XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE CORNUDELLA DEL MONTSANT. Resum de l'actuació.

Desobeir

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

La desobediència és el nou mantra de l'independentisme. El marc mental és de la CUP, fidel al seu ideal revolucionari, però Junts pel Sí l'ha assumit amb aparent delit al seure a negociar. És lògic, perquè els programes de les dues llistes advocaven explícitament per la secessió unilateral (proclamació d'independència en un cas, DUI en l'altre), que necessàriament implicaria el desacatament de les normes en vigor. ¿De què parlem quan parlem de desobeir?

«No fer el que ordenen les lleis o els que tenen autoritat», diu el diccionari. Però sota la borrasca de malestar social i de rebuig al poder establert, focalitzat a Catalunya en les autoritats de l'Estat, el concepte de desobediència ha adquirit rivets èpics en oposició a obediència, que inevitablement s'associa a submissió. En el relat de l'independentisme el respecte a la llei es contraposa a la democràcia: les normes democràtiques d'Espanya coarten la voluntat dels catalans, ergo són intrínsecament injustes i antidemocràtiques, ergodesobeir-les és una obligació democràtica. Aquest sil·logisme, deixem-ho escrit, donarà greus maldecaps als que governin Catalunya.

Delictes i faltes

Desobeir seria que, per ordre de la Generalitat, un funcionari conculqués a consciència la llei estatal o una sentència judicial, exposant-se a penes de presó. O que els empresaris i autònoms deixessin de tributar a Hisenda i de cotitzar a la Seguretat Social per fer-ho davant les institucions anàlogues que creï la Generalitat, amb risc per al seu patrimoni i els seus treballadors.

Desobeir és saltar-se el semàfor en vermell, colar-se al transport públic sense pagar, apropiar-se de béns aliens, exercir la violència per imposar la voluntat pròpia al proïsme. Però l'Estat de dret, democràticament edificat per protegir els drets i les llibertats de tots els ciutadans, tipifica aquestes desobediències com a delictes i faltes. Si un governant exhorta els seus governats a saltar-se les lleis no només soscava els fonaments que legitimen la seva autoritat; també dinamita les normes que garanteixen la convivència. I aquesta és l'antesala de la barbàrie.

ANTIDEMOCRÀTIC

Trobo que hi ha conceptes que s’usen amb massa lleugeresa, com per exemple antidemocràtic o nazi...

Quan a algú no li agrada una determinada actitud es tendeix sovint a criminalitzar-ho. Curiosament el que és democràtic per a uns és antidemocràtic per als altres i viceversa.

Des del meu humil punt de vista, en aquest país el que fa falta és (encara) molta cultura democràtica. Els quaranta anys de dictadura van fer molt de mal i si tenim en compte que, normalment sempre hi ha havia hagut governs autoritaris, potser entendrem el perquè de tot plegat.

Primer que res hauríem de tenir clar quin són els drets fonamentals que tenen les persones i, a partir d’aquí establir quins prevalen sobre els altres (si és que això és possible)

Són drets fonamentals, en primer lloc, el dret a la vida. També el de llibertat religiosa, el de llibertat i seguretat, el de la intimitat personal i familiar, de les comunicacions, de circulació i residència, de participació, de llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de participació... N’hi ha més però em sembla que amb aquest ja en tenim prou.

El què va es va fer l’altre dia al davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podria estar emparat per algun d’aquests drets? En principi sembla que sí, no? Llibertat d’expressió (mal que els hi pesi als jutges i als magistrats), llibertat de reunió (mentre no entorpeixin, per exemple el transit rodat, poden reunir-se sense avís previ)...

Per tant, què hi aquí d’antidemocràtic. Una cosa ben diferent és que agradi o no a tothom (que, com s’ha vist, és que no agrada) Però es clar, el que no pot ser és que sigui o no sigui democràtic o no depenent si ens agrada o no ens agrada, si va al meu favor o va en contra meva.

El concepte antidemocràtic és molt fàcil de definir: tot allò que va en contra de la democràcia. I el concepte democràcia crec que tots (amb més o menys grau) el tenim clar. De totes formes no està de més plasmar la definició del diccionari: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Què, com sé us ha quedat el cos? Tot i que efectivament es defineix així, el cert és que, a partir d’aquí és molt difícil establir criteris sobre el que és o no democràtic i, per tant, t’has de deixar guiar o bé per la llei (per aquells que n’entenen) o bé per la intuïció (per als qui com jo, en tenim una idea molt elemental)

-Es democràtic coaccionar a la Justícia? En principi sembla que no, però el que primer caldria valorar és sobre si el que s’estava fent ahir era això o simplement expressar lliurement un sentiment, una repulsa, denunciar una injustícia...

Penseu que si tot fos tan fàcil, no caldria ni jutges, ni fiscals, ni advocats, ni procuradors, ni tant sols mediadors...

El què és fàcil és opinar sense criteri, fer judicis de valor sense parar-se a pensar el que s’està dient i en el mal que li pots causar a l’altra persona...

Des d’aquí (ja sé que ningú em farà cas) el que demanaria és una mica més de seriositat, rigor i criteri... Però sobre tot, diàleg.  

CANVIS ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ D’AMPOSTA

La meva dona estava canviant les emissores de la ràdio del cotxe fins trobar-ne alguna que li fos del seu grat. Es va sorprendre quan va trobar una emissora (Amposta Ràdio) on es donava en directe el ple de l’Ajuntament d’Amposta. Aquesta ha estat una de les novetats positives de l’actual equip de govern d’EA presidit per Adam Tomàs. Però l’única.

L’emissió en directe dels plens municipals va ser, durant molts d’anys, una reivindicació de l’oposició quan governava CiU amb majoria absoluta. En 8 anys que vaig estar de regidor, no recordo que mai, quan es tocava aquest tema, l’equip de govern s’hi mostrés en contra. Això sí, hi trobaven tot tipus d’excuses. Durant un temps, quan a Amposta hi havia canal municipal de televisió, també es demanava que pogués ser televisat, però una de les làmpades del saló de plens dificultava una perfecta emissió.

No sé si ho recordareu, però a Amposta es va desenvolupar entre el 2004 i el 2007 (darrera etapa de Roig con alcalde) un projecte anomenat Ciutat Digital. El regidor de Noves Tecnologies d’aquella època era Sisco Fosch. Dic això perquè Sisco Fosch ens va parlar de la possibilitat de que una vegada desenvolupat el sistema informàtic que comportava el programa Ciutat Digital, tal vegada es podria emetre via Internet. Tampoc! Ni per televisió, ni per Internet, ni per la ràdio... Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, no es fa i punt. No cal pegar-li més voltes.

Durant els 8 anys, al ple vaig haver de veure (i aguantar) tot tipus d’actituds autoritàries i també despectives cap a l’oposició, sobre tot, cap al portaveu del nostre grup Antoni Espanya. Us imagineu que els ciutadans d’Amposta se’n haguessin assabentat de la veritable cara dels alcaldes Roig i Ferré? No seria aquest motiu suficient per a no retransmetre els plens?  

Però s’ha pogut veure no era tan complicat. Només cal voluntat i ganes de canviar les coses i fer-ho bé.

També a la Revista Amposta he notat un canvi. Vagi per davant que tot i que tradicionalment el director de la revista hagi estat l’alcalde, penso que el director hauria de ser algú d’altre. És evident que l’alcalde no pot estar al plat i les tallades i que en realitat no exerceix de director de la revista municipal. Per tant, per a ostentar un càrrec purament honorífic, millor que l’ocupés una altra persona, per exemple qui fa de cap de redacció.

Però bé, com he dit s’ha notat un canvi que, amb el pas del temps, espero i desitjo que encara s’accentuï més. A part de que l’alcalde no surt a tantes fotografies com ho feien Roig, però sobre tot Ferré (al número de febrer va establir un rècord que fins i tot deu de ser mundial: 36 fotos en 36 pàgines), també s’ha donat més protagonisme als regidors, tant els de l’equip de govern com els de l’oposició publicant entrevistes en cada un dels números.

Fa anys, un regidor que va ser de dos governs consecutius de Roig amb responsabilitats en dues àrees prou importants com són governació i hisenda, en sortir, es lamentava de que durant tot aquest temps, la Revista Amposta no li hagués fet ni una entrevista; ni quan s’havien d’aprovar els pressupostos municipals...

I és que tot el protagonisme l’acaparaven els alcaldes. Igual Roig com Ferré van ser alcaldes-dictadors o cacics si voleu... Per cert, una paraula que no els agradava gens ni mica... Però el temps ha demostrar que, al menys en Ferré (l’època de Roig sembla com a més oblidada o potser perquè tenia més carisma que el seu successor) es va saltar-se diverses vegades la línia que separa la legalitat de la injustícia.