ELS COLORS DEL CEL

EL BARÇA, EL MADRID I ELS PENALS

FELICITATS MESSI!! Prova superada amb només 24 anys!! Ja ets el més gran golejador de la història del Barça, un club amb quasi 113 anys d’història amb 234 golassos!!!...  Avui Mesi acapara portades de la premsa catalana i argentina. Tothom parla de la seva proesa.
Dita això, parlem de PENALS. Avui esperava que el Periódico fes un estudi sobre els penals que li han xiulat al Barça a favor i els en contra i el mateix al Madrid, però tant i tant parlar del millor jugador del món, que sembla que no han tingut temps o espai per a fer-ho.

No cal anar molt lluny. Ahir van siular dos penals dos penals en contra del Barça (i a casa!!) I no diré que no ho eren, per a mi sí, i l’expulsió d’Alves, justa. Però sembla que a la primera part n’hi va haver un del molt clar sobre l’Alexis Sánchez i per al “colmo” l’àrbitre del partit estava al costat mateix de la jugada i no va xiular res. A part d’aquest podríem parlar dels que no van assenyalar contra el València, contra l’Espanyol... Ho sento tinc molt mala memòria i no me’n recordo... La diferència de penals xiulats a favor i en contra igual és negativa, es a dir, al Barça li han xiulat més penals en contra que a favor.  No s’entén com un equip que juga constantment a l’atac, que, segons les estadístiques té el control absolut del joc amb una possessió d’almenys el 75 %, que crea infinitat de jugades de perill, que és el segon màxim realitzador, que té a la defensa menys golejada, li xiulin tan pocs penals. Algú hauria de sortir a explicar-ho. Però no ho veurem.

En canvi al Madrid li xiulen pràcticament un per partit (a favor es clar) Sense tenir-ho que mirar, en aquest cas el saldo és totalment favorable al Madrid i no per poc. I aquesta situació s’ha vingut produint sempre. Els que visquérem les dècades dels 60-70 (“catorze anys de passar gana” per part del Barça) ens en recordem perfectament que el Madrid sempre guanyava pels àrbitres i, evidentment, pels penals que li xiulaven a favor i els que li deixaven de xiular en contra.
Un exemple: us en recordeu de Guruceta Muro?
Finalment, s’admeten apostes. Aquesta nit el Madrid juga al camp del Vila-real, a que li xiularan algun penal a favor! No trigarem en sortir de dubtes. 


Llegeix més sobre el tema al diari ARA.  A la Web del BARÇA. A SPORT 3.I al PUNT/AVUI.

CATALANISME D’ALTA VOLADA

Informava dilluns el Periódico que Xavier Trias ofereix la plaça de les Glòries (Catalanes) per a fer-hi un nou parlament i enlairar una senyera a imatge de l’ensenya nacional que hi ha a la plaça Colom de Madrid i que va fer col·locar Aznar.
Si algú vol passar a la història, res millor que fe coses així. Sempre quedarà al record de la gent el nom del polític que va tenir la meravellosa idea. Fins i tot és possible que dintre d’uns anys li acaben canviant el nom. Només caldria un petit canvi: “Plaça A LA GLORIA DE L’ALCALDE TRIAS”.
Però tinc un dubte raonable. No sé si Trias va alçar-se un matí i de sobte va tenir l’extraordinària idea o bé va ser idea de mon nebot. Sí, sí, mon nebot, ho heu llegit bé. El fill d’un cosí me és assessor de Trias, al menys quan era el cap de l’oposició a l’ajuntament. Imagino que encara ho és.  
Sobre el tema de construir-hi una seu nova per al Parlament, em sembla senzillament insultant. L’actual seu del Parlament català, situada al bell mig del parc de la Ciutadella, al costat mateix de l’estació de França, em sembla un lloc magnífic. Ja va ser-ne seu dels diferents parlament que hi van haver en temps de la República i, simbòlicament, signifiquen “l’ocupació” d’uns terrenys on hi va haver una caserna militar en temps de Felip V per a controlar a la població de Barcelona.

La seu del Parlament s’ha anat adaptant als temps i s’han fet les reformes necessàries per a que ses senyories tinguin totes les comoditats. Cal pensar en fer-ne un de nou? No hi ha d’altres prioritats al país? Bé, ho deixo aquí, cadascú que faci la seva pròpia reflexió.

I sobre la bandera... Què dir sobre la bandera? El catalanisme militant és una opció i un sentiment. No serem ni més ni menys catalans per molt que anéssim enlairant banderes al reu del nostre país, a cada turó, a cada castell, a cada plaça major... El catalanisme es demostra dia a dia amb el comportament de cadascú de nosaltres.
Ja sé que fer onejar banderes al vent és molt propi dels convergents. Dos fets puntuals que ho corroboren. El primer a finals d’octubre de 1982, uns dies abans de la victòria de Felipe González. Per circumstàncies que no venen al cas (crec que ja ho vaig explicar un dia) vaig assistir al míting de CiU a la plaça de toros Monumental. Crec que no hi havia ningú que no portés una senyera, fins i tot ens en van donar una a cada un de nosaltres. L’altre fet va ser la penjada del primer cartell electoral de les eleccions de 2004. Amb els candidats ebrencs al Congrés i al Senat i amb d’altres companys socialistes ens trobàvem a l’avinguda de la Generalitat de Tortosa, davant mateix del Parc Teodor González. De sobte varem escoltar una música (no recordo què sonava, imagino que algun himne o alguna cançó tradicional catalana) Per l’avinguda Generalitat venia desfilant la comitiva convergent com si fos una desfilada militar. Tots els qui no portaven instruments musicals, portaven una senyera a la ma i guardaven una perfecta formació. Voleu que us digui què em van representar?
Per molts gestos que es facin de cara la galeria, si després s’acaba pactant amb el PP, es demostra que més que catalanista militant sé és un pocavergonya interessat.  

CONEIXEU L'ARBOÇ? III