INTERESSANT ARTICLE DE L'ENRIC SOPENA SOBRE LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Cabos sueltos

Sepan estos jueces de toros y puros que Cataluña lleva siglos de incomprensión. Y seguimos

Dicen que Guillermo Jiménez, vicepresidente del Tribunal Constitucional, avanza ahora a toda velocidad en la redacción de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Tras cuatro años mareando la perdiz entre unos y otros, a este magistrado –que forma parte del bloque conservador, que es mayoritario- le han entrado de pronto todas las prisas. Cuanto antes se cierre el asunto, más posibilidades va a tener Mariano Rajoy de salirse con la suya. Jiménez debe creerse a estas horas que, a poco que la fortuna le acompañe, puede pasar a la historia como el heroico juez constitucionalista que garantizó –contra el viento y la marea secesionista- la unidad de España.
Jiménez es un patriota. Parece que está dispuesto a podar las cosas que él y los suyos saben que más aprecian o valoran muchos de los ciudadanos de Cataluña, como son la lengua, la cultura, ciertas costumbres y los símbolos. Exactamente, todo aquello que provoca, de cuando en cuando, oleadas pestilentes de catalanofobia, convenientemente manipuladas desde la prensa conservadora, no sólo con sede en Madrid. Están eufóricos. El cerebro judicial de Génova 13, Federico Trillo, levita. ¿Pretenden prohibir la fiesta nacional? Se van a enterar. ¿Ha resucitado la España de Frascuelo, célebre matador de toros? Ahí estaban, en el callejón de la Maestranza, en la muy hermosa ciudad de Sevilla, los magistrados del Tribunal Constitucional Jiménez, Ramón Rodríguez Arribas y el tránsfuga Manuel Aragón.

Otro tránsfuga famoso
Aragón –al estilo de Luciano Varela, otro tránsfuga famoso, éste en el Tribunal Supremo- aspira a llegar a las más altas cimas de la judicatura a cuenta de cepillarse el Estatuto. A Varela lo adoran los populares. Aragón presume de ser azañista. También José María Aznar, en sus primeros tiempos presidenciales, recién llegado a La Moncloa, presumía de ser un fiel admirador de don Manuel Azaña. Aznar, sin embargo, no engañó con su supuesto azañismo más que a los bobos o a los analfabetos.

Un discurso admirable
Pero, qué curioso, a Azaña lo odiaba la derecha española -entre otras cosas muy dignas como el laicismo y las cuestiones sociales- por haber defendido con gran vigor y coraje el Estatuto de Cataluña. El primero, el de la II República, votado masivamente por los diputados socialistas de la época. Nunca nadie ha pronunciado un discurso tan admirable -dedicado al derecho de los catalanes a gestionar su autogobierno- que el pronunciado por Azaña. Luego, fueron aprobados, o estuvieron a punto de serlo, los estatutos de Euskadi, de Galicia –uno de cuyos ponentes, por cierto, fue abuelo de Rajoy- o el de Andalucía.

Otra historia
El golpe de Estado y la guerra civil acabaron con los estatutos republicanos. Desaparecieron cuando los fascistas/franquistas/falangistas liquidaron las libertades y enterraron la democracia. En aquellos momentos de la derrota es cierto que Azaña fue especialmente crítico con el Gobierno catalán. Pero eso fue otra historia. Tan trágica fue esa historia que el presidente Lluis Companys fue fusilado vilmente, tras haber sido detenido en Francia por la Gestapo y entregado a la policía del general Franco.

Dionisio Ridruejo
En enero de 1939 entraron en Barcelona las tropas del dictador. Entre los invasores figuraba Dionisio Ridruejo, uno de los máximos responsables en aquel tiempo de la propaganda del régimen. Más tarde, Ridruejo rompió sus vinculaciones con el Gobierno de Franco porque le parecía un régimen corrupto y tiránico. Cayó en desgracia y hasta fue encarcelado por formar parte activa de la oposición, naturalmente clandestina. Murió poco antes que el llamado Caudillo. En sus memorias dejó escrito que una de sus preocupaciones principales era “que los catalanes no se sintieran invadidos ni discriminados en tanto que catalanes (…) Me parecía a mí entonces (…) que Cataluña podía soportar muy bien la revocación del Estatuto de Autonomía pero no la interdicción o el despojo de pertenencias fundamentales como la lengua o el estilo de vida (…)”.

“Barcelona, ciudad pecadora”
Las propuestas de Ridruejo respecto a los catalanes no fueron aceptadas por los mandamases del Gobierno franquista. Sus argumentos eran los siguientes: “Barcelona había sido una ciudad pecadora y religiosamente desasistida (…); había que hacer misas de campaña (…) y actos religiosos expiatorios”. Ahora los jueces conservadores y un tránsfuga están a punto de mantener el Estatuto aunque debilitando la lengua y los símbolos de “un estilo de vida”. O sea, los símbolos nacionales. Es ésta la peor forma de contribuir al entendimiento básico entre Cataluña y el resto de España. El Gobierno de España, presidido por José Luis Rodríguez Zapatero, no puede ni debe asistir impávido o una nueva agresión contra Cataluña y, sobre todo, contra los catalanes. Sepan estos jueces de puros y toros que los catalanes -los ciudadanos de Cataluña- llevamos muchos siglos aguantando incomprensión y arrogancias provocadoras. Y seguimos. Que nadie lo dude.

Enric Sopena es director de El Plural

ENCARA ENS QUEDA EL BÀSQUET

... I el handbol... Bé, ja sé que no és el mateix. No és igual ser campions d’Europa de bàsquet o de handbol que de futbol, però cal ser positius i mirar el futur amb optimisme. A més, de bàsquet, sinó recordo malament només en tenim una ce “copa d’Europa”. Potser ja va sent hora de anar-ne sumant d’altres per al museu...
La setmana passada deia que podien remuntar, però no va poder ser. I una altra vegada, penso, no s’ha de donar la culpa a ningú. El Barça no va jugar els futbol meravella que ens té acostumats i prou... Per a què donar la culpa a factors externs. Ahir, Mourinho va guanyar la partida a Guardiola, mal que ens pesi reconèixer-ho.
Avui el meu fill em deia: “No és cert que el Barça va dominar el partit. Va tenir la pilota perquè l’Inter ens la va deixar. Però l’equip italià va jugar el partit que l’interessava i el Barça no”. I té tota la raó.
Ahir al Barça li va faltar ambició. Si escoltareu la retransmissió que van fer els locutors de TV3, segurament recordareu que Pitxi Alonso va dir precisament això. Sobre tot a la segona part calia sortir a “morir”. I ahir, com dimarts al cap de l’Inter, el Barça només va crear continuades ocasions de perill els darrers 10 o 15 minuts. No varem saber aprofitar l’avantatge de jugar amb un home més durant més d’un hora de partit. És cert que les ocasions de gol d’ells van ser pràcticament nul•les, però portaven l’avantatge de 2 gols i això, en una semifinal de la Champions League, és tenir molt treball fet. I el Barça el devia de fer tot.
Ahir la connexió Xavi, Messi de la que us parlava la setmana passada, tampoc va existir. Ibrahimovich no està a l’alçada de Eto’o ni molt menys. Jo no sé si de cara a temporades futures millorarà, però ho dubto. Denou he de fer referència a mon fill: “Ja vaig dir jo que havíem de fitxar a Villa. Ara tots els amics em donen la raó”. Em sentenciava avui... Henry no és el de l’any passat. Ha estat molt lluny de ser-ho. Iniesta s’ha passat bona part de la temporada lesionat. I els altres han anat complint més o menys. Messi ha estat millor, però ha fallat en els partits que, segurament, l’equip més l’ha necessitat. Els 4 gols contra l’Arsenal i algun més, se’ls hauria pogut guardar per als partits contra l’Inter... I contra l’Espanyol.
Us deia que cal ser optimistes, però en aquest moments no ho sóc. Què voleu que us digui? Guanyarem contra el Vila-real? Tant de bo. Però els jugadors han quedat prou tocats. Avui escoltava un preparador físic i deia que els jugadors professionals estan mentalment i físicament més preparats que la resta de nosaltres. No dubto que sigui així. Però contra el Vila-real hauran de recuperar alguna cosa més que l’estat anímic i la confiança. Xavi és, en aquests moments, un dubte seriós. I sense ell i Iniesta, qui crearà el joc d’atac. Pep tindrà que improvisar un mig del camp el suficientment fort per aguantar les embranzides de l’equip de la Plana, però a la vegada caldrà aprofitar alguna de les poques ocasions que, intueixo, tindran aquest proper cap de setmana.
Els 6 títols de l’any passat van ser una burrada. Ja dèiem que calia gaudir el moment que no sabíem si es tornaria a repetir més... Però si aquest any de 6 passem a 0, penso que el Barça de la temporada 2009-2010, haurà fracassat. La copa del Rei, la varem tirar contra el Sevilla, però encara quedaven els dos més importants. Una nova relliscada a les semifinals de la Champions, potser no entrava als plans, però en part pot tenir la seva lògica, però perdre la lliga quan després de guanyar el Madrid teníem 6 punts d’avantatge, seria prou incomprensible.
El cicle del Barça no s’ha acabat. Però l’any que ve cal fitxar amb més criteri i reforçar alguna línia. Ara per ara si es fes fora Henry i Ibra, penso que seria el tot lògic.
Una darrera pregunta: I a Bojan perquè no sé li donen més minuts?
No poso en dubte la bona tasca de Guardiola, però ell també és humà i es pot equivocar i això cal que tothom ho assumeixi.

CONTRADIENT A MAS

Si escoltem a Arturo Mas, el líder dels convergents, Catalunya hauria de “tancar” per liquidació. El govern és un “desgovern”, la societat està “empipada”. Si heu escoltat la veu dels de CiU d’Amposta, al territori “hi ha conflicte per la vegueria”.
Es tracta de donar arguments, siguin certs o no per crear el clima electoral necessari.
El passat 6 de març, Mas, va ser a Amposta. Allí va donar tot un repertori de frases (d’aquelles que pocs com ell saben donar) per argumentar-ne els motius pels qual CiU ha de guanyar les properes eleccions. Una d’aquestes frases (segons em van dir) va ser que “el tripartit té abandonat el nostre territori”. Un argument que els membres de la PDE fèiem servir sovint contra el darrer govern de Jordi Pujol on Mas n’era el conseller en cap.
Però les proves demostren que mai com ara s’havia invertit tant a les Terres de l’Ebre. A part dels ajuts canalitzats a través, principalment del departament d’Acció Social i Ciutadania, hi ha una sèrie de noves infraestructures, visibles als ulls de tothom.
Us deia ahir que dilluns vaig anar a la Galera. Al passar per Santa Bàrbara vaig fotografiar el desviament que s’ha fet per a no caler passar per la població i que es va obrir al transit el passat cap de setmana. Dissabte ja vaig porta als meus pares per a que el veiessin i van trobar que estava “molt bé”. No està acabat, però si que, com he dit, està obert al trànsit.
A pocs quilòmetres, entre Amposta i Freginals, fa pocs anys també es va obrir una nova carretera que facilita la comunicació entre les dues poblacions del Montsià i és una drecera per a sortir d’Amposta cap a Ulldecona i les comarques del N de Castelló.


Un govern socialista, en aquest cas de Madrid, està executant les obres del “darrer” pont sobre l’Ebre el que unirà els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Tot obres llargament reivindicades i de les que fa anys que se’n parla però han hagut de ser governs socialistes el que les han dut a terme.
Aquest matí mateix he anat a Tarragona i he vist com avancen les obres d’un altre desviament, el de l’Aldea. Quantes dècades fa que es reivindicava aquesta infraestructura?


A part d’aquestes obres “majors”, s’està arranjant la carretera entre Ulldecona i Vinallop i també començarà dintre de poc l’arranjament entre Amposta i Santa Bàrbara. I l’any passat es va fer el mateix amb l’Eix de l’Ebre.
Podríem posar més exemples, com la carretera que, a partir de l’Eix de l’Ebre va cap a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Arnes i ens “apropa” amb el baix Aragó o la de Batea, etc. O l’enllaç de la N-340 amb Alcanar...
Amb els governs de CiU, es veritat, van fer l’Eix de l’Ebre que ja va néixer desfasat, ja que, des del principi hauria tingut que ser una autovia. I parlant d’autovies, la que va de Tortosa cap a l’Aldea (però sense arribar-hi), CiU va trigar 11 anys en fer 11 Km.!


És cert que encara en manquen més. Ara en recordaré unes quantes. Una sortida de la AP-7 dintre de la comarca del Montsià i també una nova estació de tren a l’alçada d’Amposta. Un port comercial (sense dir on, però suposo que ja coneixeu les meves preferències). L’arribada de l’autovia A-7 (ara ens hem quedat al mig) Com us deia abans, convertir l’Eix de l’Ebre en autovia i enllaçar-ho amb una altra per Gandesa amb l’Aragó...
De feina en queda molta per fer, veurem quantes obres d’aquestes seran capaços de fer els nous governs, tant el de la Generalitat com el Central.

XVII FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA

Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera.
Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen.
Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal.
Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris.
I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.


Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població.
I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència.
Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.