LA NOSTRA RIBERA 257

BURGOS 9

Un dilema atrapa el PSOE

JOSÉ LUIS SASTRE 

Quan Pedro Sánchez va parlar de nació de nacions amb prou feines es van sentir aplaudiments a l’auditori. Nació de nacions, deia a Sevilla el secretari general del PSOE mentre es veia l’executiva de Susana Díaz amb la cara ben llarga, com si haguessin gastat tota l’efusió en la inèdita frase que la seva presidenta havia deixat a l’estrada i que perdurarà en els anys que venen: «No em facis triar». L’aire podia tallar-se a rodanxes. 

Sánchez portava per a la seva rival andalusa les mateixes frases que va dir divendres passat a Elx a Ximo Puig: «Ets la meva secretària general, la meva presidenta», però el fred es va imposar a totes les calors del juliol. Amb el president valencià hi va haver fotos i abraçades, encara que fossin impostades, i no obstant amb Díaz ni tan sols es va fer l’intent. No hi ha polígraf que ho hagués aguantat.
Una ferida travessa el PSOE des del dramàtic comitè federal en què va dimitir Sánchez. El partit no s’explica sense aquell trauma recent alleujat només pels sondejos, que són l’altra clau del moment: Ferraz veu conjurat el risc de sorpasso i explora l’entesa amb Podem. Sánchez i Pablo Iglesias s’envien missatges i es truquen i miren de recuperar la confiança que no es tenien, encara que és aviat per saber si serà davant un amor d’estiu o una relació a la llarga. El PSOE posttraumàtic està en plena reconversió, de la qual s’aparta Eduardo Madina o de la qual aparten Alfonso Guerra i en cada sortida hi ha un missatge de ruptura. En aquest tràngol escolta Sánchez l’advertència territorial que la seva federació més forta, l’andalusa, no li va fer quan l’hauria perdut, al congrés federal que va optar al mes de juny sense polèmiques per la plurinacionalitat.
La situació catalana fa tant temps que està enquistada que només la revertiran solucions audaces, que són totes les que no passen pel Tribunal Constitucional ni pels trucs parlamentaris d’última hora. Si la del PSOE és audaç o és un fiasco es veurà amb el temps, però perquè algú la consideri haurien de posar-se d’acord ells mateixos. No es pot aturar un conflicte des d’un altre conflicte. El congrés del socialisme andalús certifica que, passada la batalla orgànica més cruenta, els principals líders del PSOE s’instal·len en la conllevancia, en què ja van estar instal·lats fins a acabar en un harakiri televisat.
La plurinacionalitat de Sánchez –en una coincidència amb Iglesias que explica algunes coïssors– pretén obrir un debat per a quan es pugui donar una negociació serena sobre Catalunya, cosa que sembla poc probable abans de l’1 d’octubre. Però és impossible proposar el consens als altres sense haver-lo provat a casa. No és nou que cada federació defensi una posició diferent perquè el PSOE sempre ha tingut un debat viu, encara que la condició per al debat implica que siguin capaços de parlar entre ells  i compartir escenari sense que sembli un duel.
El PSOE s’arrisca amb la defensa de la plurinacionalitat i se li obren algunes costures per un dilema que l’atrapa, però descuida que l’audàcia bàsica, l’única que el farà creïble, radica a gestionar la seva pròpia pluralitat. 

NO AMB ELS MEUS DINERS!

El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.