Ahir em van contar un acudit. Diu que una parelleta que anaven a casar-se van tenir un accident, van morir i van anar a parar directes al Cel. En arribar, a les portes del Cel li van preguntar a Sant Pere si podien casar-se allí mateix. Sant Pere va mostrar-se sorprès, ja que mai ningú els hi havia demanat. Els hi va demanar que s’esperessin que anava a preguntar-ho. Al cap de dos mesos i quan ja estaven desesperats, els surt Sant Pere i els diu que, efectivament, havia trobat un capellà i que podria casar-los. Llavors, sé li van adreçar així: “Miri, en aquests dos mesos que ens em estat esperant, ens hem preguntat si després de casar-nos i si les coses no ens van bé, si podríem divorciar-nos”. I Sant Pere els respongué: “I què més, he trigat dos mesos en trobar un capellà aquí al Cel... Quan trigaré abans no trobaré un advocat?
Ahir per la tarda vaig poder escoltar a la SER les declaracions fetes per l’advocat de Millet i Montull. Evidentment deu de tractar-se d’un bon advocat, d’això no en tic cap dubte, però crec que es va exercir força. Entre les coses que va dir, quasi totes defensant els seus clients, va demanar a la societat civil que “no se’ls jutgés en paral•lel”.
L’advocat té llibertat de dir i demanar el que vulgui, però és evident que no pot pretendre que la societat compleixi en la seva demanda. Les societats són prou madures i tenen criteri propi, més enllà de les aspiracions d’un « prestigiós » advocat.
Però és que la societat no només pot arribar a criticar i fer judicis paral•lels als dos màxims imputats del cas « Palau », sinó que té tot el dret del món en donar i rebre qualsevol tipus d’opinió, encara que no li agradi al Sr. lletrat. Una bona mostra la tenim en l’article de Jiménez Villarejo al Periódico d’avui.
De fet, després de les declaracions que va fer, on també parlava de penediment i col•laboració amb la Justícia per part dels seus defensats, l’experta de l’emissora ja donava la seva opinió. Sap l’advocat (i sé jo sense ser-ho) que l’actitud de Millet (ja hi ha qui li diu “Pillet”) i Montull són atenuants que tindrà en compte el jutge a l’hora de dictar sentència.
Però pareix que queda clar que per molt penediment que ara vulguin mostrar, van ser anys de maquinacions i càbales per a obtenir il•lícitament uns diners vinguts, moltes vegades, de persones anònimes que actuaven motivats pel simbolisme que representa el Palau de la Música per a Catalunya. I, segurament, els diners tornats, només són una part del total apropiat.
De fet, avui, la premsa en general, criticava l’actitud del jutge del cas per diversos motius: per haver trigat quasi dos mesos en cridar-los a declarar, en que els hi donés llibertat sense fiança i només se’ls hi va prohibir sortir del país, etc.
L’opinió pública creu que el tracte que han rebut és massa benèvol per a dos persones que van actuar duran molts d’anys amb mala fe.
Hi ha una dita popular que diu: “Advocats i procuradors, a l’infern i de dos en dos”. Sobra fer més comentaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada