dilluns, 13 de març del 2017
¿El final de l'escapada?
Periodista
El judici del Palau pot tallar-le a Artur Mas una carrera politica de tenacitat a prova de bomba
¿Artur Mas pot tornar a ser candidat? Vaig escriure fa setmanes que ho volia i que la condemna judicial –si encara estava pendent del Suprem– podia afavorir-lo.
Mas és un misteri. Sortit del claustre matern del partit dominant, amb formació econòmica, gran capacitat de comunicació i un cert look de triomfador, ho tenia tot a favor. No obstant, el PSC, amb Maragall, Montilla i l’ajuda d’ERC li van impedir ser president el 2003. Ho va aconseguir set anys després, el 2010. Però sense majoria absoluta va ser investit amb l’abstenció del PSC i després va governar gràcies al PP. Incòmode, el 2012 va convocar eleccions anticipades i va demanar una majoria excepcional per a la independència, el seu nou credo.
No la va obtenir i va caure de 62 a 50 diputats, però va pactar amb ERC prometent un referèndum. Va fer una consulta participativa el 2014 i després va impulsar una llista única de l’independentisme. Va tornar a dissoldre i va tornar a fallar perquè Junts pel Sí es va quedar en 62 diputats quan per separat CiU i ERC en tenien 71. Va dir que era un triomf, per caure bé als anticapitalistes va fer aprovar pel Parlament una declaració que va irritar la meitat del seu Govern… i la CUP el va vetar.
Algú va dir que era malastruc i realment semblava acabat. Però Mas té una qualitat política rellevant: tenacitat a prova de bomba. El 1974, Mitterrand acabava de perdre per segona vegada les presidencials davant Giscard. Tothom el creia enfonsat, però un conegut escriptor, amic de Mitterrand, va dir que estava eufòric. ¿S’havia tornat boig? L’escriptor va contestar que sí, però que era l’única manera de conservar alguna possibilitat. I el 1981, 16 anys després del seu primer intent, va ser president.
Mas té tenacitat. Si els governants europeus no el reben, els substitueix amb un acte amb Ibarretxe a Euskadi i si abans deia que Catalunya seria l’Holanda del sud, ara parla de la Dinamarca del Mediterrani. El seu problema és que la constància va unida a una gran tossuderia i a certa prepotència. Per això es va plantar davant Rajoy a la primera: o pacte fiscal, o sabràs el que és bo. Per això no va rectificar després del fracàs del 2012. Ni tampoc després de ser vetat per la CUP. Va acceptar retirar-se perquè el seu projecte, el procés, seguís. Tan sols va fer «un pas al costat».
Ara vol tornar. Però té dèficit de coneixement històric. Mentre que a Jordi Pujol l’apassionava la història i Oriol Junqueras és un addicte a la història econòmica, Mas sap just el que se n’ensenya en una escola de negocis. En política, saber història és poder capitalitzar les experiències d’altres. I pot ajudar a entendre la complexitat i la cautela amb què s’ha d’abordar la qüestió de les nacions sense Estat.
Aquesta setmana, els vincles del Palau de la Música de Fèlix Millet amb el finançament irregular de CDC poden suposar el final de l’escapada. L’Holanda del sud no es construeix amb el contuberni de poder, política i corrupció que els fets del Palau posen en relleu. Encara que Artur Mas –tenaç– contestarà inquirint si el PDECat té un candidat més conegut.
Mas és un misteri. Sortit del claustre matern del partit dominant, amb formació econòmica, gran capacitat de comunicació i un cert look de triomfador, ho tenia tot a favor. No obstant, el PSC, amb Maragall, Montilla i l’ajuda d’ERC li van impedir ser president el 2003. Ho va aconseguir set anys després, el 2010. Però sense majoria absoluta va ser investit amb l’abstenció del PSC i després va governar gràcies al PP. Incòmode, el 2012 va convocar eleccions anticipades i va demanar una majoria excepcional per a la independència, el seu nou credo.
No la va obtenir i va caure de 62 a 50 diputats, però va pactar amb ERC prometent un referèndum. Va fer una consulta participativa el 2014 i després va impulsar una llista única de l’independentisme. Va tornar a dissoldre i va tornar a fallar perquè Junts pel Sí es va quedar en 62 diputats quan per separat CiU i ERC en tenien 71. Va dir que era un triomf, per caure bé als anticapitalistes va fer aprovar pel Parlament una declaració que va irritar la meitat del seu Govern… i la CUP el va vetar.
Algú va dir que era malastruc i realment semblava acabat. Però Mas té una qualitat política rellevant: tenacitat a prova de bomba. El 1974, Mitterrand acabava de perdre per segona vegada les presidencials davant Giscard. Tothom el creia enfonsat, però un conegut escriptor, amic de Mitterrand, va dir que estava eufòric. ¿S’havia tornat boig? L’escriptor va contestar que sí, però que era l’única manera de conservar alguna possibilitat. I el 1981, 16 anys després del seu primer intent, va ser president.
Mas té tenacitat. Si els governants europeus no el reben, els substitueix amb un acte amb Ibarretxe a Euskadi i si abans deia que Catalunya seria l’Holanda del sud, ara parla de la Dinamarca del Mediterrani. El seu problema és que la constància va unida a una gran tossuderia i a certa prepotència. Per això es va plantar davant Rajoy a la primera: o pacte fiscal, o sabràs el que és bo. Per això no va rectificar després del fracàs del 2012. Ni tampoc després de ser vetat per la CUP. Va acceptar retirar-se perquè el seu projecte, el procés, seguís. Tan sols va fer «un pas al costat».
Ara vol tornar. Però té dèficit de coneixement històric. Mentre que a Jordi Pujol l’apassionava la història i Oriol Junqueras és un addicte a la història econòmica, Mas sap just el que se n’ensenya en una escola de negocis. En política, saber història és poder capitalitzar les experiències d’altres. I pot ajudar a entendre la complexitat i la cautela amb què s’ha d’abordar la qüestió de les nacions sense Estat.
Aquesta setmana, els vincles del Palau de la Música de Fèlix Millet amb el finançament irregular de CDC poden suposar el final de l’escapada. L’Holanda del sud no es construeix amb el contuberni de poder, política i corrupció que els fets del Palau posen en relleu. Encara que Artur Mas –tenaç– contestarà inquirint si el PDECat té un candidat més conegut.
diumenge, 12 de març del 2017
SIMPLEMENT FALS, TOTALMENT MENTIDA
 |
| De Ferreres Al Periódico. |
Heu sentit parlar mai de l’efecte bumerang? Suposo que sí. És quan es diu alguna cosa que, posteriorment, s’acaba girant-se en contra. És el que li pot passar a Arturo. Arturo Mas, per suposat...
Qui va ser la darrera ma dreta de Pujol, cap de l’oposició amb Maragall i President de la Generalitat amb el suport primer del PP i posteriorment d’ERC, està dient per on va que el que han declarat els encausats del Palau de la Música és simplement falç i que només ho diuen per mirar de reduir la pena que els hi demana la fiscalia. També diu que abans, les donacions anònimes eren legals i que no necessàriament es feien esperant alguna cosa a canvi. També va desafiar a que es digui en quines obres es van arreglar els contractes. Finalment va puntualitzar que amb això no volia dir que Convergència hagués rebut donacions anònimes...
A part dels citats, qui també va declarar dijous va ser Daniel Osàcar, el que va ser tresorer de Convergència durant molts anys i que segons la fiscalia i els encausats, seria el Daniel que figurava en algunes anotacions de Millet. I què va dir Daniel: Què el que s’havia dit d’ell era totalment mentida...
Anem a pams. És evident que els encausats pel cas Palau (Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull, etc.) volen que se’ls hi rebaixa la condemna que els hi demana el fiscal. És que no ho fa tothom? Ara bé, que vagin repartint merda (amb perdó de l’expressió) allà on no cal, ja no me queda tan clar. Per què culpar Convergència si no té res a veure amb els fets? Per què així ho creu el fiscal? Vull pensar que si el fiscal pensa que Convergència hi està implicada és perquè té proves que així ho demostrarien.
Sobre els contractes que van poder ser arreglats, la premsa ja ha publicat alguna cosa. Segons el Periódico, que cita fons de la Guardia Civil, fins un total de 19 que, a part, involucrarien a l’exconseller de Justícia Germà Gordó com a aconseguidor necessari de la trama. Les seves anades i vingudes i les seves reunions (n’hi ha constància), no es correspondrien amb l’agenda oficial de l’ara diputat per JxS.
El Mundo també es va fer ressò de la notícia citant algunes d’aquestes obres: El Consorci Educatiu de Barcelona adjudicat a Copisa, la millora del dic Est del Port de Barcelona, adjudicat a la UTE Copisa-Comsa i la construcció de l’institut Lluís de Paguera a Oproler en UTE con el Grupo Soler.
Copisa (Constructora Pirenaica SA) és una d’aquelles empreses que juntament amb Ferrovial, Teyco y d’altres venen sonant des de fa anys com les empreses de l’entramat del 3%.
De donacions anònimes n’hi van haver durant molts anys. Era una forma de finançament dels partits que s’escapava de quasi tots els controls. Casualment, sempre que el Tribunal de Comptes publicava informes sobre aquestes aportacions anònimes, els partits que més diners rebien eren el PP i CDC (o CiU), tot i que no hi havia cap partit que no rebés alguna aportació.
La gran pregunta sobre aquest tema és: Hi ha gent tan generosa capaç de donar grans quantitats sense esperar res a canvi?De debò que ens hem d’empassar de que és així?
Més tard, per a escapar-se del control del Tribunal de Comptes, es va idear un altre sistema: Fer donacions a les fundacions relacionades amb els partits. De totes maneres m’ensumo que, després del que s’ha vist amb casos com el Gürtel o el 3%, els partits rebien grans quantitats de diners que anaven a parar directament a la caixa B o sigui, escapant-se de qualsevol control legal.
Tret dels convergents de la seva que n’hi ha i molts, no crec que ningú es cregui a Mas. Ara mateix el comparo a aquell peix que s’ha quedat sense aigua i que no para de bellugar-se obrint i tancant la boca i movent la cua.
Tal com diu la saviesa popular: Al final tot sé sap. Ara bé, una cosa ben diferent és que els convergents, amb Mas al capdavant acabin acceptant els fets.
DOS ARTICLES QUE VA PUBLICAR EL PERIÓDICO ABANS D'AHIR I QUE US RECOMANO LLEGIR:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)