ELS CISTELL DE LA COMPRA I ELS SALARIS

Segons un estudi elaborat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), des de l’entrada en vigor de l’Euro, els productes bàsics s’han apujat un 48 %, mentre que els salaris només ho han fet en un 13’7 %.

Moltes són les conclusions que s’hi poden treure d’aquestes dades. La primera és que (recordem-ho) l’arrodoniment dels preus en els primers temps de la moneda única va ser una pràctica força generalitzada. Dita pràctica que, possiblement era legal, però també immoral, va fer que els preus es disparessin. No recordo quan va ser, però si que el PP va modificar els paràmetres de càlcul de l’IPC, per a què, aparentment, simular que les pujades eren inferiors al que realment eren.

Evidentment si els preus s’apugen molt més que els salaris, els empresaris (ara no cal aprofundir si els grans o els petits) haurien de tenir, per lògica, molts més beneficis. En canvi, aquest beneficis no es reflecteixen en lloc, ja que segueix sent el col·lectiu de treballadors assalariats els que tributen més per l’IRPF. Tota una paradoxa, no?

Vull recordar també que l’any 1986 amb l’entrada en vigor de l’IVA, els preus també van pujar considerablement. L’IVA, que és un impost que recau sobre el consumidor final, no només va repercutir em el tipus establert per a cada producte, sinó, també, amb els impostos que havia de pagar l’empresari i que fins llavors amagava. La pujada (no sé si haurà cap estudi al respecte) va ser més que notable (volia posar abismal) Els cotxes, com molts altres productes considerats de luxe, van tenir durant els primers anys un tipus d’IVA del 33 %. Després es va suprimir per a millorar les vendes, encara que més tard es crearia l’Impost sobre Matriculacions, amb la qual cosa, quedaria si fa o no fa com estava el principi.

Sempre recordaré que a la Galera, el meu poble de naixement, les botifarres (en altres llocs dites baldanes) es van apujar un 30 % quan el tipus d’IVA amb els que estaven gravades era només d’un 6 %. En aquell moment vaig fer el símil entre un rastre de botifarres (30 %) i un collar de perles (33 %) Xocant, no?

Potser tots plegats l’hem fet una mica grossa. Cadascú dintre de les seves possibilitats, sense adonar-nos-en que ens perjudicàvem a nosaltres mateixos.

Normalment es culpa al govern, als polítics, als banquers i fins i tot als sindicats, però potser hauríem de fer una reflexió i mirar en quina part hem contribuït a crear la crisi i quins sacrificis estem disposats a fer per ajudar a sortir-ne.

LA TORRE I EL POBLAT DE FULLOLA I

TOTS PER UN... I UN PER TOTS?

Avui el Periódico informa sobre les negociacions dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 entre el grup que dóna suport al govern i els altres partits. El titular és d’aquells que et fan meditar: “L’oposició critica CiU però competeix per a recolzar-la”.

Efectivament la majoria dels grups majoritaris que conformen l’hemicicle del Parlament, estarien disposats a votar els pressupostos a canvi de que CiU els concedeixi alguna contraprestació.

He dit la majoria perquè ICV-EUA en cap cas els recolzaria.

Com a socialista penso que el PSC s’equivoca quan intenta ser soci preferent del govern català. CiU és igual que un forat negre que es traga tot allò que sé li apropa. El PSC està en hores baixes, tothom ho sap i penso que la majoria dels simpatitzants i votants habituals encara hi perdrien més la confiança.

ERC ja sé sap. Ideològicament és la formació més propera a CiU i això de “tocar poder” li va agradar i segurament es vendria per un plat de “lentilles” igual com va fer a la primera legislatura.

Però de tots els partits, a qui CiU prefereix és al PP, no ens enganyem. És el que li “demana el cos”. Els de Mas saben que a Madrid no són decisius, per més que ho demanessin ser en campanya. Però la majoria absoluta del PP fa que, igual que els altres grups, siguin forces residuals. Però si estan bé amb el PP, tal vegada aconseguiran més coses per a Catalunya. És la política del “pidolaire” que sempre els hi agradat fer i que sempre faran.

Però donar suport al PP és una arma de doble fil. El PPC també demanarà partides a canvi, el seu suport no serà gratuït. I tal vegada el que demanarà no serà per a Catalunya, sinó per Espanya.  

Evidentment estic parlant del transvasament. Potser ara un gran transvasament de l’Ebre com el que preveia el PHN d’Aznar és totalment inviable, pel cost que suposa i perquè des de la UE no hi haurà cap tipus d’ajut. Però si es podria contemplar, de moment, un minitransvasament cap a les comarques del N de Castelló.

Durant la darrera legislatura, la Diputació de Castelló va demanar reiterades vegades aigua per al seu territori i sempre va rebre la negativa des de Madrid. Ara, amb un govern afí, la situació ha fet un tomb de 180º i amb la porta oberta que significa el canal Xerta-Sénia, arribar fins a l’interior de la província valenciana no ha de ser tan complicat.  

Per tant caldrà veure el paper que hi acabin jugant una vegada més els nostres governants. L’última vegada hi va haver una gran afinitat i amb l’excusa de que CiU vol transvasar l’aigua del Roina, no s’oposaven ni gens ni mica que la de l’Ebre arribés fins València, Múrcia, Almeria i més allà si hagués calgut.

Caldrà veure que passa en els anys immediats. El PP tot just comença a governar i CiU, si bé fa un any que està al govern, no passa pel seu millor moment.   

FOTOS DE SORTIDES DE SOL A AMPOSTA. ZONA DEL CASTELL