dissabte, 11 de maig del 2013

HA NASCUT UN IDIOMA: EL LAPAO



Estem d’enhorabona! El naixement d’un idioma ha de ser motiu de felicitat per a tot el món, fins aquells que no se’n assabentaran mai de la seva existència. Quan l’any 2004 es va organitzar a Barcelona el Fòrum de les Cultures, s’explicava que milers d’idiomes minoritaris estaven en perill de desaparèixer, per tant, quan en neix un ha de ser motiu de gran satisfacció.
Es experts científics de l’Aragó en matèria lingüística, es a dir, els grups parlamentaris del PP i del PAR) tenen previst aprovar properament l’existència d’una nova llengua: el lapao.  
Què és el lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? El lapao és, ni més ni menys, que el català que es parla a la franja de ponent, es a dir, els territoris aragonesos fronterers amb Catalunya, com per exemple la comarca del Matarranya. Ara caldrà veure la repercussió que tindrà el nou nom entre els seus parlants, ja que, des de temps ancestrals, la parla d’aquell territori aragonès ja tenia nom: el chapurreau (no llegir chapurro)
En qüestió d’idiomes els del PP són uns autèntics experts. Primer van decidir que el català que es parlava a València es diria valencià i tot indica que a les Illes Balears on fins l’entrada del president Bauzà no hi havia hagut mai cap problema idiomàtic, aviat es parlarà el balear (només és qüestió de temps) Aquestes modificacions basades en rigorosos estudis científics, sovint tenen el recolzament dels polítics de torn. Cal recordar que n’hi ha que són veritables experts en el tema. Per exemple hi havia un tal Aznar que, a part de parlar català en la intimitat, parlava anglès amb accent texà. En canvi, a qui va ser portaveu d’aquest tal Aznar i que, familiarment es coneix per MAR, resulta molt difícil saber en quin idioma està parlant ja que degut als freqüents efectes etílics, acostuma a forfollar.  
Darrere d’aquest nou impuls idiomàtic veig la ma de l’actual ministre d’Educació del govern espanyol José Ignacio Wert. És una fórmula ideal per a que els espanyols (i per extensió els catalans, bascos, gallecs, etc.) de sobte puguin saber diverses llengües més, a part, evidentment,  de la materna de cadascú. No és el mateix saber, per exemple, castellà i català (jo també domino a la perfecció la parla per telèfon) que castellà, català, valencià, balear, lapao, etc. No és el mateix que al currículum personal d’aquell aspirant a un lloc de treball hi posi que domina a la perfecció dos idiomes que posi que en domina sis a la perfecció. Es miri com es miri, no és el mateix.
De totes maneres, els experts populars s’han quedat molt curts. Com que per desconeixement del tema no serà, sospito que és que no volen interferir en la política lingüística que s’elabora des de la Generalitat de Catalunya (ells mai ho farien!) De poder-ho fer (insisteixo, mai ho farien) segur que encara distingirien molts més idiomes. Tinc l’atreviment de suggerir-ne uns quants que conec i que penso que s’haurien de separar del català, ja que tots tenen trets propis i diferencials del que és oficial a Catalunya.
En primer lloc, caldria esmentar el tortosí (que a Amposta s’anomena ampostí), també el cavero (amb els seves variants de la Partidal, els Hortets, Sant Jaume, els Muntells i Balada), el paulsenc, el faldut (científicament ulldeconenc), el canareu (amb la variant del casero), el senienc i fins i tot el masover.
No cal ni dir que la riquesa lingüística que acumulem els que com jo, podem presumir d’entendre i fins i tot parlar en tots aquests idiomes, hauria de ser un valor afegit per a promocionar-nos professionalment i més ara en temps de crisi on tan difícil és trobar feina.  
Desconec les veritables intencions dels intel·lectuals del PP, però en el nostre cas han servit per a descobrir un potencial fins ara ocult, i per tant, a part d’estar d’enhorabona pel naixement del nou idioma i la troballa de l’existència de tants i tants més, cal donar-los les gràcies per la seva estimable preocupació i contribució a la riquesa lingüística del nostre país.
Segurament,  algun dia, quan ens aixecarem de dormir, ens assabentarem que l’andalús, l’extremeny i el murcià també són idiomes.  O no està prou documentat?

Post Scritum. Sembla ser que després del Lapao, les Corts de l’Aragó tenen preparat el naixement de dues llengües més: LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica) i LAPOLLA (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón)    

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA GALERA (5-05-2013) II
















Un bodrio de ley para no nombrar las cosas por su nombre

Jorge Romance
Periodista

Que el Partido Popular tiene un problema con las lenguas que no son el castellano parece ya una obviedad. Son demasiados ejemplos. Ya no sorprende que un partido que en Catalunya hace bandera de “la libertad para elegir la lengua curricular”, en otros territorios como Balears, el País Valencià o Aragón suprima esta misma libertad y la niegue para cualquiera que no tenga como lengua inicial el castellano.
En Aragón el Partido Popular da un paso más. Aliado con el PAR, el partido que más años lleva en el gobierno aragonés en coaliciones con PSOE y PP, ha decidido revocar la ley que se aprobó en 2009. Esta era una ley en la que se reconocían derechos mínimos y que después de mucho prometer aprobó el socialista catalanohablante Marcelino Iglesias junto con CHA. Esta ley, absolutamente de mínimos, será borrada del mapa para que PP y PAR aprueben una nueva norma que no es de uso de las lenguas sino de las no lenguas.
Puestos a suprimir derechos, libertades y patrimonio cultural, el gobierno aragonés ha decidido que no está de más suprimir también el nombre de las lenguas. Así que los aragoneses que hablan aragonés (alrededor de unos 20.000) y los que hablan catalán (unos 42.000), han visto que sus lenguas ahora tienen acrónimos por nombre. El aragonés, en este bodrio de ley que se aprueba el jueves en Cortes, pasa a denominarse Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica.
El catalán, una de las obsesiones de los populares, ahora se llama Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental. O sea, como ha corrido estos días por las redes sociales, ahora los aragoneses que no sólo hablan castellano hablan LAPAPYP y LAPAO. Un ataque más contra la diversidad cultural y lingüística de un país en la que durante siglos el aragonés y el catalán fueron las lenguas principales en la Corte y el pueblo y a las que las políticas educativas y culturales han ido arrinconando, marginando y ahora, por obra y gracia de Luisa Fernanda Rudi, quieren directamente asesinar.
Porque la ley que presenta la consejera de Cultura aragonesa Dolores Serrat (catalana, para más señas, de Ripoll) elimina cualquier derecho educativo, de representación y cultural de los hablantes de aragonés y catalán. La ley obliga a que todos los pueblos tengan su topónimo en castellano, aunque voluntariamente puedan añadir el tradicional. La ley impide que el aragonés y el catalán tengan presencia sistemática en los medios de comunicación públicos. Impide que ambas dos lenguas puedan ser curriculares, o que se puedan usar para enseñar en las aulas. La ley, en resumen, impone una realidad lingüística castellanohablante que en muchos lugares de Aragón no es la real.
Y luego, hablan de imposiciones, cuando la imposición de una imposibilidad, la de desarrollar una vida en la lengua materna patrimonio cultural de Aragón y de muchos aragoneses, es la que marca esta ley de no-lenguas. Esta ley que va contra la Carta Europea de las Lenguas Minorizadas, contra la advertencia directa del Consejo de Europa para mantener al menos la ley anterior de 2009. También va contra las recomendaciones de la UNESCO para el aragonés, una de las lenguas con más peligro de desaparición de Europa y el catalán en Aragón, e incluso contra la Carta de los Derechos Humanos y contra la propia Constitución Española. Una ley que aprobará el gobierno de Aragón y que niega a los aragonesohablantes y a los catalanohablantes, aragoneses igual que los castellanohablantes, sus derechos, todos, incluso el derecho de que su lengua sea nombrada por el nombre que tiene y no por el capricho de los políticos que se pasan por el forro a la comunidad científica.