MORBOSITAT

No em digueu que quan algú pretén contar-vos una xafarderia no l’escolteu atentament? I si a sobre aquesta xafarderia és sobre algú que coneixeu molt de prop, no us produeix morbositat?
Dilluns us comentava e, cas de Montserrat Nebrera i la seva sortida del PP i també us deia que havia publicat un llibre que estava a punt de sortir.
Avui el Periódico de Catalunya se’n va ressò i sota el títol de “Aristòcrata de la Política”, desvela els “secrets” més ben guardats del llibre. L’altre dia ja us avançava que, al opinar de José María Aznar, posava em boca d’aquest la frase: “Catalunya és una població malalta”. Josemari, ràpidament ho va voler desmentir i, segons ell, la frase va ser la següent: “El debat polític de Catalunya està malalt”, en referència a l’Estatut.
Deixant a banda aquest rifi-rafe entre el “cervell dels cervells” dintre del PP i la que va ser fitxatge estrella de Josep Piqué (encara que al llibre posa en dubte de que fos el seu mentor), jo diria que Nebrera pretén “fer sang” dels seus excompanys, tant els d’aquí com el de la “capital y corte”.
Així, de l’actual presidenta Alícia Sánchez-Camacho, opina que “no va tenir mai credibilitat”. Per cert, l’heu vist posant per a la revista Woman? M’abstinc d’opinar...
Al qui repassa bé són els germans Fernández Díaz i de Daniel Sirera opina que va ser “la promesa frustrada” i de com el van enganyar. De Rajoy que “no pot canviar el PP”. Bé, penso que en els darrers mesos n’hem tingut proves més que evidents. Fins i tot un president regional com Camps s’ha permès el luxe d’amenaçar-lo o, al menys això diuen, en la famosa reunió al parador d’Alarcón: “Si caic jo, caurem junts”.
També parla dels qui la van trair al congrés del PP on aspirava a la presidència del partit a Catalunya i esmenta especialment al diputat de Girona Enric Millo, del qui diu que “més d’una persona m’havia advertit que no confiés”. Es veu que, durant el congrés va perdre suports en favor de l’altra aspirant i avui presidenta Sánchez-Camacho. També parla del sector del president andalús Javier Arenas i que tindria com a càrrec més representatius a la pròpia Sánchez-Camacho, a de Cospedal i Ana Mato, de les que diu que “no tenen cap tipus de ideologia política”. O sigui, estan al PP per poder o per diners o més provable encara, per totes dues coses (!) Sobre el Partit Popular de Catalunya (o el PPC) diu que “no arriba ni a sucursal”. Crec que això és una de les coses que s’hauria pogut estalviar, ja que tothom que segueix de prop la política se’n adona. També diu que la xifra de militants a Catalunya està inflada i que encara figuren com a tals els mots. Parla de la dificultat que va tenir com a candidata a la presidència per accedir als llistats de militants i que una vegada ho va aconseguir, “de 10 noms triats al atzar, 3 eren morts” i es pregunta si voten...
Finalment també fa autocrítica i admet que “va afiliar-se per tenir poder”.
La majoria són temes que “s’oloren”, com tantes d’altres coses que passen en política: tràfic d’influències, comissions il•legals, tractes de favor, suborns, prevaricació, informació privilegiada. El que costa és demostrar-ho i, encara així, quan s’ha pogut demostrar que, efectivament, has comès un delicte, encara (con a bons-mals polítics) tenen els arguments suficients per a defensar-se i dir que només sé tracta d’una conspiració en contra seva o que ho han fet en benefici dels seus administrats, etc., etc.
Caldrà estar molt atents al que farà la Nebrera els propers mesos i si, finalment, crearà un partit, però ara com ara crec que se li ha de donar un vot de confiança i alabar la seva honestedat. Llàstima que sigui de dretes i que pensi tant diferent a mi...