ELS PRIMERS “FITXATGES”

Una vegada acabat el termini de fitxar jugadors (va acabar a les 12 de la nit del 31 d’agost), ara és l’hora de fitxar a les formacions polítiques. Alguns reforçaran les seves llistes amb personatges independents, poc ficats fins ara en política. D’altres miraran de captar algun nom il•lustre d’altres formacions per a incloure’l a la seva. No fa gaires dies entre Reagrupament i Solidaritat Catalana es van disputar-se una personalitat com el Dr. Broggi, ja centenari per a que donés prestigi a les seves llistes.
Ahir, el PSC, va “fitxar” el ministre de treball Celestino Corbacho y avui s’ha anunciat amb bombo i platerets. Sense anar més lluny, el Periódico de Catalunya titula en portada: “Corbacho anirà a la llista del PSC i sortirà del govern”. També es parla de la possibilitat que Josep Borrell formi part de alguna llista del PSC, per la qual cosa hauria de deixar la seva acta de diputat del Parlament Europeu, del qual va arribar a ser-ne el president.
Al no saber-se amb exactitud el dia de les eleccions autonòmiques, no es pot saber quin dia s’hauran de tancar les llistes i, per tant, fins quan es poden fitxar polítics més o menys professionals i personalitats arribades a la política des d’altres àmbits de la vida social. Per tant, sorpreses poden haver-ne fins la darrera hora.
El “fitxatge” de Corbatxo, vist des de fora, no sé sap ben bé si és un reforç per a Montilla, una sortida digna per a un dels ministres més qüestionats del gabinet Zapatero o totes dues coses. És evident, ho he dit en altres ocasions, que Corbacho representa al sector més espanyolista del PSC, fins i tot molt més que el propi President. En unes eleccions on l’element identitari hi té un paper molt important a jugar, sobre tot l’independentista, potser amb “l’aterratge” de l’actual ministre de Treball es busca atreure el vot del “cinturà roig” de Barcelona, un vot que tradicionalment s’ha identificat més amb les eleccions espanyoles, amb suport incondicional a Felipe González sobre tot, que no a l’hora de votar en sentit català.
Avui des de diferents sectors, sobre tot del PP, ja criticaven la futura marxa de Corbacho del govern presentant-lo com a un fracàs de les polítiques del President del govern espanyol.
En canvi l’arribada (en cas de confirmar-se) de Josep Borrell, ha de donar prestigi a la candidatura socialista on acabi anant (suposadament Barcelona o Lleida, jo m’inclinaria més per la segona i ser-ne el número dos després del conseller d’Agricultura Joaquim Llena) Borrell va ser injustament maltractat (sé li va retreure uns afers on estaven implicats dirigents de la Delegació d’Hisenda de Barcelona en l’època que va ser secretari d’estat d’Hisenda) quan es feien les famoses primàries socialistes competit amb Joaquín Almunia per veure qui encapçalava la candidatura per a la presidència del govern Espanyol després de la retirada de Felipe González, allà per l’any 1996. Després els PSOE es va voler redimir amb ell posant-lo de cap de llista a les eleccions europees. Però a part d’aquest “passat”, crec que ningú pot posar en dubte la capacitat i la vàlua de l’exministre de la Pobla de Segur.

MERCATS

Qui em coneixeu sabeu que visc a Amposta i treballo a Tortosa.
Des de fa molts d’anys he sentit a venedors de tots dos mercats queixar-se de la poca afluència de clients que tenen aquests establiments. Sé que des dels ajuntaments respectius s’han fet campanyes per a potenciar els que segurament són, els establiments més emblemàtics de les ciutats. A Amposta per exemple, es va iniciar fa uns anys l’anomenat “dijous roig” (que res tenia que veure amb l’anterior alcalde) Va ser un intent de que el públic s’acostés al mercat un dia que no era massa habitual anar-hi.

La setmana passada estiguérem de vacances al Sud de França. Concretament ens establirem a Nimes i des d’allí visitarem la Camarga (molt pareguda al delta de l’Ebre), Montpeller, Avinyó i altres poblacions dels voltants. Cada dia (i remarco el de “cada dia”) anàrem al mercat a comprar alguna cosa per a fer-la per a sopar. A França els mercats centrals es diuen “les Halles”. Al veure’l per primer cop me’n vaig adonar que la potenciació dels mercats passa pels propis venedors. No cal reconvertir-los ni buscar fórmules miraculoses, simplement, el que cal, és especialitzar-se i donar la màxima qualitat i oferta. Em consta que als mercats de les grans ciutats, posem per exemple el de la Boqueria de Barcelona, ja fa anys que ho han posat en marxa.
Nimes té uns 140.000 habitants i és comparable amb Tarragona en molts d’aspectes, principalment pel seu passat romà: el circ (les Arenes), "la Maison Carré", la porta Augusta, el temple de Diana, la torre Magna, l'aqüeducte, etc.
El mercat de Nimes obre els 7 dies de la setmana (per això remarcava que hi havíem anat “cada dia”) El dia de major afluència de públic és, com a qualsevol lloc, dissabte i els més fluix dilluns. El diumenge hi ha quasi tanta gent com el dissabte. Alguna parada estava tancada per vacances i tampoc totes obrien tots els dies. Dilluns per exemple ens va ser força difícil trobar-hi pa.

Com he dit abans, l’especialització és la clau de l’èxit del mercat. Però també la presentació de les pròpies parades i l’atenció que tenen els botiguers amb els seus clients (una cosa ja de per si natural en tots els bons venedors) Hi havia parades que pareixien estar fetes per a una exposició. Recordo per exemple una d’oli que cridava l’atenció al veure-la. Una altra cosa que em va cridar força la atenció van ser les dedicades a menjars cuinats. Des de pollastres a l’ast, a pizzes i altres productes culinaris es podien veure en un mercat de no molt més de 2.000 metres quadrats. D’altres establiments dedicats a la xarcuteria tenien tota mena de productes, fins i tot, hi havia una parada amb productes francesos, evidentment, però també espanyols, portuguesos, corsos i alsacians. Entre ells hi havia botifarres (o baldanes, com li vulgueu dir) A una carnisseria hi vaig poder veure tot mena de brotxetes: de pollastre, de gall d’indi, de porc, de vedella, amb tota classe de condiments, el que donava encara més varietat, a la de per si extraordinària oferta.

Al sostre del carrer central, una mica més ample que la resta, hi havia penjat una sèrie de cartells amb receptes de cuina. No sé si tenia o no èxit, però és una bona manera de promocionar les productes del propi mercat, sobre tot, els més típics de la zona que tenien un lloc de privilegi als aparadors de les parades.

EL PARE DE MÒNICA TERRIBAS S’HA DONAT DE BAIXA DE CONVERGÈNCIA

Segons informa el setmanari “El Triangle”, que dirigeix el capellà Jaume Reixach, en la seva versió digital, el qui va ser fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i pare de l’actual directora de la Televisió de Catalunya (TV3) Jaume Terribas hauria abandonat la formació nacionalista i s’aproparia a Catalunya Acció, una entitat que presideix Santiago Espot i que està obertament, per la unitat dels partits independentistes catalans de cara les properes eleccions autonòmiques.
Aquest espai sempre ha estat crític en la manera de fer les entrevistes de Mònica Terribas, a qui la considerava força bel•ligerant amb els socialistes (per exemple amb el president Montilla) i molt benvolent quan ho feia amb dirigents de CDC com ara Pujol o Mas.
I quan ho feia no sabia que el pare de la directora de TV3 hagués estat fundador de CDC al constat de Jordi Pujol.

LA TARDOR “CALENTA” DE ZAPATERO

Avui, 1 de setembre, molts ciutadans d’aquest país deixen enrere les vacances. Comença el nou curs polític. L’escolar trigarà uns dies més.
El cert és que durant el mes d’agost no han hagut massa notícies polítiques i, les que s’han produït, poc transcendents.
Però a partir d’avui la “veda” política s’alça i ja tot és possible. Montilla manté la incògnita de la data de les eleccions autonòmiques. Una cosa li valora: no s’ha deixat influir per ningú. Ni per dirigents d’un dels partits que donen suport al govern (no dirigents del tripartit com va dir Arturo Mas fa uns dies), en aquest cas parlo de Joan Puigcercós (que no forma part del govern de la Generalitat) ni de l’oposició representada pels dos grups de dreta nacionalista: els uns catalanistes, la federació de CiU i els altres espanyols, el PP.
Però ja serà l’hora de parlar de les eleccions autonòmiques. Avui us voldria parlar de la complicada tardo que li espera a Zapatero.
Sobre el 20 d’octubre (poc més o menys) es comencen a debatre al ple del Congrés dels Diputats la llei del Pressupostos Generals de l’Estat. Els grans comptes de l’estat per a l’any 2011. Després de les modificacions que hi ha hagut aquest any (reducció de sou als empleats públics, increment de l’IVA, supressió de l’ajut per la compra d’automòbils, etc.), una pròrroga dels pressupostos seria impensable i inviable. Per tant Zapatero els ha de tirar endavant com sigui i a costa del que sigui. De no ser així, seria més que previsible un avançament d’eleccions per a la primavera que ve, quan es complirien tres anys de legislatura.
I això és el que vol precisament la federació nacionalista CiU. No hi ha cap dubte que Zapatero ho té més difícil que mai. Ha perdut els que de bon principi eren els seus aliats: ERC, ICV-EUA, CiU... No cal entrar en detalls sobre aquesta pèrdua de suport, ja que tots els tenim al cap.
Paradoxalment, la única alternativa viable avui per avui, és el PNB (“manda huevos!”) Un partit nacionalista basc que va perdre el govern d’Euskadi degut a un pacte postelectoral entre el PSE-PSOE i el PP. I que ara, han de ser precisament aquests, aquells a qui un dia el socialistes van privar de tornar a governar al seu territori, els qui hagin de treure-li les castanyes del foc a Zapatero. És evident que en política tot és possible, però intueixo que, en el cas de que el PNB li doni suport, el cost polític serà molt alt i pot hipotecar-se una bona part del futur polític del País Basc. No crec que Zapatero tornés a repetir una jugada pareguda a la que va protagonitzar amb Mas que, després e pactar una rebaixa de l’Estatut, a canvi de suport per a presidir la Generalitat, finalment, tot va quedar en aigua de borraines. És una espina que Mas encara porta clavada...
Ahir, el número dos de CDC va demanar al PNB que no pactés amb el PSOE per aprovar les macroxifres de l’Estat per a l’any vinent. Tots ho sabem. CiU, malgrat les diferències (a l’hora de la veritat no en son tantes) es troba més còmode amb el PP governant a Madrid que amb els socialistes. I no és que quan ha governat el PP no hagin tingut les seves diferències. El moriu no és aquest. És simplement que prefereixen un partit de la dreta (com ells) que no un de progressista que aplica polítiques en defensa de col•lectius més desvalguts.
Caldrà estar atent a totes les maniobres que es produiran en els propers mesos. Poden ser força interessant i, sobre tot, transcendentals per al futur polític del país.