L’IMPOST SOBRE LES BEGUDES ENSUCRADES... I DE LA SAL!

El Mas de Carlet. 

Ahir primer de maig, va entrar en vigor a Catalunya un nou impost sobre els begudes ensucrades. De moment, l’Estat Espanyol encara no s’ha pronunciat sobre el tema, tal com va fer quan la Generalitat va crear un impost sobre els habitatges buits a les entitats financeres. En aquest cas, el Govern Central va legislar sobre el tema, però el va deixar a tarifa zero, es  dir, tot i que existeix recaptació, de moment no es recapta res. I, com que qualsevol norma estatal està per damunt de les que puguin aprovar els parlaments autonòmics, de facto, la llei catalana va quedar derogada.

Els impostos, que no us enganyi ningú, tenen afany recaptatori. Encara que els seus promotors diguin el contrari, la finalitat del nou impost sobre begudes ensucrades s’ha fet per a poder recaptar uns calerons que són necessaris per a tapar forats. De no ser així, la seva recaptació s’usaria per a combatre l’obesitat en general i l’obesitat infantil en particular ja que, com sabeu, ocasiona grans problemes de salut i que estaria bé combatre en eficàcia.

Els experts en el tema així ho creuen i, fins i tot opinen que s’han quedat curts, molt curts a l’hora d’establir les quotes corresponents i voldrien que s’anés més lluny o dit d’una altra manera, a la brioixeria industrial que no és gens saludable. Però no. De moment només s’anirà en contra de les begudes ensucrades: taronjades, llimonades, coles y d’altres refrescs que continguin sucre.

Amb l’entrada en vigor de l’IVA (1 de gener de 1986) se van suprimir molts impostos. De fet, el principal impost que va substituir l’IVA va ser l’ITE, l’Impost sobre el Tràfic d’Empreses que, com el seu predecessor, era un impost indirecte o, dit d’una altra manera, gravava el consum a diferència dels directes que graven els ingressos i que són més equitatius i justos.

Com a treballador de la Hisenda Pública Espanyola considero que la pressió fiscal espanyola és molt elevada per les contraprestacions que rebem a canvi. És cert que als països nòrdics la pressió és més alta però a canvi tenen moltes més avantatges que nosaltres. També uns sous més elevats, tot i que el nivell de vida també és superior. Per a poder dirimir sobre si un producte és car o barat, primer s’haurien d’analitzar una sèrie de factors com el poder adquisitiu que tenen els treballadors, els cost de la cistella de la compra, etc.

Sempre que es parla d’impostos ens ve al cap els impostos actuals: IRPF, IVA, els especials (tabac i begudes alcohòliques), lescontribucions, etc. Però no sempre ha estat així. Antigament també es recaptaven impostos, tot i que d’una manera molt diferent. Segur que heu vist pel·lícules de cinema on els recaptadors de tributs anaven de poble en poble i, més que recaptar, el que feien era extorsionar els seus habitants. En aquela època no només recaptava impostos el rei (d’alguna cosa havia de viure, probret), sinó també els senyors feudals i la pròpia església. Eren el coneguts delmes que equivalien, com el seu nom indica, a la desena part de les collites agràries i ramaderes.

També hi havia d’altre tipus d’impostos, com per exemple el de la sal, considerat un producte de luxe més que d’una necessitat (servia per a conservar determinats productes) o un additiu culinari.

Com tots sabeu, l’extracció de sal al delta de l’Ebre es va iniciar fa segles. Si s’havia de cobrar un impost sobre la sal s’havia de fer en origen, perquè de no ser així, ves busca qui t’ha pegat...    

Per tant hi havia d’haver un lloc destinat a l’efecte. Segons sembla, aquet lloc era el mas de Carlet (tal com explica Joan Salvadó Arrufat, més conegut com Galdiri) per on, segurament, passava l’únic camí que hi havia per anar a les Salines, ja que, en aquells temps, el delta estava ple d’aiguamolls, la qual cosa el convertia en un lloc inaccessible i inhòspit.