Els ponts de l'Ebre (Un article de Josep Bayerri Raga)

Publicat avui al Punt

El pont en construcció entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja és la infraestructura viària més important del Delta i integrarà dues poblacions fins ara separades pel riu
04/04/10 02:00 - josep bayerri raga email protegit Sant Jaume d'Enveja i Deltebre podran compartir equipaments i serveis. El nou pont obligarà a establir formules de col·laboració per al Delta avui partit entre dues comarques.

Sant Jaume d'Enveja Deltebre Benifallet Tortosa Amposta Ascó Flix Fa uns dies, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat va visitar les obres del nou pont sobre el riu Ebre (projectat per Diego Cobo i Jiri Strasky) que unirà Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, obrint una dinàmica nova en la vida econòmica i social del Delta. Quan falten set mesos per les eleccions, és hora de projectes, primeres pedres, visites d'obres o inauguracions, tot i que no estiguin acabades del tot. Les coses són com són; però la passejada de Joaquim Nadal permet parlar de l'obra que, a més de la seva importància i qualitat estètica, té el valor singular de ser l'últim pont del riu abans de la desembocadura.

Fins a l'any 1868 no hi va haver cap viaducte per travessar l'Ebre entre Saragossa i la mar. Aquell any es va acabar el pont ferroviari de Tortosa, ampliat l'any 1912; per cert que un dels autors del projecte fou José de Echegaray, conegut no pas com a tècnic sinó per haver estat guanyador del Premi Nobel de Literatura. Pel que fa al trànsit viari, des de l'edat mitjana hi havia un pont de fusta, sostingut per vuit barques que feien de suports flotants. L'any 1892 es va cremar. El 1894, la iniciativa privada construí al mateix lloc, en un any i mig, una passarel·la metàl·lica de peatge que la gent anomenava el pont pagant. Paral·lelament, començaren les obres d'un altre pont de més envergadura amb recursos públics, popularment conegut amb el nom de pont de l'Estat, que per raons burocràtiques, l'oposició a l'enderrocament d'una església i, diuen els periòdics de l'època, la mà negra dels amos de l'altre pont, no quedà del tot acabat fins al 1911. Justament el mateix any 1892 havia entrat en servei la línea fèrria entre Saragossa i Tarragona, amb un altre pont per al tren a l'alçada de Garcia. El bellíssim pont penjant d'Amposta (José Eugenio Ribera, 1920) culminà els esforços de l'alcalde Joan Palau Miralles (1905-1923) i els seus per convertir la vila, esdevinguda ciutat el 1908, en la gran capital del Delta; el 1922 fou el pont entre Móra d'Ebre i Móra la Nova. El 1938, amb la guerra, tots els ponts es van esfondrar i després es van reconstruir amb més o menys encert. El pont de l'Estat, de Tortosa, es reconstruí d'acord amb l'elegant projecte (Eduardo Torroja, 1941) essent el primer que es féu a l'Estat espanyol amb tècniques de soldadura autògena, aportada per la col·laboració d'Alemanya. La passarel·la privada no es va refer i a la pilastra que la sostenia s'aixecà el monument que l'escultor Lluís Maria Saumells dedicà a la batalla de l'Ebre. A partir del 1945 va haver-hi un altre pas sobre l'Ebre per a la coronació de la presa hidroelèctrica de Flix.

A la segona meitat del segle XX les tècniques constructives amb formigó armat van avançar molt, fins al punt que bastir ponts nous ja no eren comeses faraòniques sinó projectes assumibles dintre la normalitat. Aquests últims anys han estat fructífers pel que respecta a la construcció de ponts que anessin sargint una riba amb l'altra trencant la frontera que representava el riu. En pocs anys es construïren tres viaductes nous al corredor costaner a l'alçada d'Amposta: el de la carretera N-340 (1970), el de l'autopista (1977) i el ferroviari (1996); tots tres amb una finalitat estrictament funcional i sense cap qualitat arquitectònica.

Més acurat ha estat el disseny dels ponts d'Ascó (José María Alonso Biarge, 1974), de Benifallet (Santiago Pérez Fandón, 1990) i Riba-roja (Juan Zaballos, 1997); i especialment el pont nou de Tortosa (Juan A. Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón, 1988), que en el seu moment va tenir l'arc de formigó més gran de l'Estat espanyol (180 metres); i també el pont sobre l'N-420 per desviar el trànsit per fora de Móra d'Ebre (1992).

El primer pont sobre l'Ebre va esperar dos mil anys, i en els últims quaranta anys se n'han fet vuit; es construeix el del Delta i se'n projectarà un altre a l'autovia A-7, a Font de Quinto. És el signe dels temps.

QUIN GUST TÉ UN GOL DE MESSI?

A molts la pregunta els pot semblar un tant sorprenent si és que no heu escoltat la notícia.
El “gol de Messi” és una creació del pastisser Jordi Roca, un des germans del Celler Can Roca que, com és sabut, l’any passat van aconseguir la seva tercera estrella Michelin.
Segons Jordi Roca (que encara està elaborant la postra), un gol de Messi ha de tenir gust de menta, llimona i dolç de llet. Segons ell, la menta, evoca l’eufòria, la llimona l’alegria i el dolç de llet la tendresa.
Molt culer ha de ser Jordi Roca per saber reflectir amb una postra de tres gustos tots els sentiments que els culers reviuen cada vegada que Leo Messi marca un gol. I en fa molts!!
Cal esperar que Messi ho agafi com un honor i no vulgui cobrar-los drets per l’ús del nom del millor futbolista del món.
Segur que coses com aquesta només passen a Catalunya.

A MANCA DE NOTÍCIES, PARLEM DEL BARÇA

Aquests dies de Setmana Santa i Pasqua, informativament parlant es semblen força als de Nadal. La paràlisi política fa que hi hagi molt poques notícies. Fins i tot ahir, Divendres Sant, igual com passa el dia de Sant Esteve i el de Cap d’any, no hi ha venda de diaris.
Per això, avui, tots els rotatius encara porten les notícies que es van produir el passat dijous.
De entre totes aquestes notícies n’hi ha una que destaca, la victòria del Barça de basquet a la pista del Real Madrid. Era el quant partit d’una eliminatòria que es jugava al millor de cinc partits i on el Barça tenia el factor camp. Es a dir, que primer calia jugar dos partits al Palau Blaugrana, els dos següents a Madrid i, en cas d’empat, el darrer es tornaria a jugar a Barcelona.
La incertesa del resultat abans de desplaçar-se a Madrid (1-1) donava un cert grau d’emoció i calia veure si el Real Madrid faria uns partits tats bons com es que va fer a la pista del Barça. El primer partit a Madrid va ser prou “fàcil” per al Barça, sobre tot al començament del partit. Si el Madrid volia jugar la Final Four de París, calia que fes el seu millor joc per mirar d’igualar l’eliminatòria. El Barça, sense fer el començament tant espectacular com havia fet dos dies abans, anava per davant del marcador i no deixava que el Madrid s’apropés massa. Així va aconseguir dominar el Madrid durant la pràctica totalitat del partit.
El Madrid, aquest any, ja ha estat eliminat a “Europa” en els seus dos disciplines esportives més importants i amb les que va “dominar” a Europa durant molts d’anys, on va assolir moltes copes d’Europa amb totes dues disciplines.
S’anunciava als mitjans que han estat dos sonats fracassos en la segona època de Florentino Pérez com a president. Primer al ser eliminats per l’Olympique de Lyon en futbol i ara pel Barça en basquet.
Avui diaris com el Periódico parlava del model Barça i de l’admiració que desperta per tot el món. Com ja s’ha dit tantes vegades (i com jo mateix no em canso de repetir), amb les dues disciplines (també a d’altres com el handbol), tenen entrenador de casa i, la majoria de jugadors (sobre tot al futbol) també son d’aquí o bé formats a “can Barça”.
Això, evidentment, dóna un plus afegit d’orgull i sentimentalisme que ens diferencia de la majoria dels equips punters de l’estat i també d’Europa.
De moment anem bé, caldrà rematar-ho ara que arriba l’època transcendental a l’apropar-se el final de la temporada dels diferents esports. Dimarts el Barça de futbol juga els quarts de final tornada contra l’Arsenal londinenc a casa i dissabte contra el Madrid en un partit que, al final, pot ser que sigui transcendental per al desenllaç final de la lliga, per molt que Pep Guardiola vulgui treure-li pressió i digui en contrari. L’any passat (el del 2-6, permeteu-me que ho recordi), ho va ser i, tal com vaig pronosticar, després d’aquell partit, el Real Madrid ja no va guanyar cap partit més.

L’OPINIÓ SOBRE ELS POLÍTICS

Segurament que la majoria dels ciutadans tenen alguna opinió formada de la majoria dels polítics. Sempre n’hi ha que cauen més o menys simpàtics i, de vegades, no saps ben bé perquè. Encara que és evident que les actituds ajuden molt a l’hora de donar una opinió sobre un determinat polític (o una determinada persona si fos el cas)
A Arturo Mas, José Zaragoza del PSC no li deu de caure gens bé si atenem l’opinió que sobre aquest darrer polític recull avui el Periódico: “Tothom que coneix com es fa la política a Catalunya sap que Zaragoza seguirà manant i dirigint la campanya del PSC”.
A què ve això? No fa gaires dies, Montilla va traspassar la responsabilitat de l’elaboració de les campanyes electorals a un nou equip, entre els qui està Núria Ventura, l’alcaldessa de Tarragona.
José Zaragoza era el “terror” de la dreta i, en cada campanya fustigava el seus adversaris, sobre tot els del PP. I aquests, en més d’una ocasió havien criticat els mètodes del secretari d’organització del PSC.
Però les campanyes electorals no es fan al gust de l’adversari polític, sinó mirant de treure’s el màxim rendiment electoral possible depenent de les circumstàncies de cada cas.
A mi tampoc m’agrada el responsable de les campanyes de CiU, David Madí, i “m’aguanto”. La imatge externa que dóna, és més bé d’un noi “pijo” d’una casa bé. Ja entenc que serà del gust del seu president nacional l’Arturo Mas, però no seré jo qui, des de la meva posició opini si ha de ser ell o no el màxim responsable de les campanyes electorals de la federació nacionalista.
Què Zaragoza seguirà remenant les cireres? Crec que això només és de la competència interna del PSC. Cal recordar que un secretari d’organització és una persona amb molt de poder dintre del partit. Sovint és el que controla una part molt important de militància, sobre tot, els càrrecs territorials. A més controla també el propi aparell del partit (amb el vist i plau del seu primer secretari, en el cas del PSC o dels respectius presidents o secretaris generals, depenent del nom que se li vulgui donar a cada partit), així com les àrees de premsa i comunicació, etc.
Parlant de l’opinió que té la ciutadania sobre la societat en general, avui també revela el Periódico que els polítics i els okupes són els col•lectius més antipàtics.
Personalment em preocupa que la ciutadania, que té el poder sobirà, vegi tant malament els polítics, quan, precisament aquests, haurien de mostrar-se molt propers al poble, sense caure en paternalismes, es clar.
Ara bé, l’estil paternalista és el que funciona en bona part de la societat. El polític que et trobes pel carrer i et saluda, que es preocupa per la teva família si sap que està passant problemes, que et dóna un copet a l’esquena d’ànims i, finalment et ve a demanar el vot, sol caure bé als seus ciutadans, encara que a l’hora de governar sigui un inepte.