GODALL. ZONA DE L'ANTIGA PEDRERA II

MENTIR: EL VICI DELS POLÍTICS

 

Els polítics tenen el vici de mentir durant la campanya electoral fent promeses que després saben que no podran complir. Quan arriba el moment i han de prendre una decisió contrària al que havien afirmat durant la campanya, clamen a “l’interès general” i a no sé quantes coses més per a justificar el que sovint no és justificable. Com més excuses hi vulguin donar, més meditada està la resposta a l’engany. Aquestes coses, normalment solen passar més factura als partits d’esquerra que als de dreta. ¿Per què els partits que conformaven el govern d’Entesa a Catalunya van perdre vots i escons fins al punt de no poder reeditar un tercer mandat? Entre d’altres coses, l’ambigüitat en el tema del transvasament de l’Ebre hi va jugar un paper preponderant.

Però anem a l’actualitat. Rajoy i els seu partit, durant la campanya electoral van omplir-se la boca de bones paraules (com tota la resta, el que passa és que els altres no governen) i van prometre sortir de la crisi (com si tinguessin una vareta màgica) sense haver de fer tantes reformes com les que al final han fet i, el què encara és pitjor, com les que encara queden per a fer...

No sé surt d’una crisi sense crear ocupació ni reactivar l’economia. Fins ara no se’n han sortir i sembla lluny de que ho puguin fer. Com he escoltat dir a molts analistes econòmics, Rajoy i el seu equip esperaven que la situació econòmica es pogués solucionar sense haver de fer res, com “un miracle”, Però per  molt que resi Rouco i l’Església, Déu ja no està per a miracles d’aquest calibre. La vellesa també li deu de passar factura, com al Rei...

En campanya Rajoy va prometre no apujar l’IRPF, ni l’IVA, ni el copagament sanitari i moltes coses més. De fet, només fa un mes que encara afirmava que no era la seva intenció que els pacients haguessin de contribuir al sosteniment econòmic del sistema sanitari. Des d’ahir sabem que del 40 % que ara paguen per cada recepta, es passarà al 50 o 60 %. Fins i tot els jubilats hauran de “gratar-se” la butxaca i pagar entre 8 i 18 euros municipals, quan fins ara, juntament amb els pensionistes (per malaltia o invalidesa) no els calia pagar res.

A apart d’això, a Catalunya volen cobrar per recepta sanitària. Us en recordeu l’enrenou que va muntar CiU quan es va establir el cèntim sanitari als carburants? Sembla mentida com els partits (tots) es poden contradir d’aquestes maneres.

Però compte! Després de pagar per la sanitat (cada vegada menys pública i menys universal), la propera cosa que s’apujarà (o sigui un incompliment més) serà l’IVA. Ja hi ha mitjans com el Plural que ho avancen. Però aquest rotatiu per Internet encara diu més: s’abaixaran les quotes empresarials a la S.S. Així que tots hi haurem de col·laborar, però uns menys que els altres: els empresaris menys que els treballadors.

I com a funcionari de l’administració central, encara no les tinc totes de que em tornin a rebaixar el sou, la qual cosa significaria un mentida més del govern del PP. També segons alguns analistes aquesta mesura ja s’hauria pres de no ser que a Madrid hi ha tants i tants funcionaris que la repercussió econòmica a la capital del Regne podria ser desastrosa.    

Podeu ampliar la notícia al Periódico.   

L'arrel del problema (un article de Javier Pérez Royo)

El procés constituent del 1978 va deixar ambigüitat sobre ellloc del Rei en el sistema polític

Els països europeus han hagut de passar comptes amb la monarquia per poder construir l'Estat constitucional. La monarquia i l'Estat constitucional com a formes polítiques són incompatibles, perquè responen a principis de legitimitat contraposats. Un Estat constitucional pot integrar en la seva arquitectura un cap de l'Estat monàrquic, però no pot integrar un exercici del poder per part d'aquest cap de l'Estat. El principi de legitimació democràtica en l'Estat constitucional és una regla que no admet excepcions. L'excepció és sempre contravenció de la regla. Un rei, que per definició no té legitimitat democràtica, ha d'estar apartat de l'exercici del poder. Únicament així es pot acceptar la seva presència en l'Estat constitucional.
A aquestes altures de la història, tots els països europeus han fet el seu balanç amb la monarquia. Bé s'han constituït com a repúbliques o bé han reduït la corona a la posició d'un simple òrgan de l'Estat que no té presència en l'exercici del poder. Això explica que en cap país europeu la monarquia continuï sent un problema per al seu Estat constitucional.
Espanya és l'única excepció. Després de la mort del general Franco, Espanya es va constituir democràticament i no crec que hi pugui haver dubtes sobre de la naturalesa democràtica de la Constitució espanyola. Però no es pot desconèixer que la voluntat constituent del poble espanyol expressada en la Constitució del 1978 no es va poder estendre a la Monarquia, que va haver de ser acceptada com un fet consumat a fi que el procés constituent pogués arribar a bon fi. L'acceptació de la Monarquia va ser una condició prèvia perquè es poguessin celebrar les eleccions que acabarien sent constituents del 15 de juny de 1977.
És veritat que la definició que es va fer de la Monarquia en la Constitució com a «Monarquia parlamentària» en l'article 1.3 ve immediatament després de la definició del principi de «sobirania nacional», que es diu expressament que resideix en el «poble espanyol» en l'article 1.2. Hi ha, en conseqüència, una subordinació de la Monarquia parlamentària a la legitimació democràtica de l'Estat. Amb una reserva digna de menció: mentre que en la fórmula tradicional en dret comparat a l'afirmació de la sobirania del poble segueix la conseqüència que d'aquesta sobirania «emanen tots els poders de l'Estat», en l'article 1.2 de la nostra Constitució es diu «emanen els poders de l'Estat». Possiblement, el «tots» a la Constitució espanyola era més necessari que en cap altra Constitució, a fi que no hi hagués cap dubte sobre el caràcter d'òrgan però no de poder de l'Estat de la Corona. Aquest caràcter d'òrgan i no de poder es reflecteix després amb molta nitidesa en el text constitucional.
Però el que resulta decisiu no és el text, sinó el context. La subordinació de la Monarquia al principi de legitimació democràtica es va inscriure en el text constitucional una vegada s'havia hagut d'acceptar la Monarquia com un pressupost per a l'exercici del poder constituent. Aquesta és la raó per la qual, si jurídicament podem considerar que la posició de la Corona com a òrgan però no com a poder de l'Estat queda resolta en el text constitucional, políticament no és així. Analitzant el procés constituent en el seu conjunt i no només el text constitucional en la seva redacció final, queda una certa sensació d'ambigüitat sobre el lloc del Rei en el nostre sistema polític. Jurídicament, el Rei és un òrgan i no un poder de l'Estat. Això resulta clar de la lectura de la Constitució. Políticament, la presència del Rei segueix gravitant sobre l'exercici del poder. El Rei d'Espanya no ocupa en el nostre sistema polític el mateix lloc que ocupen les reines d'Anglaterra o Holanda o el rei de Bèlgica en els seus. El rei Joan Carles ha aparegut en els cables de Wikileaks com una figura política de primer nivell en el sistema polític espanyol, i això no ha passat amb cap altre monarca europeu.
Per això som on som. En cap moment de la nostra història constitucional, llevat de les dues Repúbliques, el poder constituent del poble espanyol s'ha estès a la Monarquia. L'origen està a Cadis. A Cadis s'aprova una Constitució de la Monarquia Espanyola i no de la Nació Espanyola. No es constitucionalitza un Estat sinó una Monarquia. I així va ser fins al 1931. A partir d'aquella data ja no s'ha pogut constitucionalitzar una Monarquia sinó un Estat. Però l'Estat ha estat constitucionalitzat sota forma monàrquica i sense que el poder constituent del poble espanyol pogués pronunciar-se sobre aquesta qüestió.
A Espanya hi ha una mena de reserva implícita de poder a la Monarquia, que ja no existeix en cap altre país europeu, que dóna rellevància constitucional a qualsevol incident que es produeixi en el desenvolupament de les tasques constitucionals o en l'exercici d'activitats privades per part del Monarca i dels altres membres de la Casa del Rei. Aquí està l'origen del que estem vivint aquests dies.

Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

GODALL. ZONA DE L'ANTIGA PEDRERA I