FINALMENT, DEMÀ FARÉ VAGA

Després de molt rumiar-m’ho i de mutu acord amb l’altre delegat de la UGT del meu centre de treball, demà faré vaga. I no és que consideri que no hi ha raons per a fer-la. Què les hi ha. I no és que no cregui que els sindicats convocants no tenen raó. Què la tenen. I no és que pensi que el govern de l’estat (del meu partit) hagi actuat bé- Què no ho ha fet. Els dubtes els tenia de veure la passivitat davant d’una situació així d’una bona majoria de la classe treballadora d’aquest país.

I jo pregunto: què cal fer per a què es mobilitzin?

Primer va ser la manifestació del 23 de febrer en contra de retardar l’edat de jubilació als 67 anys, amb participacions més aviat baixes. Després la vaga dels funcionaris del 8 de juny on, pareix, el centre on treballo va ser una digna excepció a l’hora de protestar en contra la retallada salarial dels empleats públics. A la majoria dels centres de les diferents administracions la incidència va ser nul·la o escassa.

Finalment, en la darrera prova de força, els sindicats van convocar per a demà la primera vaga general en contra del govern Zapatero per a protestar per la reforma laboral que va aprovar el Congrés dels Diputats amb els únics vots favorables del grup socialista i gràcies a l’abstenció de CiU.

Amb aquesta reforma, els treballadors i treballadores d’aquest país perdran molts drets socials que han trigat dècades en aconseguir-los. A partir de la reforma acomiadar un treballador resultarà relativament fàcil per a l’empresari. Tindrà un cost molt baix i s’amplien les causes objectives de l’acomiadament. Si l’empresari passa per un moment financer complicat o té una caiguda de comandes per part dels seus clients, seran prou motiu per acomiadar treballadors. Quan t’acomiadaven de forma improcedent, abans havien de pagar-te 45 dies per anys treballat. Ara, amb la reforma 12! I ni així!!

El treballador (i la treballadors) pareix que no sigui conscient de la gravetat de les mesures que s’aplicaran (al menys que la vaga de demà sigui un èxit i obligui el govern a rectificar) El treballador (i la treballadors9 estan apoltronats i semblen temorosos i resignats davant de la situació que els ve a sobre.

Els que demà no faran vaga, com sempre passa en aquest casos, hi troben mil excuses: la vaga arriba tard, no s’aconseguirà res i ens descomptaran el dia, els sindicats no defensen prou els nostres interessos. A l’arribar aquí, jo ocuparia el lloc de Kennedy i diria: “No preguntis que és el que poden fer els sindicats per tu. Pregunta’t que pots fer tu pels sindicats”. Sense la força que donen els treballadors els sindicats no en tenen suficient per a enfrontar-se al govern i a la patronal en condicions d’avantatge.

No voldria acabar sense explicar-vos el perquè dels meus dubtes sobre fer vaga o no.

Ja he explicat que com a funcionar em vaig mobilitzar el 8 de juny contra una retallada de sou que em semblava (i em sembla) totalment injusta. Molts dels meus companys també ho van fer. La sensació que tinguérem, va ser la d’estar sols. A la majoria dels ciutadans d’aquest país (molts treballadors) és que les retallades dels nostres sous ja els pareixia bé: “Ja està bé, ells tenen la feia assegurada”. Ara ens reclamen una solidaritat que la resta de col·lectius no van tenir amb nosaltres quan l’havien de tenir.

Finalment faré vaga perquè sóc delegat i, segurament, els altres companys i companyes del meus sindicat no entendrien que demà anés a treballar. He estat quasi sempre solidari amb la resta de treballadors, però els primers de solidaritzar-se i rebel·lar-se han de ser els propis treballadors. I molts, demà, acudiran al seu lloc de treball perquè no veuen més enllà del dia de demà que els descomptarien els sou si vessin vaga. En canvi,pareix, el seu futur (i el dels seus fills) no els importa gaire.

Avui un treballador i una treballadora de dues assessories de les que venen normalment a presentar papers m’han preguntat sobre el que faria jo demà. Al preguntar-los sobre que farien ells, m’han respost: “Jo treballaré”.          

LA FESTA ROMANESA D’AMPOSTA

Al Telenotícies vespre de TV3 varem poder veure un reportatge que va parlar de la festa que va fer ahir la comunitat romanesa d’Amposta.

En una època en que aquesta comunitat està al punt de mira dels partits més dretans i fins i tot xenòfobs, mostrar al públic una festa on el principal motiu és la integració social amb la resta de comunitats que conformen la ciutat d’Amposta, evidentment, és noticia quasi de portada.

Només cal recordar com exemple les expulsions que sofreixen els gitanos romanesos de França amb el consentiment del president de la república Nicolas Sarkozy. O la campanya que va fer el PP molt centrada en la ciutat de Badalona.

Però la realitat de la festa d’Amposta és força diferent a com la va presentar TV3. Cal dir però que la convivència entre comunitats a la nostra ciutat i, tret de casos concrets, és força bona i no hi solen haver problemes.

Televisió de Catalunya va presentar la festa romanesa com si hagués estat una iniciativa d’aquesta comunitat per a “obrir-se i donar-se a conèixer” a la resta de la ciutadania, sobre tot als autòctons d’Amposta.

Però això no és cert. La festa va estar impulsada des del propi ajuntament ampostí i més concretament des de la regidoria de participació ciutadana. És, amb aquesta edició el tercer any que es fa i sempre ha tingut com a protagonista una comunitat diferent. Primer, ja fa uns anys, va ser la magrebí. L’any passat la Equatoriana i, finalment, aquest any i com ja s’ha dit, la romanesa. Aquestes tres comunitats són les més nombroses de entre els immigrants que hi viuen.

No entraré a valorar si la festa va ser un èxit o no. No puc opinar si no tinc dades objectives per a fer-ho. Al ple d’avui, l’alcalde ha parlat de que hi havia 500 persones en casos puntuals. Segurament que pel migdia, a l’hora de dinar, la xifra devia de ser força elevada.

No era tant alta entre les 7 i les 8 de la tarda que va ser quan vaig visitar el recinte de la biblioteca Sebastià Juan i Arbó que va ser el lloc escollit per a la trobada. L’afluència màxima en aquell moment devia de ser sobre unes 150 persones. L’afluència de públic autòcton (sempre parlo d’aquella hora) era simbòlica, ja que no anava més enllà de unes poques persones.  

Entre les activitats que s’hi van portar a terme, cal destacar la preparació de plats típics, el mercat, les danses pròpies del país, la projecció d’audiovisuals, la narració de comptes, el túnel del terror amb Dràcula com a protagonista, etc.

Però al meu parer hi va ver un costat força deficient. Quan ja es va fer fosc, el recinte es va quedar sense llum. Només les parades en gaudien. A la resta, a pesar de que a la plaça de la biblioteca hi ha focus, aquests apareixien apagats. Fins i tot als baixos de la casa de la cultura on hi ha els lavabos i s’hi feien activitats, estaven a les fosques.

També hi vaig trobar a faltar els vestits tradicionals a l’hora de ballar les danses típiques, tal i com va passar amb la festa de l’Equador de l’any passat.

Un altra connotació negativa és la manca de continuïtat. Les dos comunitats precedents ja no han estat capaces per si soles d’organitzar una jornada similar. O es fa amb l’apadrinament de l’ajuntament, o no es fa. Crec que amb una sola edició no es cobreixen les necessitats reals d’aquests col·lectius si volen buscar una major implicació a la vida social ampostina.    

10 ANYS DE PLATAFORMA

A la Plataforma li passa com a la Caixa. De caixes d’estalvis n’hi ha moltes, però només a la Caixa de Pensions de Barcelona sé la coneix com a tal.
Quan es parla de plataforma, sense posar-li cognoms, tothom sap que ens referim a la Plataforma en Defensa de l’Ebre, un moviment ciutadà de defensa i reivindicació del territori del qual, l’element més representatiu i nexe d’unió entre els pobles, és el riu. Aquest moviment va sorgir quasi que espontàniament el 15 de setembre de l’any 2000. Ara ha fet 10 anys.  
L’embrió de la Plataforma (a partir d’ara PDE) va ser la Coordinadora Anti-transvasaments que ja portava ja uns quants lustres “vigilant” qualsevol intent de transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques; tant cap al Nord com cap al Sud.  
Aquell 15 de setembres s’havia convocat una assemblea informativa al teatre Felip Pedrell de Tortosa. L’assistència ciutadana va ser massiva i les intervencions del públic assistent, nombroses. El clam era unànime: “S’havia de defensar el riu per a garantir el futur del territori”. En acabar, i de forma improvisada, es va decidir sortir en manifestació per l’avinguda de la Generalitat fins arribar a la plaça de l’ajuntament de Tortosa.
A la setmana següent, el desaparegut setmanari l’Occidental, que dirigia el periodista Jordi Trilla, treia una portada on es podia veure la capçalera d’aquella manifestació. Entre la gent, un nen aixecava una petita pancarta feta a darrera hora a corre-cuita on s’hi podia llegir: “L’Ebre és vida”. El nen era mon fill Albert. En l’actualitat té 19 anys i ja ha començat el segon curs a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant les següents setmanes, les protestes en forma de manifestacions (ja degudament convocades i autoritzades) van seguir recorrent els carrers de Tortosa.

El primer “salt” es va fer cap a Saragossa el dia 8 d’octubre, donant el tret de sortida del que serien les grans manifestacions. El 28 del mateix mes, la secció local de la PDE d’Amposta, organitza la que va ser la primera gran manifestació al territori i que va aplegar unes 18.000 persones vingudes de diferents pobles de les TT.E., però, majoritàriament, d’Amposta i dels altres pobles que conformen el delta.
Com és tradicional en aquests casos, al final de la mateixa, i tenint com a teló de fons el pont penjant sobre el riu, Toni Costes, professor d’INEF de Lleida, va llegir el manifest que jo mateix havia escrit.
Després vendrien d’altres grans manifestacions recorrent per bona part de la geografia espanyola: Barcelona (fins a 3 vegades), Madrid, València, Palma de Mallorca i un bon grapat de pobles del territori com les que es van fer entre Móra d’Ebre i Móra la Nova, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Xerta, Roquetes, Tortosa, l’Ampolla... Fins i tot a la veïna localitat aragonesa de Mequinensa.
La lluita anti-transvasament va tenir un dels punts culminants amb la manifestació que va fer-se a Brussel·les el 10 de setembre de 2001, tot just el dia abans de l’atemptat a les torres bessones de Nova York. Aquesta manifestació va estar precedida per l’anomenada “Marxa Blava” que va sortir simultàniament de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, unint-se a Amposta per a continuar fins la capital de la UE després de un gran nombre d’etapes a peu a través d’Espanya, França i Bèlgica.   
El moviment cívic entorn a la PDE no té precedents. Prova d’això son les 700.000 persones que van assistir a la manifestació de Madrid de l’11 de març de 2001 o les 400.000 de Barcelona l’any 2002. La repercussió social i mediàtica va ser tan gran que, finalment es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic Nacional, el detonant que va provocar la creació de la PDE.
Però segurament, un dels mèrits més grans assolits per la PDE va ser unir a l’oposició (PSC, ERC I ICV) en contra dels que donaven suport al PHN: el PP de José Maria Aznar  i CiU de Jordi Pujol. Finalment, el “tripartit”, van acabar pactant després de els eleccions autonòmiques de 2003 per a formar un govern “catalanista i d’esquerres” i van escollir president de la Generalitat de Catalunya a Pasqual Maragall.
Després de la derogació del PHN per part del president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, la PDE va continuar vetllant per evitar qualsevol transvasament. No obstant això, encara arribarien moments complicats. Va ser a la primavera del 2008 quan el govern català promovia la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans (el Consorci d’Aigües de Tarragona per un costat i Aigües del Ter-Llobregat per l’altre) per a garantir l’abastament d’aigua a Barcelona. Aquell fet va tornar a mobilitzar a la PDE en una altra gran manifestació a Amposta el dia 18 de maig i que, en aquest cop, va aplegar unes 25.000 persones.
Finalment, el 30 de maig d’aquest any es va tornar per quarta vegada a Barcelona davant un hipotètic transvasament cap al Sud aprofitant el canal Xerta-riu Sénia i la construcció d’altres canals de rec que posen en perill el cabal ecològic mínim que ha de tenir l’Ebre per a subsistir i preserva l’ecosistema que l’envolta.

La Generalitat de Catalunya va concedir a la PDE la “Creu de Sant Jordi”, la seva màxima distinció, l’any 2005.

LOS PÁJAROS AZULES DE MANOLO MÉNDEZ

Anit, a la sala d’adults de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, l’amic Manolo Méndez presentava el seu primer llibre.

La presentació de l’autor va anar a càrrec de la regidora d’Ensenyament de l’ajuntament d’Amposta Isabel Ferré, amiga personal de Manolo y la del llibre de Núria Gil, dinamitzadora cultural i també bona amiga de l’autor.

La sala estava plena de gent. Com poques vegades es pot veure a l’hora de presentar algun treball literari.

“Los pájaros azules”, com he dit, és la primera obra de Manolo Méndez, un malagueny de naixement i un ampostí d’adopció i com aquell que diu, “de tota la vida”, ja que des dels 7 anys que està vivint entre nosaltres.

L’obra és una sèrie de 28 narracions curtes, de les quals, el llibre n’agafa el nom d’una d’elles.

Segons Núria Gil, al llegir l’obra es descobreix a l’autor més intimista. Algunes de les narracions estan escrites en primera persona del singular, d’altres en la primera del plural. Manolo explica històries d’amor, de desamor, de cinema.

El llibre està imprès en una bona qualitat i hi destaquen tant la portada com les diverses làmines que hi ha cap al final, tot dibuixos originals dels seu amic el pintor i escultor Josep Niebla de qui, durant molts d’anys, Manolo, en va ser-ne el marxant.

Com sempre, Clara, de la llibreria la Gavina hi era present i venia els exemplars a 20 euros i, com és costum, l’autor, en acabar la presentació els dedicava als assistents que així ho volien. També es podien adquirir les làmines que il·lustren el llibre.