VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. ALBI 22

Rajoy, al capdavall

MARÇAL SINTES

Periodista

El flamant president del Govern sap que té als socialistes, vençuts i desarmats, a la seva mercè

El suprem art de la guerra consisteix a doblegar l’enemic sense lluitar, va sentenciar Sun Tzu. No sé si Mariano Rajoy ha llegit aquest escriptor xinès. No obstant, ha demostrat una vegada més que el seu domini del tempo i dels nervis poden ser letals per a aquells que s’hi enfronten. A part de la paciència i tenir bons nervis, resulten de gran ajuda la bona informació i la precisió en el càlcul.

Ho va demostrar singularment després de les eleccions del desembre, quan, provocant una situació inèdita, va renunciar a intentar la seva investidura, franquejant el pas a Pedro Sánchez. A partir d’aquí, tot li va sortir bé. Pablo Iglesias va avortar l’intent deSánchez per ser president i les segones eleccions van reforçar el PP. Després va arribar el salvatge cop d’estat al PSOE.

L’assassinat polític de Sánchez té diverses causes. Una d’aquestes, l’al·lèrgia de Susana Díaz, una gran part del PSOE i uns poders fàctics molt actius a Units Podem i, encara més, als independentistes catalans. A més a més, els susanistes no li pensaven tolerar més insolències i encara menys que es consolidés com a líder del partit. Al mateix temps, els terroritzava enfrontar-se a unes terceres eleccions.

Abstenció degradant

El PSOE s’ha esbudellat a plena llum del dia. L’espectacle ha sigut horrible i la consegüent abstenció perquè, malgrat la marea de corrupció, Rajoy governi, absolutament degradant. Els podemistes i postcomunistes –si la seva inestabilitat interna els ho permet– faran tot el possible per convertir els socialistes en irrellevants, en una anècdota. D’aquests 300 dies en surt mal parat també Ciutadans. Els que en surten més ben parats, el PP i Units Podem. Els extrems.

Va esclatar la batalla entre els socialistes, dèiem, perquè una part no volia seguir Sánchez. La paradoxa és que la situació en què es troben avui potser no és millor. Hauran de continuar acotant el cap davant de Rajoy si no volen que els enfonsi amb unes noves eleccions. Pot ser que el destí del PSOE, amb el cos cosit a ganivetades, sigui el d’anar-se dessagnant mentre el PP mana i Units Podem es va embalant.

Mariano Rajoy sap que té els socialistes, vençuts i desarmats, a la seva mercè. I si no fixin-se en com parla de la necessitat de diàleg amb les altres forces (llegiu PSOE): com si es tractés d’una magnànima concessió, malgrat reunir només 137 diputats d’un total de 350. El PP dialogarà el mínim imprescindible. Encara més: si pot farà el mateix que amb el pacte amb Albert Rivera contra la corrupció. Uns minuts després de la fracassada investidura, el PP intentava col·locar José Manuel Soria al Banc Mundial, ¿ho recorden?

Pel que fa al nou Govern acabat d’estrenar: és un Govern mésRajoy que mai. S’ha engiponat un Govern còmode i que generarà probablement menys soroll que l’anterior. Els dos assumptes principals els ha delegat en gent amb experiència i de la seva confiança: Catalunya per a Soraya Sáenz de Santamaría i les qüestions dels diners per a Cristóbal Montoro i Luis de Guindos.Res de nou sota el sol.

EL PSOE DE MAL EN PITJOR

De Vergara a eldiario.es. 

Abans de saber-se els resultats de les eleccions americanes que són motiu d’anàlisi i debat per mig món, el CIS (tornem a casa) va fer pública la seva darrera enquesta sobre intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals a Espanya. El mostreig es va fer a principis d’octubre, en plena crisi del PSOE.

Res de nou que no s’intuís: El PP puja, el PSOE s’ensorra i Podemos i C’s no treuen cap profit de la davallada socialista.

És que la gent vol estabilitat... Potser sí que serà això, però a una persona com jo que ja fa anys que està en política, l’enquesta, més que incredulitat, me produeix estupefacció per la manera de pensar que tenen una gran part dels meus conciutadans.

Imagineu-vos per un moment una balança de plats. Imagineu-vos que la balança estigui equilibrada o sigui, que pesi tant el que hi ha a un costat com el que hi ha a l’altre. Si decidim traspassar el que hi ha a un costat a l’altre, veurem que la balança es desequilibra i mentre una plateret baixa, l’altre puja. En canvi a la balança electoral, mentre un braç (casualment el dret) puja, els altres segueixen més o menys estables. Difícil d’entendre? Ni jo ho entenc...    

Hi ha una dita que diu que quan s’està al terra ja no es pot caure més avall. Aquesta dita es va millorar considerablement:

-Quan s’està al terra, sempre es pot cavar un sot i baixar més!

Reconeixeu la situació? Si algú ha vist reflectit el que està passant al PSOE me dono per satisfet, perquè és precisament la comparativa que volia fer.

Aquells genis del PSOE que es pensaven que Pedro Sánchez era una cosa així com el pitjor mal que podia patir el partit, suposo que se’n adonaran (i si no és ara serà aviat) que el partit continua en caiguda lliure després de tocar terra, ja que a cada comtessa electoral ha perdut suports que s’acaben traduint en escons.    

Però tal com us explicava abans, quan s’arriba a terra és molt difícil tornar a pujar i per molt que sembli impossible encara es pot caure més avall si acabes cavant un sot... Una tomba? Potser sí que el que està fent el PSOE es cavar-se la seva pròpia tomba amb l’estratègia que està emprant.

Només cal fixar-se en la penúltima (ja sabeu que es diu així, perquè després sempre se’n ha pogut fer una altra) En la votació al Congrés per fer comparèixer o no a Jorge Fernández Díaz per a que donés explicacions sobre el motí del CIE de Aluche (Madrid), els diputats del PSOE van unir els seus vots als del PP i C’s i ho van rebutjar.

Resulta que quan el PP tenia majoria absoluta i mostrava les seves formes caciquils (com per exemple quan hi van haver aquells trets de la Guardia Civil sobre els immigrants que volien traspassar els límits de Ceuta, els socialistes posaven el crit al cel i ara que el PP no té majoria i que si el PSOE hagués votat en sentit contrari hauria pogut fer comparèixer al condecorador de Mare de Déus, resulta ser que prefereixen que no hi vaig.

No serà (no sé, dic jo) que el PP té agafat pels cataplins al PSOE i el fa ballar al so de la música que més l’interessa?

Ahir va sortir Antonio Hernando i va dir que en cap cas votaran a favor dels pressupostos del PP per a 2017. Què aquí sí, aquí no serà no i no hi ha cap més opció... Veurem...

No diguis mai d’aquesta aigua no n’he veure ni aquest capellà no és mon pare... I en política encara menys.  

LO POBLE QUE VOLEM 10-11-2016

Carrer García Morato.

¿Creieu què ho té fàcil algú que vagi amb cadira de rodes o porti un nadó en un cotxet? 

A part d'això està aparcat en sentit contrari a la circulació.