Madrid com a purgatori

JOAN TAPIA

Periodista

Rajoy governa, però sense majoria i amb un PP contra les cordes pels escàndols continus

No sé si el purgatori segueix existint, però no trobo una idea més ajustada que les penes de purgatori (on els condemnats eren castigats amb el foc) per descriure l’estatus en què els espanyols han col·locat Mariano Rajoy.

Primer (2015) va estar a punt d’anar de cap a l’infern i de veure comPedro Sánchez li arrabassava la Moncloa, com Rodríguez Zapatero el 2004. Però es va produir un miracle i l’arcàngel Pablo Iglesias va aconseguir unir els vots dels anticapitalistes als conservadors. Després, la tensa espera fins que el PSOE va arribar a la conclusió que valia més –empassant-se gripaus– rentar-se les mans davant Rajoy que més Rajoy després d’unes terceres eleccions.

El trimestre passat va semblar que el purgatori no s’havia acabat, ja que seguia depenent d’Albert Rivera –forçat a mantenir-lo i atacarlo– i d’un PSOE de líder per conèixer i política per definir, però que com a mínim governava. I amb el PIB a l’alça entrava en el directori europeu, amb més pes que França (on ningú sap què passarà aquest diumenge), i que Itàlia, que està com sempre amb la seva mala salut de ferro.

Però no. Ja abans de Setmana Santa, el cas de Múrcia va desenterrar el fantasma de la corrupció i Rivera li va clavar una estocada. I ara ha arribat el diluvi universal. El PP va néixer gallec, però la seva gran potència i el domini gairebé absolut de la política l’hi han donat les victòries a la capital d’Espanya, a Madrid, on ha regnat gairebé un quart de segle, des de poc després de la mort de Tierno Galván i que Joaquín Leguina perdés el cap. I el matrimoni mal avingut d’Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón eren a la vegada garantia de present i promeses ambicioses de futur.

La crua realitat

Ara, després de seriosos avisos (presó per la Púnica de Francisco Granados, secretari general del PP madrileny durant set anys, renúncia del president Ignacio González a tornar a presentar-se, i pas «al costat» d’Aguirre) ha esclatat la crua realitat de la immundícia. El PP de Madrid (fins i tot sense Bankia) ha sigut molts anys una fossa sèptica de corrupció en la que uns quants s’han enriquit i finançat campanyes. I el cap del que el jutge Eloy Velasco qualifica d’«organització criminal» (sense permís del fiscal Manuel Moix) és Ignacio González, l’home fort i successor d’Aguirre que pel que sembla ha saquejat a plaer el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid, amb operacions «pintoresques» i l’ajuda de germà, cunyat i cònjuge. No és com la família Pujol..., però les quantitats que el jutge Velasco assenyala són semblans a les del Palau de la Música.

És veritat que Aguirre i González ja eren un clan en retirada. I la rossa Cristina Cifuentes és una altra cosa. Però la pregunta és si un partit tan penetrat per la corrupció ha de governar Espanya. Els ciutadans –amb ajuda de l’arcàngel Iglesias i les baralles socialistes– van dir que potser sí. ¿El van indultar? Rajoy n’està convençut i vol continuar. Encara que hagi de declarar per la Gürtel, «cosa normal», i patir les penes del purgatori més estricte. Ahí estem.