divendres, 9 de novembre del 2012
Vèncer o convèncer (un article d'Albert Sáez)
El debat sobre la independència s’ha encallat a la UE. Els adalils de la independència exprés han volgut obviar que el nexe de Catalunya amb la UE es fa a través d’Espanya, de manera que la sortida de l’Estat genera, com a mínim, incertesa. Mentrestant, els acèrrims unitaristes han col·locat la UE a la filera de les dreceres per ”impedir” la independència sense passar per les urnes, després de la Constitució i l’Exèrcit. Els uns i els altres s’equivoquen. Excepte de part d’alguns comissaris xerraires, no hi ha hagut ni hi haurà pronunciament oficial de la UE sobre la independència abans que es produeixi: ni per vetar-la ni per a animar-la. Catalunya forma part de l’Estat i el litigi és, a Brussel·les, un assumpte intern en què no interferirà. Utilitzar una Creu de Sant Jordi (Reding) com a jutge d’última instància de la causa catalana a Europa és tan absurd com recuperar un dictamen de la Comissió del 2004 referit a Algèria per anunciar que l’assumpte està tancat abans que es produeixi.
Les dreceres no són bones per a un debat que és polític però que condiciona l’economia i afecta decisivament la convivència. Pensar que és possible proclamar la independència sense donar temps ni instruments a la població per pensar-s’ho és tan poc versemblant com tornar a proclamar la independència com a tema prohibitiu. Aquest debat ha arribat per quedar-se fins que es resolgui democràticament, passaran mesos, anys o dècades. Pretendre que Europa ens alliberi de dialogar i de debatre és una altra quimera, sigui per independitzar-se o per a mantenir el vincle. Com li va dir Unamuno a Millán Astray: vèncer no és convèncer i les victòries pírriques només fan que guardar el pus fins a la següent erupció. El que és barat surt car.
dijous, 8 de novembre del 2012
MAI, TARD I MALAMENT
Va d’adverbis...
El millor elogi que es pot dir d’un àrbitre de
futbol és que la seva labor ha passat
desapercebuda. En el tema judicial passa el mateix: millor que mai els
jutjats i tribunals haguessin de ser notícia, però afortunada o
desgraciadament, moltes vegades han de dirimir conflictes entre dues parts
totalment oposades i els veredictes mai són a gust de tothom. Què hi farem...
El PP mai hagués tingut que interposar recurs
de inconstitucionalitat contra els matrimonis gais. Mai. Com tampoc ho hauria hagut de fer contra l’Estatut de
Catalunya. Mai. Però, com sempre sol
passar quan s’arriba a una alta instància, la sentència es demora durant temps
i temps (millor dir anys i anys...) I de vegades, des de fora, creiem que sense
motiu aparent. Tard.
Era necessari demorar durant 7 anys el
veredicte dels matrimonis gais? (com també va passar amb l’Estatut de
Catalunya) La incertesa que es va crear durant tot aquest temps entre els col·lectius de gais i lesbianes va
ser gran. Malament.
Què hauria passat si el veredicte hagués estat
contrari i s’haguessin de separar les parelles? Haurien d’haver tornat els fills
aquelles parelles que mentre han adoptat alguna criatura? Millor ni plantejar-ho.
La sentència ha estat favorable i punt. Felicitacions!
Finalment, les associacions en contra dels
desnonaments se’n han sortit amb la seva. Els dos grans partits a nivell
nacional (PP i PSOE) volen unir esforços per a canviar la llei i impedir així
els desnonaments abusius i indiscriminats per part dels bancs. Per a mi aquesta
solució arriba tard i malament. Pràcticament
igual que la justícia d’aquest país.
De fet, la promulgació d’aquest llei, també serà un acte de justícia. Sembla que,
finalment, amb la dació, les famílies saldaran el deute que tenien contret amb
les financeres.
No és lògic que, un país, que té mils de
milers d’habitatges buits i que trigaran anys
i panys en ocupar-se, faci fora de les seves llars milers de famílies amb
els corresponents xiquets i iaios. Això sí que és una injustícia. Més malament.
I jo pregunto: Fins que aquesta llei no passi
els corresponents tràmits (parlamentaris, publicació al BOE, etc.), no es
podrien suspendre cautelarment tots els desnonaments i acabar així amb el
patiment de moltes famílies?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)