I DESPRÉS DEL NOU PSC, QUÈ?

No sóc partidari de posar qualificatius innecessàriament, per tant, no em va sembla bé quan el PSC va decidir afegir l’adjectiu nou a les seves sigles. Com eslògan de campanya, passi, però com s’ha vist, ha quedat així; ignoro si de forma definitiva o no.

Però ara imagineu-vos per un moment (potser aquet exercici que us demano no és tan difícil de fer) que després del 25-N el PSC amb el Pere Navarro al capdavant i pel que sembla, la Carme Chacón només un pas pel darrere, s’estavellen electoralment parlant i què el més que previsible desastre doni pas a un congrés extraordinari on s’acabin marcant les línies mestres d’un nou projecte socialista català i què en surti una renovada executiva. Llavors qui nom sé li hauria de posar? Perquè en aquest cas sí, seria un nou PSC (amb un nou projecte i una renovada direcció) i no una continuació del PSC de Montilla, Zaragoza, Iceta, Corbacho i companyia, com és el de PSC de Navarro.

He dit moltes vegades que el PSC va perdre l’oportunitat de renovar-se en el darrer congrés i els darrers resultats electorals avalen la meva tesi i em poden continuar donant la raó només dintre d’unes poques setmanes.  

I cóm hauria de ser un PSC renovat? Primerament s’hauria de treure de sobre la rèmora que significa la dependència política del PSOE. Per aquell que ho desconegui, el PSC és un partit diferent del PSOE en contraposició a les federacions socialistes que hi ha a la resta de les comunitats autònomes d’Espanya. Encara recordo que al principi de la democràcia, quan donaven els resultats electorals globals, es deia PSOE + PSC. D’acord que puguin computar de forma conjunta a l’hora de sumar els resultats, però caldria exigir el grup parlamentari propi, que es va perdre en temps de Felipe González, per així tenir una veu pròpia i diferenciada de la resta de germans espanyols i, si cal, votar diferent quan els interessos de Catalunya (els quals es suposa que el PSC hauria de defensar) es veiessin atacats. Posem un exemple: quan el PSC va haver de donar suport al corredor ferroviari central en detriment del corredor mediterrani.

Aquesta imatge de subordinació del PSC cap al PSOE s’ha fet palesa darrerament en, al menys, dos temes transcendentals per al futur immediat de Catalunya.

El primer tema és com han de ser, a partir d’ara, les relacions entre Catalunya i Espanya. El model actual basat en el finançament econòmic i un cert grau d’autonomia política, està esgotat perquè Madrid incompleix els pactes.

El segon tema és la manera de com traçar les línies mestres per aconseguir aquesta transformació.

Per a dir-ho en paraules molt més entenedores, el dilema, ara per ara, és si Espanya s’ha de convertir en un estat federal on Catalunya obtingués un status diferent a l’actual o tirar pel camí del mig i demanar, directament, la independència.

Mentre des del PSC es demana un estat federal, al PSOE li ha costat fer-se la idea. Durant la festa de la Rosa de Gavà que organitza el PSC, Navarro va reclamar públicament el pronunciament de Rubalcaba, però d’aquest no va sortir ni uns sola paraula de complicitat. La construcció d’un estat federal passa per reformar la Constitució Espanyola i, això, des de Ferraz no es veu amb bons ulls.   

La proximitat de les eleccions catalanes ha provocat que el PSC hagi de marcar la seva línia electoral. Per tant (i per estar en consonància amb bona part del seu electora), ha inclòs un referèndum d’autodeterminació dintre del marc de la llei. També aquí hi ha discrepàncies profundes entre el PSC i el PSOE.   

En tot aquest debat s’ha posat en evidència, una vegada més, que els socialistes catalans estan fent el que se’ls hi autoritza des de l’executiva federal i això perjudica clarament els interessos dels socialistes catalans. Però cal tenir en compte que un PSC afeblit va en detriment dels interessos nacionals del PSOE.

Finalment ho resumiria amb unes poques paraules: El PSC pateix una manca de confiança per part de l’electorat.  

I quan un partit no genera confiança difícilment pot tenir aspiracions de govern.

Per tant, què vindrà després de nou? Ara per ara és una incògnita.         

Delicados fascistillas (un article de Aníbal Malvar)

“El viento sopla inclemente contra el rostro impertérrito de España. Su efigie milenaria de precisos contornos, quinientos años soportados, ha recibido la lluvia huracanada de la deslealtad y la injuria, la furia aldeana, la resentida quimera del desprecio a la excelencia mantenida en los momentos más difíciles”.
Que no se atraganten mis millones de admiradoras. Estas enardecidas prosas no las ha escrito este guaperas. Son el arranque del editorial de octubre de la revista web de la Fundación Francisco Franco, en el que se insta al gobierno de España a sacar los tanques a la calle, derrocar a Artur Mas y poner fin al cachondeíto secesionista. 
Nuestros delicados fascistillas no se cortan un pelo: “Recordamos con orgullo que el mes de octubre comienza con el recuerdo del día 1, en que se produce la exaltación del General de División Francisco Franco Bahamonde a la Jefatura del Estado, Generalísimo de los tres ejércitos y máxima autoridad en la conducción de la guerra y organización del nuevo estado, por parte de la Junta de Defensa Nacional. Te recordamos capitán, fuiste la solución a nuestros problemas. Nos dejaste una patria irreconocible en bienestar, progreso, unidad, cohesión y justicia con respecto a la que cogiste. Tu generación cumplió, con creces, con su mandato histórico por la sangre derramada”. Las comas mal puestas no son mías. Ni la sangre derramada.
 Al margen de quién fuera el dueño de la citada sangre derramada, a mí me huele este editorial a exaltación del golpismo, del genocidio y del fascismo, cosa que creo tipificada como delito en nuestro Código Penal. Si Bildu escribiera este último párrafo, literal, cambiando el nombre de Franco por el de Josu Ternera, ya tendríamos a José María Aznar y a Jaime Mayor Oreja subidos a lomos de los tanques y pasándoselo pipa.
Pero no. Como siempre, en España, la provocación fascista, filonazi y golpista se responde mirando hacia otro lado. Dejando decir y hacer a estos delicados fascistillas sus delicadas fascistadas. Y llevamos así casi cuarenta años. Pero no son inofensivos. Aunque las ideas en general no matan, algunas ayudan. Y las de estos señores, más.
Me extraña que nuestro modernuqui ministro de Justicia, tan aseado él, no se haya pronunciado sobre esta provocación progolpista pública. Será que ya tiene bastantes líos en casa y no quiere broncas con su suegro, José Utrera-Molina, ni con su cuñado Luis, ambos destacados miembros de la Fundación Francisco Franco.
Pero coño, Alberto, aunque no los quieras meter en la cárcel por evitar que tu señora se fugue con Blas Piñar, por lo menos ciérrales la página web, que más se perdió en Egunkaria. O proponle a Angela Merkel crear con los Utrera-Molina la fundación Adolf Hitler en Berlín, para democratizar Alemania, a ver qué te dice.
Tampoco estaría como muy de más, o sea, aplicarle la Ley de Partidos a la Falange Española, esos encantadores chicos de aspecto civilizado y gemelos de oro que todavía no han renunciado a los principios fundacionales de José Antonio. Un ejemplo: “Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. [...] Bien está la dialéctica como primer instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”. ¿No tiene nada que decir nuestra sacrosanta ley de partidos contra estos violentos, don Alberto? ¿O los violentos solo son los otros? Por si acaso se me confunden, apuntalar que este cronista considera que ETA fue, es y será execrable. Que luego sois muy cucos, mis asquerosos fachas.
Pero a lo que íbamos. Pues no. Nuestra ley de partidos no tiene nada que decir. Y Falange Española, toda pizpireta, se sigue presentando a las elecciones. Desde la transición, ese maravilloso jardín de extrañas flores nacidas mustias, la historia de España se ha labrado sobre el olvido. Sobre nuestro olvido. No sobre el suyo. Hasta el punto de que el PP fue fundado por un fascista que se hizo autonomista cuando comprobó que nunca podría gobernar en toda España. Manuel Fraga, de funesto recuerdo.
Estamos haciendo la historia de España como aquel policía del gran Jean-Claude Izzo que encubre un crimen y lo explica así: “Trucando la realidad a falta de poder transformar el mundo”. Pues a mí no me da la gana de seguir trucando la realidad. Ya está bien de que veamos el fascismo como una anécdota de viejillos subvencionados (la Fundación Francisco Franco recibió 147.000 euros de nuestros impuestos en la segunda legislatura de Aznar). El editorial de octubre del suegro de Gallardón y sus secuanazis merece una acción judicial. Y la mera existencia de Falange Española, lo mismo. Si no, es que hay barra libre electoral, y yo inscribo a mi gato en la ETA y lo presento a presidente del gobierno. Mi gato es rabudo y no le sienta mal llevar txapela. Os vais a enterar.

APATRULLANDO EN LA CIUDAD

(Un relat de 4 capítols)

1.- Ahir per la tarda, des de casa meva, vaig poder veure moviment a la cafeteria Aqua. Res de sospitós si no fos que feia poc que havia tancat. Podia veure els jocs de llums que donaven un ambient de festa. Vaig pensar que era una nit ideal per obrir, però també podria tractar-se d’una festa privada dels antics propietaris.

Des de que va obrir portes la cafeteria Aqua i tot i haver tingut un parell de propietaris, de tant en tant s’hi produïa algun aldarull que feia necessària la presència de la policia.

2.- Devien ser ja quarts de 9 quan vaig decidir treure a la meva gosseta Electra a fer una passejada. De sobte, per l’avinguda de Catalunya hi pujava un cotxe patrulla del Mossos amb les llums blaves enceses, però sense sirena.

Per a la meva sorpresa van girar cap a la dreta i van aparcar aprofitant l’aparcament reservat per ambulàncies que hi ha tot just davant del controvertit centre de rehabilitació. I perquè em vaig sorprendre? Simplement perquè no es pot girar cap a la dreta, ja que el carrer Amèrica, com la majoria dels carrer d’Amposta és d’un sol sentit.

Només s’hi van estar un instant. Immediatament van d’haver de comprendre que aquella no era la seva destinació i com que ja no els venia d’una infracció més o menys, van maniobrar utilitzant la marxa enrere (aquella maniobra que quan ens varem treure el carnet de conduir se’ns va dir que no podíem fer dintre de la ciutat, recordeu?) per a continuar pel carrer Amèrica i parar quasi davant de la cafeteria Aqua.

3.- En aquell moment vaig pensar que algú del veïnat havia denunciat que s’havia obert de forma il·legal la cafeteria. Vaig veure com algú baixava del cotxe davant l’expectació de més d’un veí que en aquells moments també es trobaven com jo, al carrer. De la cafeteria va sortir algú i va dirigir-se cap al cotxe patrulla del Mossos. Finalment sembla que no va passar res, que tot estava en regla.

4.- Després de romandre tancada aquest matí, la cafeteria Aqua ha obert en tota normalitat aquesta tarda. Sobre la terrassa d’estiu que ningú ha desmuntat encara, aquesta tarda s’hi ha posat una pissarra anunciant els tanques de cervesa a 1,20 €.       

LES FOTOS DEL DIA 1-11-2012

Imatges de la botiga de Festa d'Amposta amb els aparadors plens de productes per a celebrar el halloween.
També de les zones d'aparcament al costat del cementiri.