MÉS VAL PREVENIR QUE HAVER-SE QUE LAMENTAR

Aquests dies s’ha format un gran enrenou per les declaracions que fa ver el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Alfredo Pérez Rubalcaba. Tret que del Conseller d’Interior del govern Basc, el també socialista Rodolfo Ares, la majoria dels qui han opinat sobre el tema ho han fet de forma negativa, inclosos els sindicats de la policia y, per suposat, Mariano Rajoy y el Partit Popular.
Avui, sobre el tema, el Periódico de Catalunya titula: “ETA va comunicar a les bases un gran atemptat i un segrest imminent”.
Llavors, el toc d’atenció que va fer el ministre era del tot justificat o no? A la meva manera d’entendre, jo diria que sí, ja que en les èpoques de “certa tranquil•litat”, sol haver-hi un cert relaxament tant per part de la població civil com de la pròpia policia.
La prova l’hem tingut només fa uns dies quan el terrorista nigerià que, segons pareix, pertanyia a Al-Qaida, va passar diversos controls de seguretat i va estar a punt de fer esclatar un artefacte en ple vol al territori nordamericà.
I els controls als aeroports existeixen. Sense anar més lluny, a mi, el passat agost, quan vaig volar a París, a l’aeroport de Barcelona vaig tenir que deixar una navalla multiusos que, per error, portava a l’equipatge de ma. I a la tornada, a la novia del meu fill gran li van remenar tota la bossa on portava la roba bruta perquè havien vist encara ara no sé el què...
L’única cosa que se li pot retraure al ministre és que, pot ser, el toc d’atenció l’hauria tingut que fer de forma interna als cossos i forces de seguretat de l’estat en lloc de fer-ho públic als mitjans de comunicació. És cert que aquestes tipus de coses quan es diuen en públic davant de les càmeres de televisió i els micròfons de ràdio, sempre creen cert neguit per part de la població i de vegades cal evitar-ho.
Però també és cert, vistes les publicacions, que l’amenaça és real i que cal estar alerta davant d’una més que hipotètica acció de la banda terrorista ETA.
Suposo que hi ha molta gent que prefereix ser avisada per accentuar les mesures preventives que tenir que lamentar després una desgràcia com és una vida humana o un inhumà segrest per part dels terroristes.

S'ESVAEIX LA POSSIBILITAT DE LA VEGUERIA EN DATES PROPERES

En contra del que s’havia anunciat, to indica que a l’Ebre, els Reis Mags no ens "portaran" la vegueria.
A data d’avui, les disputes entre diferents municipis i també entre partits, tot fa pensar que, finalment, la tant desitjada divisió territorial de Catalunya en vegueries s’aplaçarà sense saber-ne encara fins a quan.
CiU ja demana que es reiniciï el debat sobre les vegueries una vegada s’hagin celebrat les properes eleccions al Parlament de Catalunya que han de ratificar l’actual govern o bé permetre l’accés d’altres formacions a la presidència del govern de Catalunya.
Des del meu punt de vista, ni Arturo Mas ni CiU han de “confeccionar” l’agenda que ha de seguir el govern. Només faltaria!
Les disputes no només són a les Terres de l’Ebre per qüestions de capitalitat, també al Camp de Tarragona hi ha un tira i arronsa entre Tarragona i Reus sobre la denominació. Tarragona vol que porti el nom de la ciutat i Reus prefereix la denominació de Camp de Tarragona. O als Pirineus on la Vall d’Aran no vol sentir a parlar d’integrar-se a cap Vegueria o la Noguera que prefereix integrar-se a la vegueria dels Pirineus abans que a la del Pla de Lleida.
Tot aquest enrenou ve donat per la incapacitat de l’actual conseller de Governació, el republicà Jordi Ausàs. Una vegada més queda demostrat que no es el mateix estar a l’oposició que tenir responsabilitats de govern.
Qualsevol govern ha de ser dialogant amb les altres institucions i partits i procurar arribar a amplis consensos. Però de no fructificar les negociacions, cal prendre decisions de govern costi el que costi.
Si s’ha adquirit el compromís, hi ha que dur-se a terme, del contrari donarem més arguments a l’oposició sobre la ineficàcia del govern. Les Terres de l’Ebre (o deia al dia de la comarca de Fira Amposta el conseller de Política Territorial i OP Joaquim Nadal) és un dels territoris on es donen més condicions per a convertir-se en vegueria i, segons el propi conseller, seria un dels primers territoris en ser-ho.
També crec que és on hi ha un percentatge més alt de ciutadans que saben el que significa i que voldrien poder autogestionar-se sense tenir que dependre dels “centres de govern més allunyats”.
Jo mateix seria un dels partidaris de que la vegueria fos una realitat en dates properes. No cal dir que, si hi ha un cert endarreriment, la meva decepció serà gran.

QUÈ TEM UN DICTADOR?

Entre les llibertats que prohibeix o restringeix un dictador està la llibertat d’informació. Sap que prohibint l’opinió dels seus “enemics” polítics o reduint-la fins la marginalitat i controlant la resta de la informació, aconseguirà imposar el pensament únic entre els seus subordinats.


Qualsevol informació “no oficial” serà titllada de subversiva i l’atacarà fins l’extrem de fer creure als seus que l’opinió que imposa es la verdadera.

MANCA DE SENSIBILITAT...

O farts de repressió?

Avui, a la pàgina on hi ha les cartes al director del Periódico de Catalunya hi ha una fotografia de Francisco Juárez de Barcelona que respon a una carta publicada a la mateixa secció amb el títol de “Exclusió del castellà” el passat dia 22 i signada per Isac García Alonso.
Isac García Alonso es queixava de la manca de felicitacions en castellà en els llums nadalencs de Barcelona i Francisco Juárez remet una foto amb la felicitació del Nadal en diferents idiomes, també en castellà.
La absència de retolació en diferents idiomes, normalment, als natius de Catalunya, ens pot passar inadvertida, però segur que els que ens visiten si que ho troben a faltar.
Els passat estiu, en el viatge que férem a París, et podies trobar rètols en castellà al metro avisant-te de la presència de carteristes. També ho podies veure a l’entrada de la Tour Eiffel o a d’altres llocs. Evidentment és un gest que el visitant agraeix ja que no tothom coneix l’idioma del país que sovint visita o té dificultats de comprensió.
Jo crec que, a Catalunya, la manca de retolació bilingüe, és més fruit de la repressió que ha sofert històricament el nostre idioma que no una falta de respecte per a qui ens visita.
Està molt bé exigir-li a l’immigrant o al turista que es passa llargues temporades aquí el coneixement del català, al menys, l’oral. Però no tots els estrangers que ens visiten ho fan per temps perllongats.
De vegades, aquestes actituds donen motius als “de la caverna” a que ens critiquen més de “l’estrictament necessari”. Vull dir que tota crítica és sana i, normalment, constructiva, però de vegades es donen arguments innecessaris a “l’enemic” per a carregar-los de munició en contra nostra.
De totes formes penso que és un disbarat que puguin dir coses que no “s’aguanten” en lloc. En aquest cas és sobre l’euskera i un comentari que vaig llegir la setmana passada. Deia alguna cosa així com que “amb el govern actual del País Basc (PSE-PP), l’euskera tindria un retrocés important”. Possiblement amb l’arribada de la democràcia, la parla d’Euskadi es va normalitzar però encara està molt lluny del nivell que té i ha tingut el català. Vaig estudiar a Tarragona i, per casualitat, tinguérem una professora basca. Ja a les acaballes del curs, un dia estàvem a la cafeteria de l’institut i parlàvem en castellà amb Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia (que així es deia) i de sobte, entre nosaltres, posarem a parlar català. Era l’any 1974. de repent ella va dir que ens admirava. Que al País Basc, quan hi havia un castellanoparlant, encara que només en fossa un, tota la conversa es feia sempre en castellà. Avui encara tenim exemples de que no s’usa tant l’Euskera com aquí el català.
Per a finalitzar tornaré una mica al principi. També al Periódico hi ha avui un anunci de Vodafone sobre una botiga “innovadora” que s’ha obert a Barcelona, concretament a l’avinguda Diagonal núm. 601. L’anunci és d’una plana i sobre la meitat i de forma destacada s’hi pot llegir: “Vodafone continua així apostant per Catalunya, que esdevé una de les regions més importants en el panorama nacional per a l’operadora”.
Les regions a Espanya es van acabar en arribar l’estat de les autonomies. Jo entenc que a algú li costi dir nació o nacionalitat, però posats a buscar un terme mig entre “l’antiga” denominació i l’actual, sempre queda el de comunitat autònoma o autonomia.
Potser el rebot, d’anar per aquest camí, encara ens seguirà durant per una llarga (llargíssima) temporada.