ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
En la lògica del president en funcions només ha d'esperar que el temps li doni la raó i els altres ajustin les seves expectatives
Es va complint el guió escrit per Mariano Rajoy. En públic ens avisa que és urgent la investidura, però els seus fets ens revelen que està jugant amb les urgències dels altres. Si estiguessin preocupats de veritat, com durant aquella primera legislatura de José María Aznar, el PP hauria iniciat alguna negociació amb algú en lloc d’anar pels mitjans de comunicació reclamant que els deixin governar. L’estratègia marianista es basa a fer el que millor sap fer i sempre li ha rendit: treure avantatge de les presses dels altres.
Rajoy i el seu partit consideren que el temps reforça la seva posició negociadora. Només ells no temen unes terceres eleccions i fins i tot semblen convençuts que encara els anirien millor. Cada dia que passa, la situació es deteriora més i la pressió ambiental sobre Ciutadans i el PSOE es multiplica. Espanya deu ser l’única democràcia europea on formar govern constitueix un problema que ha de resoldre l’oposició, no l’aspirant.
La compareixença de Rajoy per acceptar l’encàrrec reial va oferir un manual sobre com es poden empetitir els rivals. La multa comunitària més publicitada de la història de la Unió Europea finalment no s’imposarà. Portugal se’n salva però a Espanya no tenim un minut de respir i ara la fi del món serà al Parlament català. Si ja havíem de fer-lo president per salvar les pensions, aturar el dèficit i acabar amb el terrorisme internacional, ara, a més a més, el necessitem a la Moncloa per salvaguardar, una altra vegada, la unitat d’Espanya.
Els comptes també afavoreixen el marianisme. Per seguir aquest fulletó de la investidura, la nova serp de l’estiu, no es fixin gaire en tot el que diguin o proclamin i no oblidin mai què han votat quan n’han tingut ocasió. A Pedro Sánchez li van votar no quan els números donaven i els populars tenien menys vots i menys diputats. La constitució de la nova Mesa del Congrés ha evidenciat l’existència d’una majoria de centredreta que s’ha assegurat el control del Parlament. Al davant amb prou feines hi ha una difusa alternativa, que es consolidaria sobre el constant intercanvi de retrets entre una esquerra centrada en ella mateixa i el coratge que li donen els nacionalistes per millorar les seves posicions negociadores amb la dreta espanyola.
Per si li quedava algun dubte a l’antiga Convergència, ja se li ha deixat clar que, per satisfer la seva expectativa de tenir grup parlamentari i protagonisme a Madrid, no n’hi ha prou amb uns quants vots vergonyants per a la vicepresidència del Congrés dels Diputats. Si els nacionalistes bascos creuen que augmentaran les seves rendes amenaçant cada dos dies d’emportar-se els seus vots a l’altra vorera és que no saben amb qui se l’estan jugant.
Si Albert Rivera creu que Rajoy li ha regalat la seva majoria i dos llocs a la Mesa del Congrés, concedint-li així un paper arbitral decisiu en la pròxima legislatura, a canvi d’una simple abstenció és que no coneix Mariano. La seva pretensió de marcar amb la seva trentena de diputats el destí dels més de 200 que sumen populars i socialistes simplement s’acosta a l’absurd.
Rajoy sap perefectament que ni tan sols necessita sumar els 176 diputats que requereix un candidat per resultar investit. En té prou de quedar-se prou a prop d’aquella xifra perquè al líder dels socialistes no li quedi més remei que permetre-li governar. En la lògica del president en funcions, només ha d’esperar que el temps li doni la raó i els altres ajustin les seves expectatives i entenguin que en política ningú regala res i ell menys que ningú.
