DE PUJOL I ZAPLANA A MAS I CAMPS

El 20 d’abril, coincidint amb la final de la copa del Rei que tenen que jugar el Barça i el Madrid, hi ha prevista una reunió entre el president de la Generalitat Arturo Mas i el president de la Cheneralitat Francisco Camps.


El principal tema a tractar és la reciprocitat de les emissions televisives a totes dues comunitats.

Tot això ve com a conseqüència del tancament dels repetidors de TV3 que hi havia al País Valencià degut a la pressió que el govern de Paco Camps ha exercit a base de multes i amenaces de multa a l’associació “Acció Cultural del País Valencià” que presideix l’editor Eliseu Climent.

Mas li vol demanar a Camps que no posi traves a les emissions de la televisió catalana, ja que la llibertat d’informació és un dret civil recollit a les lleis internacionals.

S’ha anunciat que els dos presidents autonòmics aprofitaran la trobada per a parlar d’altres temes d’interès comú com per exemple (de fet és l’únic tema que he sentit) el corredor del Mediterrani del tren d’alta velocitat.

Certament no és un tema menor, ja que és imprescindible per millorar les comunicacions d’una de les zones econòmiques i turístiques més potents d’Espanya. Però a l’hora de trobar punts d’acord, els hi demanaria als dos presidents que no pensessin només en les ciutats de Barcelona i València. A mig camí entre totes dues capitals hi ha terra oblidada tradicionalment i que necessita urgentment un impuls per a poder desenvolupar-se com cal.

Dit això, la trobada de Mas i Camps m’ha fet recordar una trobada informal que van tenir el 31 de març de 2000 els llavors presidents Jordi Pujol i Eduardo Zaplana a Tortosa amb motiu de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel Bisbat de Tortosa (recordo que el territori del bisbat ocupa bona part de la província de Castelló) anomenada Fidei Speculum.

Es diu que en acabar l’acte de la inauguració, ràpidament Pujol i Zaplana van pujar en un dels cotxes oficials i davant la mirada incrèdula del bisbe (crec que per aquell temps era el Martínez Sistach) se’n van anar. D’aquella “reunió” va sortir el suport del govern català al PHN que dissenyava el govern de José María Aznar. Pujol no posava entrebancs a que l’aigua de l’Ebre se’n anés cap al Llevant espanyol i Zaplana es comprometia a fer de mitjancer davant el president del govern per a obtenir el suport necessari del PPC i garantir així l’estabilitat necessària del govern català.

Espero i desitjo que el 20 d’abril a València no surti per a res el tema del riu Ebre i de fer cap transvasament cap aquella zona que, vist com van les coses, no seria d’estranyar gens.

LES MUNICIPALS A TORTOSA

Després de saber-se quins seran els caps de llista dels principals partits a Tortosa, hi pot haver encara alguna sorpresa?

Ja s’ha anunciat que per CiU repetirà Ferran Bel amb el propòsit de complir 4 anys més com alcalde, possiblement els últims. Pel PSC Joan Sabaté vol tenir la seva darrera oportunitat. Jaume Forcadell encapçalarà la llista d’ICV-EUA amb l’objectiu de millorar resultats. Josep Monclús intentarà que no li passi factura els 4 anys de supeditació d’ERC a CiU, en un pacte de govern que només s’entén al Baix Ebre. Però... i al PP?

Sembla que va agafant cos que el cap de llista del PP per Tortosa serà l’actual administrador de l’Agència Tributària Xavier Dalmau. Ahir no donava credibilitat als primers rumors que van circular. Però, tothom ho tenia molt clar. Fins i tot s’ha dit que la propera setmana s’anunciarà formalment.

La “notícia”, ara per ara té una mica més de fondament que un simple rumor. No obstant, penso, hi ha que prendre-se-la amb molt cautela. Més d’una vegada s’ha dit que Dalmau podria ocupar un càrrec de més responsabilitat dintre de la pròpia AEAT o fins i tot con a sub-delegat del govern central. Fins ara mai s’han complert les “previsions”.

Veurem si aquesta vegada es confirma o també quedarà en un “no res”. La resposta definitiva, properament.   

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA, TRACTE DE FAVOR, DISCRIMINACIÓ...

 

La Revista Amposta torna a estar en boca de molts ciutadans d’Amposta, sobre tot, de qui té una ideologia contrària a “l’oficialista”.
Al passat número de la segona quinzena de gener publicava una entrevista amb Anabel Marco, nova diputada al Parlament per renúncia d’alguns dels qui anaven davant d’ella a la llista per ocupar altres càrrecs de responsabilitat al govern català. Sobre aquest fet, res a dir. És normal que si una ampostina o un ampostí promocionen a algun càrrec o lloc de responsabilitat, la Revista Amposta se'n faci ressò i, fins i tot que els facin (com en el cas de l’Anabel), una entrevista. Però que passa? Que el tracte no és el mateix per aquells que són de CiU com per a la resta.
L’altre dia ho recordava Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés els darrers 7 anys: “Ni a Marta (Cid) ni a mi ens van fer cap entrevista al ser escollides diputades”. D’això se’n diu discriminació. Encara hi ha una anècdota més. A les generals passades, Lluïsa anava per número 3 a la llista del PSC, amb moltes possibilitats (per no dir totes) de sortir (al final en van sortir 4 per Tarragona). Rosita Pertegaz anava de suplent al Senat amb nul·les possibilitats de sortir, ja que dels 3 candidats de CiU per Tarragona només en va sortir-ne un i els reserva només entraria en cas de renuncia o defunció del senador. El tracte que els hi va donar la RA va ser el mateix... (Sense comentaris)
Al número que s’ha sortit aquests dies, el corresponent a la primera quinzena del mes de febrer, hi ha una “carta al director” amb el títol de "Carta als ampostins per tancar una polèmica" (recordo que el director de la revista és el propi alcalde) on una ciutadana vol aclarir uns rumors que han circulat darrerament per Amposta. Al final de la publicació de la mencionada carta, ja hi ve la resposta de l’alcalde (En aquesta vida tot té el seu procés: l'adjudicació de les obres d'Eucaliptus) Imaginem-nos que la RA publiqués un escrit d’una persona al·ludint a un altra. Veritat que la persona al·ludida no podria respondre a la mateixa revista? Evidentment, fins que no llegís la carta no se’n assabentaria. Però l’alcalde té, per un costat informació privilegiada i, per l’altre tracte de favor al consentir-se a “ell mateix” un privilegi que no tenen els altres ciutadans.
Però quan llegim el seu escrit (al menys no diu que ell no respon mai) ens en adonem de la demagògia que gasta. Culpa de la situació creada al voltant de la concessió a una empresa forastera de les obres d’urbanització dels Eucaliptus al portaveu i candidat a l’alcaldia d’ERC. Sobre Adam Tomàs i ERC diu: Bé, ja ha començat la campanya electoral i, per lo vist, per alguns partit tot s'hi val".
Evidentment, qualsevol grup polític és “l’amo” de les pròpies estratègies i les gestiona com vol. Només faltaria que “qui governa l’ajuntament” ens tingués que marcar les línies mestres que em de seguir els grups de l’oposició. Inaudit!
L’alcalde aprofita qualsevol acte on pot agafar el micròfon per a fer campanya. Explica el que s’està fent a Amposta i el que es farà en el futur. Fins i tot al preludi de la festa major com és la proclamació de les pubilles.
I a sobre, la RA treu la foto de totes les inauguracions que assisteix. És igual que siguin públiques com privades.    

UNA NIT A VINARÒS (Les meves vivències d'aquell 23 de febrer de 1981)

Aquest article ja s'havia publicat tant al meu blog com a la revista digital Vinaròs News, però com pareix que ara que fa 30 anys del cop de Tejero tothom parla de que va fer aquell dia, l'he volgut tornar a reproduir. 

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...    

Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.

En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.

Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.

Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.

Amb aquella tranquil·litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.