LLORENÇ SALES, MEDALLA DE BRONZE ALS ESTATALS D'ATLETISME

Avui he llegit a la Veu de l’Ebre que l’atleta galerenc Llorenç Sales va ser medalla de bronze als 1.500 llisos els passats campionats d’Espanya d’atletisme en categoria promesa que es van celebrar a Sevilla. Llorenç competeix amb el club Agrupació Atlètica Catalunya.
La marca de la final va ser de 4.01.04. Com sol passar va ser una final tàctica la qual cosa fa baixar el ritme de la carrera. En canvi, a la semifinal va fer un temps de 3.55.95.
Llorenç Sales és fill de Lluís Sales un corredor amateur de curses de llarga distància com per exemple la Marató.

Felicitats campió!!

FRANCO DESPUÉS DE MORIR SIGUE REINANDO

Fent referència a una obra de teatre, dilluns, al programa la Ventana de la Cadena Ser que dirigeix Gemma Nierga, Santiago Carrillo va fer aquesta afirmació quan es parlava del jutge Garzón i el seu processament.
Si ho recordem, el sindicat ultradretà Manos Límpias va denunciar al jutge Garzón per prevaricació perquè, segons el sindicat, no té competència per a jutjat els crims del franquisme. Tal com recordava el propi Santiago Carrillo, a la denuncia s’hi va afegir el partit, també ultradretà, Falange Española.
Aquesta setmana també ens assabentat que l’Audiència Nacional va ordenar la reobertura del conegut com a “Caso Faisán” que tracta d’un presumpte “avís” que va arribar a la banda terrorista ETA en l’època de la darrera treva. Mentre el PP apunta (o millor dit, voldria apuntar) a la cúpula del Ministeri de l’Interior, les proves i els testimonis pareix que vagin cap a la direcció de que va ser la policia francesa qui els va alertar.
Quan la sala Penal de la pròpia Audiència Nacional mana redactar una resolució consensuada entre tots els magistrats que la formen, Enrique López, el redactor membre de la sala a proposta del PP introdueix frases a posteriori que, evidentment, no havien estat consensuades, creant un fort malestar entre els altres magistrats.
Qui va manar a Enrique López introduir aquestes frases? Va actuar per iniciativa pròpia?
Evidentment crida fortament l’atenció que quan Zapatero i el PSOE estan més contra les cordes que mai (encara que parlamentàriament parlant no estiguin aïllats) s’intenti des de la dreta extrema d’aquest país introduir nous elements de pressió en contra del govern. Aquesta dreta extrema es troba, sense cap mena de dubte, dintre del propi PP.
No s’entén d’una altra manera. Quan resulta que ens els darrers anys, a conseqüència de la immigració els partits d’extrema dreta europeus treuen bons resultats electorals, a Espanya segueix sense sortir un partit ultradretà de “garanties” per assolir representació al Congrés dels Diputats.
I això només confirma, a la meva manera de veure, que la majoria de l’extrema dreta està integrada dintre del partit de Mariano Rajoy.
Jo no ho puc entendre d’una altra manera. I com jo (i torno al començament) persones com Santiago Carrillo que amb 94 o 95 anys que té, encara demostra ser una de les persones més lúcides d’aquest país.

RAJOY NO ÉS L'ALTERNATIVA

Ni Rajoy ni l’actual cúpula del Partit Popular. Ni l’alternativa de l’alternança ni res que s’hi aparegui.
Crec que en el debat d’ahir va quedar prou demostrat que l’actual directiva nacional del PP, si a hores d’ara, encara no han ensenyat les seves cartes, ja no ho faran.
Rajoy va voler envoltar-se de cares noves. Possiblement més condicionat per les dimissions d’alguns pesos pesants de l’època d’Aznar que no per ganes de fer-ho. Moltes d’aquestes cares noves van ser dones i els hi va donar responsabilitat dintre del partit: Maria Dolores de Cospedal (la “bien pagá”, com l’anomena el Plural), Loyola Sáenz de Santamaría, etc.
La majoria dels espanyols que segueixen la política esperaven una mica més del debat d’ahir. Possiblement també ho esperaven de Zapatero, però sobre tot de Rajoy.
Ahir Rajoy va perdre l’oportunitat que “t’ofereix” una ocasió com aquesta per a “desvelar” els seu pla anticrisi. Tant demanar-li a Zapatero que ha de canviar radicalment de política i no va aportar propostes per a treure Espanya de la crisi econòmica. Llavors només pots pensar una cosa: que no en té cap!
L’oposició de l’actual PP de Rajoy em recorda molt la darrera legislatura amb Aznar de cap de l’oposició. On recordeu d’aquella frase: ¡Váyase señor González”. Llàstima que D. Mariano no pot dir: ¡Váyase señor Zapatero!, perquè ja tothom sabria per on va...


Però no es cansa de repetir que el problema d’Espanya és Zapatero, i d’una altra forma li demana que se’n vagi. Ahir li va tornar a dir i, encara més (que això ja és enrinxar el rínxol): demanar als diputats socialistes que li retirin la confiança.
La resposta de Zapatero va ser valenta: “Presenti vostè una moció de censura”. I després l’altre li diu que “ha estat el primer president de la democràcia espanyola en demanar una moció de censura”. Lamentable! I poruc!! Com també li va dir Zapatero.
No sé si Zapatero serà el proper candidat el PSOE a les eleccions d’aquí a dos anys. Suposo que en bona part dependrà de la recuperació econòmica. Si Espanya se’n surt de la crisi i, sobre tot, es torna a crear ocupació, no es descartable que Zapatero repeteixi per tercer cop. En canvi, si en dos anys no hi ha una millora substancial, molt probablement es buscarà un candidat en garanties sinó per a les properes, per a les següents. Avui diversos mitjans (com la Cadena SER) ja apuntaven un nom: José Blanco. Sió ben bé per a ser el proper candidat, si al menys, com un valor en alça dintre de l’actual govern.
En canvi el futur de Rajoy està per veure’s. Abans de les eleccions hi ha d’haver un congrés del PP que ratifiqui Rajoy o que elegeixi un nou líder. I avui per avui, Rajoy fa els suficients mèrits per a ser rellevat. El que passa és que no es veu un “delfi” amb garanties (segurament ja sortirà) i tothom torna a mirar la “vella guàrdia aznariana”.
Ara bé, qui pot ser l’elegit. Aznar, segurament que no. Amb gestos com el que ha fet avui a un grup d’estudiants d’Oviedo, no va en lloc. Menys cap a un nou mandat al seu partit i a Espanya.

TRIPARTIT, SÍ O NO? (2ana part)

Donada per tancada al si del PSC la polèmica sobre si el “tripartit” està o no cansat després de la reunió entre el President Montilla que és, a la vegada el primer secretari del partit i el conseller d’Educació Ernest Maragall i la resta de declaracions fetes al respecte (per exemple les de Miquel Iceta), potser el més prudent fos que no hi hagués “segona part” de l’escrit que vaig començar dijous passat 11 de febrer.
Però com que el cos m’ho demana i jo no formo part de la direcció nacional de cap partit ni tinc cap tipus de responsabilitat, exceptuant el càrrec públic que ocupo a l’ajuntament, comentaré el que em vaig deixar l’altre dia, ja que l’escrit, per ell mateix, hauria estat molt llarg.
En aquesta segona part volia opinar sobre la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, properes ja les eleccions autonòmiques de la tardor vinent.
Encara que és evident, a priori, poder-ho fer (mai es té que tancar cap porta), penso que reeditar per tercer cop un govern entre PSC, ERC i ICV-EUA, és força més difícil que en les dues edicions anteriors.
El PSC, tal i com va dir (i ho recordava en la primera part) el seu secretari d’Organització Pepe Zaragoza, voldria governar en solitari. És legítim tenir aquesta aspiració. Si un gran partit com és el socialista que acostuma a guanyar quasi totes les eleccions (tret de les autonòmiques) no pensés així, malament aniríem. No obstant, jo mai tancaria la porta als ecosocialistes. Penso que han estat uns socis de govern fidels i, si alguna vegada s’han equivocat (com passa amb tots, encara que segons a qui li costa reconèixe-ho), potser és més fruit de la inexperiència i de la manca de gent més preparada. No vull dir que no tinguin gent molt vàlida, però al ser un partit petit hi són els que són i ja no n’hi ha més.
El tema més feixuc és el d’ERC. Les discrepàncies amb el PSC han estat constants, tant abans amb el govern de Pasqual Maragall com amb el de José Montilla. Cal reconèixer (i suposo que ells també ho veuran així) que governar amb ells és força difícil i complicat. I en el futur, amb Puigcercós, penso, encara ho serà més.
Aquest matí escolatava les manifestacions fetes per Miquel Iceta on deia que dintre del partit socialista “tots som socialistes i que quan parlem de nacionalistes, també tots ho som”. És cert, però uns podran sentir-se més que uns altres d’això o d’allò. Per exemple. A la dreta dels socialistes, s’instal•la històricament la social democràcia. Però hi ha països on la socialdemocràcia està integrada dintre dels partit socialista, com passa aquí. És tant socialista un socialdemòcrata que un socialista. Segurament que no. Per que si fos que sí, on estaria la diferència? Amb el nacionalisme (penso) passa ben bé el mateix. És allò de aquell que es sent més català que espanyol o igual o, fins i tot, d’espanyol no se’n sent gens...
ERC, no és socialista, encara que en alguns aspectes socials se hi assembli. Però sí que és nacionalista. En aquest cas, segurament, més que molts del PSC. És per això que igual pot arribar a pactar amb les partits d’esquerres, com ho ha fet en les dues darreres legislatures, com amb CiU.
Jo encara diria més. A la majoria dels afiliats d’ERC, el cos els hi demana més pactar amb CiU, sempre que la federació no assoleixi la majoria absoluta per a fer-ho. És el cas de l’actual direcció nacional del partit, una vegada semi-apartat el “clan de l’avellana” amb Carod al cap davant.
De totes formes, les aliances no es fan sempre per similitud d’idees, sinó per interessos comuns. És el cas de les dues edicions anteriors del tripartit i, també, per aquest motiu es podria tornar a reeditar el “tercer lliurament”. En aquest cas, com a socialista, demanaria als meus que, com a partit majoritari que seriem després de les eleccions de la tardor, deixéssim les coses molt més ben lligades que no les dues anteriors i assumíssim una quota de responsabilitat més gran.
ERC, que pot pactar amb CiU, sap, i ha de tenir present, que el pacte li pot arribar a passar una factura tant gran com ja els hi va passar després de 1980 amb el pacte entre Pujol i Barrera. I al PSC, formalitzar una sociovergència, podria ser força negatiu per al futur del partit. Qui és segur que no pactarà amb CiU és ICV-EUA, per això són els més interessats en defensar el tripartit.
Finalment, tampoc és descartable un pacte entre CiU i el PP, encara que els nacionalistes ho neguin i, de tant en tant vagin al notari. Ja van pactat el 1999, encara que el PP no entrés a formar part del darrer govern Pujol i, Mas, no tindria cap problema en tornar-ho a fer.
Mentre no governin els socialistes, a CiU li és ben bé igual amb qui tinguin que pactar.