. Bé, penso que en els darrers mesos n’hem tingut proves més que evidents. Fins i tot un president regional com Camps s’ha permès el luxe d’amenaçar-lo o, al menys això diuen, en la famosa reunió al parador d’Alarcón: “Si caic jo, caurem junts”.
També parla dels qui la van trair al congrés del PP on aspirava a la presidència del partit a Catalunya i esmenta especialment al diputat de Girona Enric Millo, del qui diu que “més d’una persona m’havia advertit que no confiés”. Es veu que, durant el congrés va perdre suports en favor de l’altra aspirant i avui presidenta Sánchez-Camacho. També parla del sector del president andalús Javier Arenas i que tindria com a càrrec més representatius a la pròpia Sánchez-Camacho, a de Cospedal i Ana Mato, de les que diu que “no tenen cap tipus de ideologia política”. O sigui, estan al PP per poder o per diners o més provable encara, per totes dues coses (!) Sobre el Partit Popular de Catalunya (o el PPC) diu que “no arriba ni a sucursal”. Crec que això és una de les coses que s’hauria pogut estalviar, ja que tothom que segueix de prop la política se’n adona. També diu que la xifra de militants a Catalunya està inflada i que encara figuren com a tals els mots. Parla de la dificultat que va tenir com a candidata a la presidència per accedir als llistats de militants i que una vegada ho va aconseguir, “de 10 noms triats al atzar, 3 eren morts” i es pregunta si voten...
Finalment també fa autocrítica i admet que “va afiliar-se per tenir poder”.
La majoria són temes que “s’oloren”, com tantes d’altres coses que passen en política: tràfic d’influències, comissions il•legals, tractes de favor, suborns, prevaricació, informació privilegiada. El que costa és demostrar-ho i, encara així, quan s’ha pogut demostrar que, efectivament, has comès un delicte, encara (con a bons-mals polítics) tenen els arguments suficients per a defensar-se i dir que només sé tracta d’una conspiració en contra seva o que ho han fet en benefici dels seus administrats, etc., etc.
Caldrà estar molt atents al que farà la Nebrera els propers mesos i si, finalment, crearà un partit, però ara com ara crec que se li ha de donar un vot de confiança i alabar la seva honestedat. Llàstima que sigui de dretes i que pensi tant diferent a mi...

L'ADVOCAT DEL CAS "PALAU"

Ahir em van contar un acudit. Diu que una parelleta que anaven a casar-se van tenir un accident, van morir i van anar a parar directes al Cel. En arribar, a les portes del Cel li van preguntar a Sant Pere si podien casar-se allí mateix. Sant Pere va mostrar-se sorprès, ja que mai ningú els hi havia demanat. Els hi va demanar que s’esperessin que anava a preguntar-ho. Al cap de dos mesos i quan ja estaven desesperats, els surt Sant Pere i els diu que, efectivament, havia trobat un capellà i que podria casar-los. Llavors, sé li van adreçar així: “Miri, en aquests dos mesos que ens em estat esperant, ens hem preguntat si després de casar-nos i si les coses no ens van bé, si podríem divorciar-nos”. I Sant Pere els respongué: “I què més, he trigat dos mesos en trobar un capellà aquí al Cel... Quan trigaré abans no trobaré un advocat?
Ahir per la tarda vaig poder escoltar a la SER les declaracions fetes per l’advocat de Millet i Montull. Evidentment deu de tractar-se d’un bon advocat, d’això no en tic cap dubte, però crec que es va exercir força. Entre les coses que va dir, quasi totes defensant els seus clients, va demanar a la societat civil que “no se’ls jutgés en paral•lel”.
L’advocat té llibertat de dir i demanar el que vulgui, però és evident que no pot pretendre que la societat compleixi en la seva demanda. Les societats són prou madures i tenen criteri propi, més enllà de les aspiracions d’un « prestigiós » advocat.
Però és que la societat no només pot arribar a criticar i fer judicis paral•lels als dos màxims imputats del cas « Palau », sinó que té tot el dret del món en donar i rebre qualsevol tipus d’opinió, encara que no li agradi al Sr. lletrat. Una bona mostra la tenim en l’article de Jiménez Villarejo al Periódico d’avui.
De fet, després de les declaracions que va fer, on també parlava de penediment i col•laboració amb la Justícia per part dels seus defensats, l’experta de l’emissora ja donava la seva opinió. Sap l’advocat (i sé jo sense ser-ho) que l’actitud de Millet (ja hi ha qui li diu “Pillet”) i Montull són atenuants que tindrà en compte el jutge a l’hora de dictar sentència.
Però pareix que queda clar que per molt penediment que ara vulguin mostrar, van ser anys de maquinacions i càbales per a obtenir il•lícitament uns diners vinguts, moltes vegades, de persones anònimes que actuaven motivats pel simbolisme que representa el Palau de la Música per a Catalunya. I, segurament, els diners tornats, només són una part del total apropiat.
De fet, avui, la premsa en general, criticava l’actitud del jutge del cas per diversos motius: per haver trigat quasi dos mesos en cridar-los a declarar, en que els hi donés llibertat sense fiança i només se’ls hi va prohibir sortir del país, etc.
L’opinió pública creu que el tracte que han rebut és massa benèvol per a dos persones que van actuar duran molts d’anys amb mala fe.
Hi ha una dita popular que diu: “Advocats i procuradors, a l’infern i de dos en dos”. Sobra fer més comentaris.

ELS CAPS DE SETMANA NO SÓN PER A DESCANSAR

El cap de setmana ha vingut carregat de notícies polítiques.
Una notícia sorprenent. Si més no per la quantitat de participants. L’exitosa manifestació de Madrid en contra de l’ampliació de la llei d’avortament. Exitosa... però no tant. Segons els manifestants va reunir 2 milions de persones. Segons un nou programa informàtic que assigna a cada manifestant un número a partir d’imatges aèries, 65.000 ! Les xifres estant molt descompensades…
Quan la PDE va manifestar-se a Madrid, es va dir que hi assistiren 1 milió de manifestants, que n’eren molts! No sé si van ser-ne 1 milió o menys, però és cert que hi havia molta gent. Algun autocar no va poder arribar a hora per l’enorme embús que es va crear...
A la manifestació, res de nou. Crits en contra de Zapatero i de la Bibina Aido que et donen peu a preguntar-te en contra de qui (no de què) anava realment la manifestació. I potser caldria explicar-los bé que la llei de l’avortament no OBLIGA a ningú. En tot cas està allí per si algú en té que fer ús. Segurament que entre els manifestants hi havia qui havia avortat alguna vegada. Però en bones clíniques i amb totes les mesures de seguretat adients i no con d’altres que no hi eren presents i que van tenir que fer-ho ves a saber on...

Una noticia que no va sorprendre. Montserrat Nebrera, fa uns mesos candidata a presidir el PP català i que va obtenir uns resultats més que acceptables en front de l’Alícia Sánchez-Camacho, deixa el partit i l’escó (les dos coses la honren, però sobre tot deixar l’escó) Ha adreçat una carta a Mariano Rajoy dient-li que plega (sobre tot m’ha agradat la primera part de la carta) i també ha escrit un llibre (el legítima defensa) on parla de les relacions que va tenir al PP i, a Josemari, no el deixa gens ben parat. Aquell qui ens va portar a una guerra il•legal pensava de Catalunya “que era una població malalta” Caldria portar-lo al psiquiatre per a veure com és ell!
El mèrit de la Nebrera van ser els bons resultats per a una candidata que feia poc tems que era militant. Va arribar de la ma de Josep Piqué i va ser la núm. 2 per Barcelona a les passades autonòmiques. Josep Piqué va ocupar diferents ministeris amb José Maria Aznar, però era més per la “quota catalana” que no pel “fíling” polític que tenien. Piqué, abans de marxar, va estar a punt diverses vegades ja que les contradiccions amb el PP nacional eren evidents. Ara, la Nebrera, vol formar un nou partit. Caldrà estar expectant en els propers mesos, sobre tot dintre d’un any per a poder avaluar bé el pes que tindrà dintre de la dreta democràtica d’aquest país. Un partit de dreta de caire més nacionalista podria restar-li un bon grapat de vots, no només el PP, sinó, fins i tot a CiU. També caldrà veure si Josep Piqué i Daniel Sirera entre d’altres s’acaben unint al projecte. L’èxit de la iniciativa dependrà en bona mesura dels seus intrigants.

I una noticia sense sorpreses. El congrés d’ERC on es va designar Joan Puigcercós candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de l’any que ve. Puigcercós i els seu equip ja han aconseguit una primera fita: treure dels llocs principals al “clan de l’avellana”. ERC fa uns anys va arribar on va arribar gràcies a Carod-Rovira, Beneach, Bargalló, etc. Tarragona tenia un pes important dintre del partit. Em sembla que Barcelona no ho acabava de pair. Però poc a poc van anar agafant pes: Ridao, Puigcercós. Era l’hora de donar un “cop de ma” intern. Per a les autonòmiques de l’any que ve, el gran enemic d’ERC serà la pròpia ERC i els seus dissidents (Reagrupament.cat) De les paraules d’ahir de Joan Puigcercós arribo a la conclusió que, difícilment es repetirà un altre govern d’Entesa (o Tripartit si voleu) Prou clar ho va dir. “Els seus socis hauran d’estar a favor del dret a decidir”. Ni per al PSC ni per ICV-EUA, el dret a decidir és ara per ara una prioritat. També és opinió meva que Joan Puigcercós voldrà ser president de la Generalitat costi el que costi. Si “suma” ho demanarà. No es conformarà amb una vice-presidència com Carod.
Sobre la resta: Núria, Puigmal, etc., pura pantomima al més pur estil dels “republicans”.