divendres, 17 de febrer del 2017

LA NOSTRA RIBERA 86






TARIFA 12






Els xocs de trens

Periodista

L'agenda ferroviària incloïa que si no havia topada a l'exterior de l'edifici on es jutja el 9-N existia una altra possibilitat a la sala de vistes


L'agenda ferroviària de la setmana anunciava per dilluns un important xoc de trens en les proximitats de l'Arc de Triomf de Barcelona. Segons aquesta previsió, dos combois accelerats que circulaven per la mateixa via es trobarien allà.
Vist amb una petita perspectiva, no va passar gran cosa. Va resultar que els dos trens anaven per vies diferents circulant amb molt de compte. Els del Ràpid cap a la Independència van fer el seu recorregut sense que ningú molestés la seva enèsima actuació de convençuts. En una altra via els del Tren Borreguer -lent i feixuc com els que feien Granada-Barcelona en dos dies carregats d'immigrants- cantussejaven des de les finestretes la vella tornada que en les situacions democràtiques s'han de complir les lleis vigents. L'Arc del fons va ser poc triomfal per a tots. Mentrestant, una majoria absoluta de catalans anaven per una tercera via treballant, anant a comprar, patint retallades, mirant la tele o anant a l'escola perquè per a ells era un maleït dilluns normal.
Alguns dels que van veure Artur Mas no van trobar que fes bona cara. O per dir-ho d'una altra manera, feia més mala cara que abans que tornessin a recordar-li la setmana passada allò del 3%. Potser perquè aquest punyeter 3% assimila molt en l'imaginari col·lectiu la vella Convergència amb el PP, les males coses de Catalunya amb les males coses d'Espanya, i fins i tot, per les seves altes responsabilitats en els seus partits, el mateix expresident català amb el president Rajoy.

VIA ÚNICA

L'agenda ferroviària incloïa que si no hi havia xoc de trens a l'exterior de l'edifici on es jutja el 9-N existia una segona possibilitat a la sala de vistes. Com que aquest judici té rerefons polític però materialització jurídica, allà l'Exprés de l'Estratègia Defensiva Política podia encastar-se contra el Tren de Via Estretíssima del Tribunal. Però Estratègia Defensiva Política no s'hi va presentar, per a decepció dels que volien màrtirs per apuntalar la seva causa i dels desitjosos d'un homicidi per atropellament.
Per la via única que travessava la sala només va circular el Tren de la Defensa Jurídica: allò de jo no vaig desobeir, en tot cas no em van ordenar amb claredat les coses. Pesava en l'ambient certa resistència a la inhabilitació de qui creu que encara pot tenir futur. Però es va imposar la dignitat: ningú es va defensar dient que el seu ànim era obeir el Tribunal Constitucional.
Estan programats altres xocs de trens i es desconeix si seran com aquests. S'ha posat de moda relacionar-los amb els ous. Hi ha gent que pensa que, com passa en la política de veritat, mentre no se'n trenquin alguns tot continuarà sent com una exhibició de vells trens de llauna de joguina, amb molta o poca corda.

dijous, 16 de febrer del 2017

OMPLIR-SE LA BOCA DE DEMOCRÀCIA

El Roto. 
Portem anys escoltant els polítics catalans parlar d’independència, referèndum i democràcia. El concepte democràcia l’usen com a últim recurs, quan des de Madrid es nega el diàleg i el Tribunal Constitucional anul·la les lleis i altres resolucions que s’aproven al Parlament.
Segons els membres dels nostres governs (el passats i els presents), la gran festa de la democràcia passa per poder votar, per posar les urnes... Si ens hi fixem es tracta d’un concepte bàsics que, evidentment, no grinyola a quasi ningú. Tot i això, el nostre govern, com bona part de la classe política, no és conseqüent. Una part dels seus actes no estan en consonància amb el seu discurs.
M’estic referint a l’obstrucció per part de Junts pel Sí i les CUP a que compareguin al Parlament l’exsenador Santiago Vidal i els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Jordi Jané i Neus Munté. Segons el Vicepresident Junqueras, el que va dir Santiago Vidal sobre que el govern té les dades tributàries de tots el contribuents de Catalunya, és fals.
A part del que jo pugui opinar sobre aquest cas, hi ha un principi bàsic en democràcia que és la transparència. Si és fals, tal com diu el govern, per què no volen que compareguin? És que tenen temor que diguin alguna cosa inapropiada? L’oposició ja ha advertit que s’estudiarà crear una comissió d’investigació per mirar d’aportar llum al cas.
La democràcia (quan és verdadera) ha de tenir sempre dos sentits, com si es tractés d’una carretera... Els actes han de ser igual de democràtics quan arribin als ciutadans, com quan surtin d’aquests. Per exemple, pe a que m’entengueu, és igual democràtic l’acció de posar les urnes com anar a votar, promulgar una llei per a que es compleixi, com acatar-la i complir-la... Tot i que no es acabi d’agradar...
El que no es pot fer (i menys encara un polític) és reclamar democràcia quan ens interessa i negar-la quan es pretén amagar alguna cosa.
Abans d’acabar vull fer una aportació. Per molt que se’ns digui que posar les urnes és la festa de la democràcia (Mas està cansat de dir-ho), hi caben molts matisos.
Si es tracta d’un referèndum, la pregunta hauria de ser clara i que no portés a confusions posteriors. Recordo per exemple el de l’OTAN o sense anar més lluny la consulta del 9-N. Tan difícil era preguntar: Voleu que Catalunya sigui un estat independent?
El nostre govern s’ha compromès a que al proper referèndum que s’ha de celebrar aquest any (al menys que el Govern central ho impedeixi per la força, tal com va dir ahir l’Anna Gabriel) la pregunta serà clara i concisa. Esperem que sigui així.
Quan es celebren eleccions (de qualsevol tipus), al votant li arriba la papereta de cada partit (o com a darrer recurs la recull al col·legi electoral) Però abans d’això hi ha hagut tot un procés d’elaboració de candidatures. Suposo que ja ho sabeu o al menys us ho imagineu: aquest procés no és sempre el regular i transparent que hauria de ser. La majoria de vegades, la democràcia interna dels partit dista molt de ser una veritable democràcia. Els principals candidats (el que figuren als primers llocs de la llista electoral), sovint venen imposats per les respectives direccions nacionals. Evidentment, sinó acceptes sense queixar-te totes les directrius del partit, quedes fora d’aquests llocs de privilegi que poden comportar càrrecs públics ben remunerats.
Per tant, quan algú parli de democràcia, millor que ho faci amb totes les conseqüències que significa la paraula. Sinó és així, millor que no prostitueixin el concepte. 
Per favor...