dimecres, 3 de maig del 2017

No llores por ti, Esperanza

ANTÓN LOSADA

Inventarse noticias y montar campañas contra alguien será "típico" en la prensa de partido que subvenciona y conoce Cristina Cifuentes, no desde luego en los medios de comunicación normales
Si a Esperanza Aguirre le pudiera más su odio a Rajoy que su ansia de poder, ya habría dimitido y habría dejado de hacer de cortafuegos del 'Marianismo'

El mismo día que Esperanza Aguirre se presentaba como la Evita Perón de la corrupción, llorando amargas lágrimas por las traiciones de Ignacio González, antes leal colaborador y ahora corrupto secuaz, la presidenta de la Comunidad de Madrid le decía el juez Velasco que las grabaciones donde Francisco Marhuenda y Mauricio Casals, bastiones del imperio Antena3 media, hablaban de inventarse noticias y montar campañas contra alguien era "típico de lo medios"… será "típico" en la prensa de partido que subvenciona y conoce Cristina Cifuentes, no desde luego en los medios de comunicación normales. Como tampoco es "típico"  pagar las deudas del partido con dinero público sacado de los presupuestos de las empresas públicas en cuyo consejo de administración una está haciéndose la rubia.
Si algo he aprendido tras estos años de andar por los medios es que quienes más lecciones dan de periodismo y a los que más se les llena la boca hablando de independencia y ética periodística, más encarnan el ejemplo del partidismo servil y mercenario.
En Madrid se hunde un régimen, el 'Esperanzaguirrismo', pero no lo hunde Cristina Cifuentes, destacada beneficiaria de ese régimen en sucesivos puestos de mando sin, al parecer, enterarse de nada. Al 'Esperanzaguirrismo' lo hunde la guerra entre las bandas que saquearon Madrid durante más de una década.
Cristina Cifuentes acudía hace un año a la Fiscalía para protegerse de una denuncia por irregularidades en la gestión presentada previamente por la Plataforma contra la privatización del Canal Isabel II  y, sobre todo, para hacer daño a Esperanza Aguirre en su lucha por el control del partido. Suele pasar. Les ciega el olor a sangre del rival y olvidan que, una vez arrancada, la rueda de la Justicia rueda imprevisible.
Si a Esperanza Aguirre le pudiera más su odio a Rajoy que su ansia de poder, ya habría dimitido y habría dejado de hacer de cortafuegos del 'Marianismo'. Sólo tiene que seguir la lógica que Mariano le está aplicando para rematarla en el suelo para convertir el hundimiento de su régimen en un serio problema para su amigo Rajoy.
Si la situación de Aguirre resulta insostenible porque sus más estrechos colaboradores están en la cárcel como jefes de bandas corruptas dedicadas al saqueo del dinero público, ¿por qué no es igualmente insostenible la situación de un Mariano Rajoy que tiene a su tesorero en la cárcel por corrupción mientras la Fiscalía y la Abogacía del estado admiten probada la existencia de una caja B en el Partido Popular?
Si Esperanza Aguirre debe irse porque si sabía lo de González  Francisco Granados, es cómplice, y si lo ignoraba, es responsable, ¿por qué no tiene la misma obligación de dimitir un Mariano Rajoy que si sabía lo de Bárcenas y la Caja B también es cómplice y si lo desconocía resulta igualmente responsable? Menos llorar y más actuar, Esperanza. Ahora es tu momento.

dimarts, 2 de maig del 2017

L’IMPOST SOBRE LES BEGUDES ENSUCRADES... I DE LA SAL!

El Mas de Carlet. 
Ahir primer de maig, va entrar en vigor a Catalunya un nou impost sobre els begudes ensucrades. De moment, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema, tal com va fer quan la Generalitat va crear un impost sobre els habitatges buits a les entitats financeres. En aquest cas, el Govern Central va legislar sobre el tema, però el va deixar a tarifa zero, es  dir, tot i que existeix recaptació, de moment no es recapta res. I, com que qualsevol norma estatal està per damunt de les que puguin aprovar els parlaments autonòmics, de facto, la llei catalana va quedar derogada.
Els impostos, que no us enganyi ningú, tenen afany recaptatori. Encara que els seus promotors diguin el contrari, la finalitat del nou impost sobre begudes ensucrades s’ha fet per a poder recaptar uns calerons que són necessaris per a tapar forats. De no ser així, la seva recaptació s’usaria per a combatre l’obesitat en general i l’obesitat infantil en particular ja que, com sabeu, ocasiona grans problemes de salut i que estaria bé combatre en eficàcia.
Els experts en el tema així ho creuen i, fins i tot opinen que s’han quedat curts, molt curts a l’hora d’establir les quotes corresponents i voldrien que s’anés més lluny o dit d’una altra manera, a la brioixeria industrial que no és gens saludable. Però no. De moment només s’anirà en contra de les begudes ensucrades: taronjades, llimonades, coles y d’altres refrescs que continguin sucre.
Amb l’entrada en vigor de l’IVA (1 de gener de 1986) se van suprimir molts impostos. De fet, el principal impost que va substituir l’IVA va ser l’ITE, l’Impost sobre el Tràfic d’Empreses que, com el seu predecessor, era un impost indirecte o, dit d’una altra manera, gravava el consum a diferència dels directes que graven els ingressos i que són més equitatius i justos.
Com a treballador de la Hisenda Pública Espanyola considero que la pressió fiscal espanyola és molt elevada per les contraprestacions que rebem a canvi. És cert que als països nòrdics la pressió és més alta però a canvi tenen moltes més avantatges que nosaltres. També uns sous més elevats, tot i que el nivell de vida també és superior. Per a poder dirimir sobre si un producte és car o barat, primer s’haurien d’analitzar una sèrie de factors com el poder adquisitiu que tenen els treballadors, els cost de la cistella de la compra, etc.
Sempre que es parla d’impostos ens ve al cap els impostos actuals: IRPF, IVA, els especials (tabac i begudes alcohòliques), lescontribucions, etc. Però no sempre ha estat així. Antigament també es recaptaven impostos, tot i que d’una manera molt diferent. Segur que heu vist pel·lícules de cinema on els recaptadors de tributs anaven de poble en poble i, més que recaptar, el que feien era extorsionar els seus habitants. En aquela època no només recaptava impostos el rei (d’alguna cosa havia de viure, probret), sinó també els senyors feudals i la pròpia església. Eren el coneguts delmes que equivalien, com el seu nom indica, a la desena part de les collites agràries i ramaderes.
També hi havia d’altre tipus d’impostos, com per exemple el de la sal, considerat un producte de luxe més que d’una necessitat (servia per a conservar determinats productes) o un additiu culinari.
Com tots sabeu, l’extracció de sal al delta de l’Ebre es va iniciar fa segles. Si s’havia de cobrar un impost sobre la sal s’havia de fer en origen, perquè de no ser així, ves busca qui t’ha pegat...    
Per tant hi havia d’haver un lloc destinat a l’efecte. Segons sembla, aquet lloc era el mas de Carlet (tal com explica Joan Salvadó Arrufat, més conegut com Galdiri) per on, segurament, passava l’únic camí que hi havia per anar a les Salines, ja que, en aquells temps, el delta estava ple d’aiguamolls, la qual cosa el convertia en un lloc inaccessible i inhòspit.      

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. Actuació Mas de Barberans 3

























XXIVena FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA 1