LA NOSTRA RIBERA 160

CAMPO DE CRIPTANA 5

Madrid com a purgatori

JOAN TAPIA

Periodista

Rajoy governa, però sense majoria i amb un PP contra les cordes pels escàndols continus

No sé si el purgatori segueix existint, però no trobo una idea més ajustada que les penes de purgatori (on els condemnats eren castigats amb el foc) per descriure l’estatus en què els espanyols han col·locat Mariano Rajoy.

Primer (2015) va estar a punt d’anar de cap a l’infern i de veure comPedro Sánchez li arrabassava la Moncloa, com Rodríguez Zapatero el 2004. Però es va produir un miracle i l’arcàngel Pablo Iglesias va aconseguir unir els vots dels anticapitalistes als conservadors. Després, la tensa espera fins que el PSOE va arribar a la conclusió que valia més –empassant-se gripaus– rentar-se les mans davant Rajoy que més Rajoy després d’unes terceres eleccions.

El trimestre passat va semblar que el purgatori no s’havia acabat, ja que seguia depenent d’Albert Rivera –forçat a mantenir-lo i atacarlo– i d’un PSOE de líder per conèixer i política per definir, però que com a mínim governava. I amb el PIB a l’alça entrava en el directori europeu, amb més pes que França (on ningú sap què passarà aquest diumenge), i que Itàlia, que està com sempre amb la seva mala salut de ferro.

Però no. Ja abans de Setmana Santa, el cas de Múrcia va desenterrar el fantasma de la corrupció i Rivera li va clavar una estocada. I ara ha arribat el diluvi universal. El PP va néixer gallec, però la seva gran potència i el domini gairebé absolut de la política l’hi han donat les victòries a la capital d’Espanya, a Madrid, on ha regnat gairebé un quart de segle, des de poc després de la mort de Tierno Galván i que Joaquín Leguina perdés el cap. I el matrimoni mal avingut d’Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón eren a la vegada garantia de present i promeses ambicioses de futur.

La crua realitat

Ara, després de seriosos avisos (presó per la Púnica de Francisco Granados, secretari general del PP madrileny durant set anys, renúncia del president Ignacio González a tornar a presentar-se, i pas «al costat» d’Aguirre) ha esclatat la crua realitat de la immundícia. El PP de Madrid (fins i tot sense Bankia) ha sigut molts anys una fossa sèptica de corrupció en la que uns quants s’han enriquit i finançat campanyes. I el cap del que el jutge Eloy Velasco qualifica d’«organització criminal» (sense permís del fiscal Manuel Moix) és Ignacio González, l’home fort i successor d’Aguirre que pel que sembla ha saquejat a plaer el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid, amb operacions «pintoresques» i l’ajuda de germà, cunyat i cònjuge. No és com la família Pujol..., però les quantitats que el jutge Velasco assenyala són semblans a les del Palau de la Música.

És veritat que Aguirre i González ja eren un clan en retirada. I la rossa Cristina Cifuentes és una altra cosa. Però la pregunta és si un partit tan penetrat per la corrupció ha de governar Espanya. Els ciutadans –amb ajuda de l’arcàngel Iglesias i les baralles socialistes– van dir que potser sí. ¿El van indultar? Rajoy n’està convençut i vol continuar. Encara que hagi de declarar per la Gürtel, «cosa normal», i patir les penes del purgatori més estricte. Ahí estem.

JO COM A PROTAGONISTA

Ja coneixeu la dita: L’important és que parlin d’un encara que sigui malament...

Això sembla que van fer els companys de partit durant l’executiva de la setmana passada. I també ho fa ver l’alcalde durant una entrevista per Amposta ràdio.

Els meus companys de partit ho van fer perquè sembla que ha alguns d’ells no els hi va agradar un escrit que vaig fer sobre una moció que van presentar al ple del passat mes de març... Què hi farem? Resignació... De vegades a mi tampoc m’agraden determinades coses i me prenc la mateixa medicina.

El primer objectiu del meu blog és crear opinió. És impossible que amb els meus comentaris pràcticament diaris agradin a tothom. El meu blog és crític en tot allò que m’interessa peculiarment. Si el tema no m’interessa, ni el tracto. De totes formes, en els temes que me toquen de més prop, intento fer una crítica constructiva, per a que es tingui en compte la meva opinió... Crec que molt poques vegades ho aconsegueixo... Però igual és perquè les persones a les quals va dirigida no els interessa ni el més mínim el que dic. Evidentment puc estar poc encertat o directament equivocat en les meves opinions. No sóc perfecte... Ni pretenc ser-ho. Però al món n’hi ha molts que s’ho pensen i que tampoc ho són.

No sé si he llegit alguna vegada com me defineixo: Aficionat a quasi tot i expert en res. Crec que explica prou bé com sóc. Però he de dir que hi ha temes que domino més que uns altres. Si me pregunteu per la metamorfosi de l’escarabat de la patata no sabre que dir-vos. En canvi hi ha d’altres temes molt més genèriques que quasi m’atreviria a escriure un tractat.

Una anècdota. Una vegada vaig fer un escrit opinant d’economia. Devia de ser el primer escrit que feia sobre aquest tema. Pel carrer vaig trobar a un economista i li vaig explicar l’atreviment que havia tingut. Aquesta va ser la seva resposta:

-De economia hi ha quasi tantes doctrines com economistes... Per tant, parlar sobre economia és molt fàcil... Només cal ser coherent amb el que dius.

Segurament aquelles paraules me van animar i des de llavors n’he parlat moltes més vegades.

Ara bé, com sabeu el meu tema estrella és la política. Aquells que me seguiu des de fa anys (el mes de juny farà 10 anys que vaig obrir la Via Augusta) sabeu quin és el meu primer principi: La coherència. Com veieu no es diferencia de l’economia i, segurament de la majoria de temes que puc tractar. Si ets coherent entre el que penses i el que dius, difícilment algú podrà acusar-te de contradir-te. La política la domino més per la meva experiència fruit dels anys que porto de militància, però sobre tot per les meves vivències, a part del que escolto i llegeixo.  

Hi ha una dita que diu: Del que no coneguis ni en compres ni en venguis... No és el meu cas quan parlo d’impostos o sobre la gestió dels mateixos, ja que en aquest tema acumulo una experiència de més de 31 anys.

Com suposareu, durant tot aquest temps les he vist de tots colors. Quan vaig entrar a treballar tot es presentava en paper. La implantació de la informàtica encara era incipient.Tan gran va ser l’acumulació de documentació que una vegada va estar ple l’espai que s’havia habilitat a les nostres dependències, es va haver de traslladar la documentació més antiga al que va ser la seu de Duanes de la Ràpita y posteriorment a Barcelona.

Els darrers dies de venciment d’algun termini (declaracions trimestrals i anuals), el públic s’amuntegava a la nostra oficina, sobre tot durant els primers anys quan havia caixa i es podien pagar els impostos. La caixa va tancar fa més de 15 anys, però tothom va seguir pagant els seus impostos a través de les oficines bancàries i més darrerament també per Internet.  

Assessories, gestories i públic en general omplia formulares i hi enganxava etiquetes identificatives. Fa més d’un any que es van deixar de vendre impresos i les etiquetes identificatives han quedat com una cosa residual.

I quin és el motiu per a què això sigui així? Perquè des de fa anys s’està fomentant que tot s’acabi presentant per Internet. Cada vegada són més els formularis i documents de tot tipus que s’han de presentar obligatòriament per Internet. De fet, determinades societats com les SA i les SL ja fa més de 2 anys que ho han de presentar tot per Internet. I és més, segons la nova llei de Procediment Administratiu que va entrar en vigor l’octubre de l’any passat, qualsevol societat, associació, entitat, etc. ho ha de presentar tot per Internet. Fins i tot les Comunitats de Propietaris.

Al ple del mes de març, el grup municipal socialista de l’Ajuntament d’Amposta va presentar una moció per a que la Generalitat obris una oficina a Amposta de l’Agència Tributària Catalana raonant que els ciutadans d’Amposta haurien de desplaçar-se a Tortosa per a pagar els tributs gestionats per aquell organisme. Una moció que vaig qualificar d’inoportuna (tot i que també l’hauria pogut qualificar com a fora de lloc) Des del meu punt de vista no té cap mena de sentit que avui en dia es plantegi una moció en aquest sentit.

No va agradar a alguns dels meus companys socialistes... Què hi farem! Un dels quals me va dir que tenia tot el dret a opinar (faltaria més!) I no només opinar, també discrepar.

Per això discrepo de moltes de les polítiques que segueixen els socialistes a nivell d’Espanya i de Catalunya... I de moment sembla que els resultats electorals m’estan donant la raó.

El que li fa falta a la classe política en general és més autocrítica i més fer cas de l’opinió de les seves bases i els seus votants. Sovint l’opinió es dóna a les urnes, no cal que s’expressi verbalment. Només cal mirar el que va passar diumenge a França amb el candidat del partit socialista: Va treure els pitjors resultats en més de 50 anys. No és per a fer-s’ho mirar?