ÈPOCA DE SEGA (22)

Governar sí que era important

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

Tan precipitada va ser l'aliança estival de Junts pel Sí que ni temps van tenir CDC i ERC per posar-se d'acord sobre com governar Catalunya. Es van conformar a pactar una drecera cap a la independència, la presidència d'Artur Mas i el cartell electoral. Raül Romeva va reconèixer en campanya que la seva candidatura no tenia programa de govern perquè el seu propòsit era superar «la lògica autonòmica», i que «moltes coses no es podran fer perquè no hi haurà acord al Govern». Lloable sinceritat la de Romeva, que per contra va treure importància a qui presidís la Generalitat: «Això no va de noms concrets.» En aquest punt, el pas del temps no ha vingut a donar-li la raó.

Un calfred recorre l'espinada convergent des de la nit del 27-S, quan l'escrutini va deixar el futur del procés, de Mas i del partit en mans de la CUP. No és probable que les condicions de sortida per al pacte fixades pels cupaires mitiguin aquesta inquietud.

Els dirigents i quadros de CDC, partit de les classes mitjanes per antonomàsia, no poden concebre ni tan sols que Mas sigui descavalcat de la Generalitat, i encara menys que es vegi obligat a aplicar receptes econòmiques pròpies de l'ideari anticapitalista. «Som el primer partit de Catalunya en alcaldes i regidors, i el 27-S vam aportar almenys un milió de vots al Sí. Els nostres votants no ens perdonarien que deixéssim de ser el que som ni que entreguéssim el cap del president», adverteix unresponsable convergent.

Per a Junts per Sí governar el dia a dia no era important durant la campanya plebiscitària, una rèmora passatgera mentre ladesconnexió amb Espanya no fos efectiva, però l'endimoniada aritmètica parlamentària ha fet tornar Convergència a la «lògica autonòmica». Amb un handicap afegit: la carència d'un programa sobre el qual negociar i l'abisme ideològic que la separa d'Esquerra.

Diputats, i no vots

Els 62 escons de Junts pel Sí són més que els 10 de la CUP, igual que els 156 d'Aznar eren més, molts més, que els 16 de Pujol, que tot i així prou que els va fer valer a Madrid. Quan es tracta de governar compten els diputats, no els vots.

EL TALL D'AVUI DE LA N-340 A LES CASES D'ALCANAR

 

‘FUENTEOVEJUNA , SEÑOR’

Torno a reafirmar-me en el que ja vaig dir fa uns dies: tot aquest tema del enjudiciament  de Mas, Ortega i Rigau és un despropòsit. El govern de Madrid convertirà em màrtirs a uns polítics que, des del meu punt de vista, només han fet política, ens agradi o no. Jo mateix vaig anar a votar el 9-N encara que el meu vot va ser nul, ja que, per una part estava disconforme amb la suspensió de la consulta per part del TC i per l’altra, tampoc em semblava correcte que s’acabés fent uns pseudoconsulta sense cap valor jurídic ni polític.

Dit això, del passat dilluns em van sorprendre moltes coses. Primer que res, per ordre cronològic en assabentar-me, va ser que tant Ortega com Rigau van culpar els voluntaris d’organitzar la jornada electoral. Mentre que els voluntaris i una part dels que van acudir a votar, també s’autoinculpen. Què voleu que us digui, em va semblar Fuenteovejuna de Lope de Vega:

-¿Quien mató al comendador?

-¡Fuenteovejuna, Señor!

Dintre de la meva ignorància em sorprèn molt l’extraordinària coordinació que hi va haver i l’alt grau de col·laboració per part de una amplia majoria dels centres educatius. Però bé, si ells ho diuen serà així...

La segona notícia i la primera imatge va ser la dels acompanyants entrant a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Va ser el més paregut a una formació marcial que he vist durant molt de temps. Es van criticar la parada militar de Madrid del dia anterior i a ells només se’l hi acut assistir-hi d’aquella guisa...
Avui amb Más ha estat corregit i augmentat, tal i com era d'esperar. Una vegada dintre el president en funcions ha fet tot un al·legat i ha dit, si fa o no fa el mateix que van dir dimarts les que van ser companyes de govern. 

La imatge (guardant les distàncies) em va recordar a una altra que vaig veure a Tortosa ja fa un bon grapat d’anys. Era la nit del començament d’una campanya electoral. Amb els companys del partit d’Amposta havien anat a Tortosa per assistir a l’enganxada del primer cartell. No recordo quines eleccions eren ni qui era el nostre candidat. Però recordo el lloc: a l’avinguda de la Generalitat, a tocar del parc Teodoro González. De sobte, una música que venia del centre de Tortosa ens va cridar l’atenció. A Aquelles hores de la nit, trànsit més aviat poc i, per tant, s’escoltava perfectament. Tal com s’anaven apropant-se els veiérem amb molta més claredat. Era una formació de CiU, fins i tot molt més marcial que la d’ahir, amb moltes senyeres que també es dirigien cap al lloc on havien de fer l’enganxada del primer cartell. Han passat els anys, però aquella imatge em va impactar molt i mai me l’he esborrat del cap.

Ja al capvespre, tot i la pluja, hi van haver concentracions de suport davant dels edificis consistorials de les principals ciutats i pobles de Catalunya que es van autoinculpar per haver votat el 9-N. No és que em sembli malament, però es clar, ara mateix estic assistint setmanalment a dos tipus de concentracions: la de suport als refugiats de Síria (ja en portem 5) i els talls de la N-340 (3 en total) I el cert és que sempre som els mateixos i més bé pocs, sobre tot a les de suports als refugiats sirians.

No entenc com hi ha gent que faria qualsevol cosa per un líder i, en canvi, no es preocupa per altres coses molt més humanes i socials que, sovint, passen al costat de casa seva.

Estic segur que gent que es va concentrar davant de les cases consistorials tenien familiars, amics o coneguts que van perdre la vida en accidents ocorreguts a la N-340 i, en canvi, sembla que el tema no els preocupa ni gens ni mica.

De vegades una llum llunyana ens cega els ulls i ens impedeix veure les coses que passen al nostre voltant.