Estaven parlant sobre el pla d’inspeccions
que ha iniciat hisenda, casualment coincidint amb la precampanya de les
eleccions Europees del dia 25. Com sabeu, s’ha fet públic que s’està
inspeccionant a jugadors com Casillas del Madrid, Villa del Atlètic de
Madrid i la soprano Montserrat Caballé i només fa uns mesos va passar el
mateix amb Messi i els contractes de Neymar, encara que en aquest cas va
ser degut a una denúncia d’un soci del Barça a qui no li van facilitar
des del club els documents que va demanar.
A poc de començar a treballar a la
casa i, quan Josep Borrell era Secretari d’Estat d’Hisenda, es va
inspeccionar a la bailaora Lola Flores i al showman Pedro
Ruiz.
Llavors, com ara, són accions aïllades
mirant cap a la galeria, es a dir, més propagandístiques que efectives.
L’Agència Estatal d’Administració Tributaria
(posem-ho així per a que ningú s’equivoqui i pensi que parlo de l’Agència
Tributària Catalana) és, entre tots els organismes europeus que s’ocupen
de recaptar els impostos i lluitar contra el frau, dels que menys personal
disposa.
Però posat a qüestionar, permeteu-me
que també posi en dubte els seus mètodes a l’hora de perseguir els diners
no declarats.
Per on començar? Molt fàcil, el primer
que caldria censurar és el pla que va elaborar el Ministre Montoro al poc
temps d’arribar al govern i que consistia en una espècie d’amnistia fiscal
encoberta. Montoro va dissenyar un pla per a tots aquells que durant els
darrers anys no haguessin declarat tots els guanys obtinguts, ho poguessin
regularitzar pagant només un 10% del capital no declarat. Allò que comercialment
és coneix con un xollo o una ganga. No cal ser un linx per
a deduir que aquests defraudadors solen ser empresaris, ja que és pràcticament
impossible que un treballador pugui tenir un compte a Suïssa, Andorra o
qualsevol altre país amb mesures bancàries molt menys transparents que
les espanyoles.
Segurament també recordareu el cas de
Cemex (Cementos de México) on la inspectora va liquidar uns 400 milions
i l’empresa volia pagar-ne 10, la qual cosa va acabar amb el trasllat
de l’actuaria i la dimissió del seu cap i un bon grapat d’inspectors
més. Aquest cas el coneixem perquè va sortir a la premsa, però quants n’hi
deuen d’haver que no transcendeixen.
Potser ja va sent hora de que us expliqui
que és al renda ‘visible’. És la renda que Hisenda té controlada,
es a dir, aquella que gràcies a les declaracions que efectuen les societats
mercantils, autònoms, bancs, etc. permeten poder efectuar una sèrie d’encreuaments
i determinar la quantia de diners que va cobrar una determinada persona
durant l’ant anterior. Al menys els que sé li han imputat, perquè, evidentment,
ningú està exempt de poder treballar en negre.
Per tant, si una persona a l’hora de
fer la renda es deixa (ja sigui de forma deliberada, ja per omissió –què
també passa-) uns determinats rendiments, gràcies a la informació obtinguda
a través de terceres persones, L’Agència Tributària li farà una liquidació
afegint-li la quantia no declarada i li reclamarà la diferència entre la
quota que sortia a l’hora de fer la renda i la nova quota calculada, afegint-li
els interessos de demora i la sanció corresponent. Aquesta és la part ‘visible’,
la part de la que es té constància, la feina fàcil de fer.
Però la que resulta més difícil d’establir
és la que s’escapa de tot control: la que ningú declara però que sé sap
que existeix. És el que es coneix com a economia submergida i diner negre.
Potser recordareu que l’economia submergida s’eleva a Espanya a quasi
un 25% del PIB (Producte Interior Brut) Dit d’una altra manera 1 de 4
quatre euros que genera a l’any l’economia espanyola és diner negre,
el que s’acaba portant a Andorra o Suïssa.
I és en aquest concepte on Hisenda hi
destina pocs recursos, perquè és molt més difícil de localitzar. Ara bé,
si es volgués portar a terme, sinó hi hagués tanta desídia per part dels
nostres governs, existeixen mètodes eficaços per a posar al descobert els
pous de frau existents.
I la teoria ens diu que quan es recapten
més impostos es poden abaixar les tipus (i per tant, els contribuents pagaríem
menys) o bé es podria invertir més o bé es podria rebaixar el deute públic.
