LLEGINT EL DIARI D’AVUI

Avui és un d’aquells en que la premsa va carregada de notícies que, per diversos motius, m’han cridat l’atenció. Us en donaré una mostra:

Professor te desejo um salario de um deputado e o prestígio de um jogador de futebol (foto) Us en haureu adonat que la frase no està escrita ni en català ni en castellà. Es pot veure a una improvisada pancarta que sosté un manifestant brasiler. Li dono tota la raó.

El govern afirma que la recessió ha arribat al seu punt d’inflexió (titular) No sé amb quins índex es basen per a dir això. En canvi jo en tinc un d’infalible: la paga extra de Nadal dels treballadors públics. L’any passat a principis de juliol es va decretar suprimir-la. Si aquest any no ho fan, voldrà dir que alguna cosa ha canviat... Per a bé.

Les pèrdues de les preferents es podran compensar fiscalment (titular) Aquest titular, que a priori sembla una bona notícia, a la pràctica no ho serà tant. Les disminucions patrimonials, des de fa uns quants lustres, només es poden compensar quan hi ha increments patrimonials, és a dir quan, per exemple vens una finca amb benefici o et desfàs d’unes accions d’una determinada empresa també amb guanys. Hi més casos, però només per a que m’entengueu. Quan llegeixes la notícia, però, diu que t’ho podràs restar dels interessos bancaris que t’han donat els estalvis. Jo no ho veig tan clar, però és evident que si hi ha voluntat de fer-ho, es podrà fer.

Però quan llegim la notícia ens trobem amb el següent: Només se’n beneficiaran, no obstant,en el cas que els rendiments de capital superen aquests 2.000 euro, cosa que no sempre és freqüent entre els petits estalviadors. Es a dir, com sempre se’n beneficiaran els rics.

Set dones i dos homes jutjaran a José Bretón (titular) El titular en si no em diu gran cosa, però si que voldria fer esment a unes paraules que va dir l’acusat: el jutjat neix contaminat pel ressò mediàtic que ha tingut el cas. És cert. Sabeu de qui us parlo, no? Del presumpte assassí dels seus dos fills. Si jo formés part del jutjar, segur que emetria un vot de culpabilitat, però més pel que s’ha dit que no per les proves a favor que pugui aportar l’acusació.

Rigau deriva als col·legis concertats famílies que no ho havien demanat (titular) És que jo al·lucino! Si demano un col·legi públic i no hi tenen plaça, em toca anar a un de privat que, normalment, al menys per aquí, és religiós. El que haurien de fer és crear més línies als públics i no ajudar tant els privats, però la gent van donar la confiança a CiU per a governar. Us en recordeu?

Vetada la publicitat d’un llibre contra Mas en dues línies de bus (titular) Aquesta notícia ja us la vaig avançar ahir al Facebook, però segur que hi ha qui encara no se’n ha assabentat. D’això se’n diu pura i planament, CENSURA. L’Ajuntament de Barcelona, governat per un convergent, ha impedit que dos línies de bus urbà puguin fer publicitat d’un llibre que, de ben segur no es del gust d’Arturo. Mando y ordeno!!  

FINAL DE TEMPORADA

Encara que la lliga de la Primera Divisió de futbol ja fa unes setmanes que va acabar, encara hi ha en disputa la fase final d’altres lligues com per exemple la de bàsquet i la de futbol sala on el Barça també hi es present.

Si he d’aventurar un resultat, ara per ara veig el Madrid de bàsquet favorit per a guanyar la lliga d’aquest esport, mentre que en futbol sala penso que el Barça s’acabarà imposant al Pozo de Múrcia.

Després de guanyar ahir, el Barça de bàsquet va empatar l’eliminatòria (2-2) i ara s’ha de jugar el cinquè i definitiu partit a la canxa del Madrid. Però mentre els blancs poden disposar de tots els seus efectius, al Barça està molt debilitat a causa de les lesions de diversos jugadors com ara Pete Mickael i Nathan Jawai, el problemes d’Erazem Lorbek i la més que provable baixa de Juan Carlos Navarro lesionat durant el partit d’ahir.

Amb tot aquest panorama, el més lògic és que el Madrid guanyi el partit, encara que el Barça per agafar moral digui que l’any passat amb una situació semblant ja van ser capaços de guanyar al Madrid a Madrid...

En canvi, els de futbol sala ho tenen molt millor. Després de que el Pozo de Múrcia igualés l’eliminatòria, ara el Barça té dues oportunitats a casa per a decidir la lliga.

A nit, quasi de forma simultània, es retransmetien els dos partits. Així que havies d’anar fent zàping per intentar seguir-los. Mentre el bàsquet el donaven per TV3, el futbol sala l’havies de veure al Canal Barça. 

 

Cal dir que això del futbol sala és molt emocionant. Ahir, després d’una primera part fabulosa, el Barça guanyava per 0-3. En reemprendre el partit a la segona part, el Pozo s’ho va voler jugar tot i va sortir des del principi amb el porter jugador. Quan s’ataca és té molta avantatge, però si l’equip rival fa un ràpid contraatac o té ocasió de robar la pilota i tirar a porteria directament, el més fàcil és que sigui gol, perquè no hi ha ningú sota pals. Ràpidament va arribar el 0-4, però a partir d’aquí el Pozo va estar capaç de marcar 3 gols i posar el marcador en un ajustat 3-4 a manca d’uns 4 minuts. Mentre, el Barça de Wilde, Torras, Aicardo, Paco Sedano, etc.  va marcar un cinquè gol que va ser anul·lat, sembla ser que de forma injusta. Però dos robatoris de pilota per part del Barça van acabar en 2 gols més. Per tant, un 3-6 final que deixa molt encarada l’eliminatòria.

El futbol femení del Barça també va guanyar la copa al Saragossa per un contundent 4-0. Llàstima que s’escapés l de hoquei patins que, després de molts d’any va retornar a la Corunya. Però fins ahir mateix, el Barça també tenia possibilitats de guanyar sempre que el Liceo perdés el seu partit.            

XIQÜELOS I XIOQÜELES DEL DELTA A LA MUSCLADA SOLIDÀRIA III

Verdad, justicia y reparación para Andreu Nin

Pepe Gutiérrez-Álvarez
Vicepresidente de la Fundació Andreu Nin

Un acto excepcional de reconocimiento de la figura de Andreu Nin tendrá lugar este lunes en el Parlament de Catalunya. Muchos nos frotaremos los ojos o nos pellizcaremos para estar seguros de que no es un sueño. También habrá quien tragará saliva al recordar una vez más el asesinato de este dirigente histórico del movimiento obrero internacional y las calumnias que se lanzaron contra él y sus compañeros de partido, el POUM.
Una mujer tenaz, Maria Teresa Carbonell, tomará la palabra tras la presidenta de la cámara para señalar  la necesidad de reparar una tremenda injusticia histórica. Lo hará, seguramente, con referencias a la experiencia, a las grandes esperanzas revolucionarias y a las derrotas, a la barbarie burocrática estalinista y a la represión que padecieron los suyos, pero también a la necesidad de tomar conciencia sobre quienes son hoy en día las principales víctimas de la crisis de un sistema en descomposición.
El acto del Parlament, para ella, es importante en la medida en que sirve para “reflexionar sobre lo que significaron el POUM y otras organizaciones revolucionarias, que fueron capaces de resistir a la presiones del aparato estalinista”.
Tiene 87 años. Nadie puede representar mejor que ella a quienes han batallado durante décadas para mantener vivo el legado de Andreu Nin y han asumido la responsabilidad de recuperar para la sociedad  la memoria de un revolucionario catalán, intelectual y activista, comunista, profundamente demócrata e inequívoco defensor del derecho de los pueblos a decidir su futuro.
Maria Teresa Carbonell dice de él que fue “un revolucionario marxista de verdad, una persona creativa, entusiasta y honesta”. Recuerda que vivió durante 10 años en la URSS y que “supo comprender, a la vista de lo que sucedía, la degeneración de aquel régimen político”.
Ella preside la Fundació Andreu Nin, una entidad cultural singularmente activa y pluralista, un punto de encuentro y reflexión para gentes de izquierdas de sensibilidad política diversa, pero que comparten la necesidad de acabar con el capitalismo y construir una sociedad más justa sobre sus ruinas.
Es una entidad modesta, pero su influencia crece. Mantiene una actividad constante,  organiza regularmente conferencias y coloquios, presentaciones de libros, proyecciones, jornadas de debate en torno a personalidades de la cultura, el arte y el pensamiento revolucionario.  “Yo sirvo como punto de equilibrio”, dice.
Señala que “es una fundación, no un partido”, que trata de conservar y difundir la memoria del POUM como referente y que “reúne a gentes de diferentes organizaciones con las mismas ideas”. Insiste en que “deberían estar juntas y hacer un trabajo en común”. 

Maria Teresa Carbonell forma parte del grupo de mujeres doblemente olvidadas, tal como fueran reconocidas las mujeres del POUM en un documental de Jordi Gordon, difundido en una exposición itinerante sobre este partido y proyectado en diferentes ciudades y pueblos. Mujeres que, salvo excepciones como la capitana del ejército republicano, Mika Etchebéhère, o Teresa Rebull, que en los 60 fue pionera de la “Nova cançó”, trabajaron a menudo en un segundo plano, pero que estuvieron presentes en todas las batallas y fueron víctimas de una doble o triple represión, por su condición de militantes feministas, antifascistas y antistalinistas.
Recuerda a mujeres como su madre, Lluisa Carbonell, o a Maria Teresa García Banús, Pilar Santiago, Olivia Castellví, Olga Tareeva, Lluisa Ariño, Katia Landau … que dieron vida al secretariado femenino del POUM, una organización pensada para “llegar a las mujeres de la clase obrera, casi siempre desentendidas de la política, porque pensaban que era cosa de hombres”. Editaron la revista Emancipación, se dirigían por igual a “amas de casa, empleadas o agricultoras”, para quienes organizaban cursos de lectura, idiomas, enfermería, sexualidad…  
Fue la compañera de Wilebaldo Solano, histórico dirigente del POUM, fallecido hace tres años. Explica que le conoció de niña en su casa de Barcelona, cuando su familia le dio refugio para ponerle a salvo de le persecución estalinista. Fue en 1937, después de los hechos de mayo. El 16 de junio de aquel año, precisamente, fue el día en que Wilebaldo vio a Andreu Nin por última vez, poco antes de ser secuestrado por policías españoles al servicio de la KGB, en las Ramblas de Barcelona, frente al Palau de la Virreina.
La vida del POUM se complicó mucho más a partir de entonces. Primero la ilegalización, la persecución, las detenciones… luego la derrota, los fusilamientos, el exilio, los campos de concentración… Antes de que acabara la guerra la mayor parte de sus dirigentes estaban encarcelados. Los que habían logrado escapar a la represión estalinista pasaron a la lucha clandestina bajo el franquismo sin haber salido de la clandestinidad republicana.
El POUM desapareció como partido en los años 70. Wilebaldo Solano, Maria Teresa Carbonell y otros muchos compañeros de la Fundació Andreu Nin trabajaron y trabajan incansablemente con medios escasos para mantener vivo su legado. A ellos se debe sobre todo que este lunes el Parlament de Catalunya dé acogida a un acto sobre la trayectoria política de Andreu Nin y sobre su vida, dedicada al servicio de la emancipación social y nacional. Pero este evento tiene además una connotación esperanzadora. Algo ha cambiado y cambia en la situación política que hace posible que partidos con representación parlamentaria, como ERC, ICV-EUiA, PSC i la CUP, con trayectorias e historia muy diversa, hayan decidido hacer posible y participar en un  acto de homenaje a quien fue secretario general de la CNT, dirigente de la Internacional Comunista y secretario del POUM.