dilluns, 13 de març del 2017

¿El final de l'escapada?

Periodista

El judici del Palau pot tallar-le a Artur Mas una carrera politica de tenacitat a prova de bomba

¿Artur Mas pot tornar a ser candidat? Vaig escriure fa setmanes que ho volia i que la condemna judicial –si encara estava pendent del Suprem– podia afavorir-lo.
  Mas és un misteri. Sortit del claustre matern del partit dominant, amb formació econòmica, gran capacitat de comunicació i un cert look de triomfador, ho tenia tot a favor. No obstant, el PSC, amb Maragall, Montilla i l’ajuda d’ERC li van impedir ser president el 2003. Ho va aconseguir set anys després, el 2010. Però sense majoria absoluta va ser investit amb l’abstenció del PSC i després va governar gràcies al PP. Incòmode, el 2012 va convocar eleccions anticipades i va demanar una majoria excepcional per a la independència, el seu nou credo.
  No la va obtenir i va caure de 62 a 50 diputats, però va pactar amb ERC prometent un referèndum. Va fer una consulta participativa el 2014 i després va impulsar una llista única de l’independentisme. Va tornar a dissoldre i va tornar a fallar perquè Junts pel Sí es va quedar en 62 diputats quan per separat CiU i ERC en tenien 71. Va dir que era un triomf, per caure bé als anticapitalistes va fer aprovar pel Parlament una declaració que va irritar la meitat del seu Govern… i la CUP el va vetar.
  Algú va dir que era malastruc i realment semblava acabat. Però Mas té una qualitat política rellevant: tenacitat a prova de bomba. El 1974, Mitterrand acabava de perdre per segona vegada les presidencials davant Giscard. Tothom el creia enfonsat, però un conegut escriptor, amic de Mitterrand, va dir que estava eufòric. ¿S’havia tornat boig? L’escriptor va contestar que sí, però que era l’única manera de conservar alguna possibilitat. I el 1981, 16 anys després del seu primer intent, va ser president.
  Mas té tenacitat. Si els governants europeus no el reben, els substitueix amb un acte amb Ibarretxe a Euskadi i si abans deia que Catalunya seria l’Holanda del sud, ara parla de la Dinamarca del Mediterrani. El seu problema és que la constància va unida a una gran tossuderia i a certa prepotència. Per això es va plantar davant Rajoy a la primera: o pacte fiscal, o sabràs el que és bo. Per això no va rectificar després del fracàs del 2012. Ni tampoc després de ser vetat per la CUP. Va acceptar retirar-se perquè el seu projecte, el procés, seguís. Tan sols va fer «un pas al costat».
  Ara vol tornar. Però té dèficit de coneixement històric. Mentre que a Jordi Pujol l’apassionava la història i Oriol Junqueras és un addicte a la història econòmica, Mas sap just el que se n’ensenya en una escola de negocis. En política, saber història és poder capitalitzar les experiències d’altres. I pot ajudar a entendre la complexitat i la cautela amb què s’ha d’abordar la qüestió de les nacions sense Estat.
  Aquesta setmana, els vincles del Palau de la Música de Fèlix Millet amb el finançament irregular de CDC poden suposar el final de l’escapada. L’Holanda del sud no es construeix amb el contuberni de poder, política i corrupció que els fets del Palau posen en relleu. Encara que Artur Mas –tenaç– contestarà inquirint si el PDECat té un candidat més conegut.