Escriptor.
El setembre del 2013 va visitar aquest país el grup de treball de l'ONU sobre desaparicions forçades. No va trigar a donar a conèixer les seves observacions preliminars. Raonava que, amb més de 100.000 víctimes del franquisme encara en cunetes i fosses comunes, l'Estat espanyol s'estava negant de manera flagrant a complir les seves obligacions envers les víctimes i les seves famílies. I a respectar la legislació internacional.
El llarg document contenia una sèrie de recomanacions. En primer lloc, que Espanya ratifiqués com més aviat millor la convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i de lesa humanitat. «El grup de treball (...) crida als tribunals espanyols (...), insta l'Estat (...), considera de fonamental importància (...), fa una crida a la judicatura (...), destaca la importància (...), subratlla que (...), insta que els responsables de l'Administració...». El to de l'escrit era mesurat, respectuós, això sí. Però els seus autors no tenien el més mínim dubte que fins ara només s'havien fet «passos tímids per assegurar la veritat, la justícia, la reparació i la memòria enfront de les desaparicions comeses durant la guerra civil i la dictadura».
Pel que fa a la llei de memòria històrica elaborada en l'última etapa del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el grup va cridar l'atenció sobre el seu «limitat abast». Va denunciar que seguís vigent la preconstitucional llei d'amnistia de 1977. I, pel que els tocava als familiars dels afusellats
-havia parlat amb centenars-, opinava que el seu patiment tan prolongat es convertia en «la prova palpable que la desaparició forçada és un delicte continuat i una permanent violació dels drets humans fins que el parador de la víctima i el que li hagi passat s'hagi aclarit».
Rajoy havia declarat, el febrer del 2008, que eliminaria de la llei de la memòria històrica tots els articles que parlaven d'utilitzar diner públic per «recuperar el passat». Ja ho sabem, el PP menysprea que es parli de «reconciliació» i insisteix sempre que buscar els morts de l'altre bàndol és «remoure l'odi», «reobrir ferides»... El president ha estat fidel a la seva paraula. No ha suprimit cap article de la llei, és cert, però sí que ha impedit que arribin els fons necessaris perquè les associacions privades puguin portar a terme les exhumacions desitjades. A més a més, el Govern ha tancat l'oficina d'atenció a les famílies, creada pels socialistes: un detall desdenyós que ho diu tot.
El 2 de juliol passat, el grup de treball va fer públic el seu informe definitiu. És un document devastador, implacable. El seu redactor,Ariel Dulitzky, afirma que la més important de les recomanacions -en són 42- és que «l'Estat assumeixi la seva responsabilitat i elabori una política integral per donar veritat i justícia a les víctimes». Reputa també crucial que la judicatura deixi d'utilitzar la llei d'amnistia per no investigar. El grup de treball està al cas dels obstacles per accedir a certs arxius (els de l'Església, per exemple). I reconeix que a Catalunya, Andalusia i el País Basc les coses s'han fet, i s'estan fent, bastant millor. El que és fort és que dóna al Govern un termini de 90 dies perquè indiqui quines mesures adoptarà per implementar els seus suggeriments. M'imagino la reacció de l'Executiu. ¿Com s'atreveixen a ficar els nassos en els nostres afers interns aquests pesats estrangers? ¿No en teníem prou amb la intromissió de la jutge argentina?
Jo no espero res en aquest terreny del Govern actual, que farà el que sigui possible per no complir amb les seves obligacions envers els immolats i els seus. El que és positiu (espero no equivocar-me) és que el PP no tornarà mai en solitari a la Moncloa. Hem creuat el rubicó, hi ha Podem (que previsiblement seguirà pujant com l'espuma), i els dos principals partits ja estan més o menys empatats. Hi haurà pactes electorals, vull creure-ho, per assegurar que els populars no reprenguin les regnes. El que em preocupa ara, en conseqüència, no és el PP sinó el PSOE. I és que no he vist cap declaració d'intencions per part de Pedro Sánchez relativa a les fosses de la dictadura. O al Valle de los Caídos. I és inquietant perquè, si no es resol de seguida aquest gravíssim problema, penso que Espanya no estarà mai en condicions d'afrontar el futur amb la consciència tranquil·la.
Per tot plegat és molt de desitjar que Pedro Sánchez ens digui aviat si ha llegit l'informe del grup de treball de l'ONU, i quina serà la seva política en la matèria si arriba a ser president del pròxim Govern. També seria positiu que es pronunciés sobre l'assumpte un altre líder com Pablo Iglesias. Crec que tenim dret a saber a què atenir-nos.
