Rajoy, al capdavall

MARÇAL SINTES

Periodista

El flamant president del Govern sap que té als socialistes, vençuts i desarmats, a la seva mercè

El suprem art de la guerra consisteix a doblegar l’enemic sense lluitar, va sentenciar Sun Tzu. No sé si Mariano Rajoy ha llegit aquest escriptor xinès. No obstant, ha demostrat una vegada més que el seu domini del tempo i dels nervis poden ser letals per a aquells que s’hi enfronten. A part de la paciència i tenir bons nervis, resulten de gran ajuda la bona informació i la precisió en el càlcul.

Ho va demostrar singularment després de les eleccions del desembre, quan, provocant una situació inèdita, va renunciar a intentar la seva investidura, franquejant el pas a Pedro Sánchez. A partir d’aquí, tot li va sortir bé. Pablo Iglesias va avortar l’intent deSánchez per ser president i les segones eleccions van reforçar el PP. Després va arribar el salvatge cop d’estat al PSOE.

L’assassinat polític de Sánchez té diverses causes. Una d’aquestes, l’al·lèrgia de Susana Díaz, una gran part del PSOE i uns poders fàctics molt actius a Units Podem i, encara més, als independentistes catalans. A més a més, els susanistes no li pensaven tolerar més insolències i encara menys que es consolidés com a líder del partit. Al mateix temps, els terroritzava enfrontar-se a unes terceres eleccions.

Abstenció degradant

El PSOE s’ha esbudellat a plena llum del dia. L’espectacle ha sigut horrible i la consegüent abstenció perquè, malgrat la marea de corrupció, Rajoy governi, absolutament degradant. Els podemistes i postcomunistes –si la seva inestabilitat interna els ho permet– faran tot el possible per convertir els socialistes en irrellevants, en una anècdota. D’aquests 300 dies en surt mal parat també Ciutadans. Els que en surten més ben parats, el PP i Units Podem. Els extrems.

Va esclatar la batalla entre els socialistes, dèiem, perquè una part no volia seguir Sánchez. La paradoxa és que la situació en què es troben avui potser no és millor. Hauran de continuar acotant el cap davant de Rajoy si no volen que els enfonsi amb unes noves eleccions. Pot ser que el destí del PSOE, amb el cos cosit a ganivetades, sigui el d’anar-se dessagnant mentre el PP mana i Units Podem es va embalant.

Mariano Rajoy sap que té els socialistes, vençuts i desarmats, a la seva mercè. I si no fixin-se en com parla de la necessitat de diàleg amb les altres forces (llegiu PSOE): com si es tractés d’una magnànima concessió, malgrat reunir només 137 diputats d’un total de 350. El PP dialogarà el mínim imprescindible. Encara més: si pot farà el mateix que amb el pacte amb Albert Rivera contra la corrupció. Uns minuts després de la fracassada investidura, el PP intentava col·locar José Manuel Soria al Banc Mundial, ¿ho recorden?

Pel que fa al nou Govern acabat d’estrenar: és un Govern mésRajoy que mai. S’ha engiponat un Govern còmode i que generarà probablement menys soroll que l’anterior. Els dos assumptes principals els ha delegat en gent amb experiència i de la seva confiança: Catalunya per a Soraya Sáenz de Santamaría i les qüestions dels diners per a Cristóbal Montoro i Luis de Guindos.Res de nou sota el sol.