BURGOS 40

Duel de dues impotències

JOAN TAPIA

Rajoy va estar sol però es va constatar de nou que no hi ha majoria de recanvi

La compareixença de Rajoy sobre la seva responsabilitat pel cas Gürtel indica que –tret de la incògnita catalana– la vida política està marcada per la inestabilitat, només relativa, causada per l’absència d’una majoria parlamentària articulada.

Rajoy no va parlar de la Gürtel però, hàbil parlamentari, es va defensar. I va atacar. Però al final va quedar clar que arrossega dues hipoteques. La primera és que les sospites generades pel cas Gürtel després del missatget del 2013 de «Luis, sigues fort», el torturaran tota la legislatura. No les pot esborrar limitant-se a afirmar que només va anar a l’Audiència Nacional com a testimoni i que per a la responsabilitat política hi ha la moció de censura. I que els espanyols van donar al PP més vots que a ningú en les dues últimes eleccions del 2015 i el 2016. És cert, però els continus casos de corrupció –en especial el del PP de Madrid– fan que l’assumpte segueixi pesant com una llosa. La segona hipoteca és que –no només per això– el PP pateix de soledat política. Aconsegueix articular majories puntuals amb Ciutadans, i fins i tot el PNB, però no un pacte estable. En aquest sentit, la intervenció d’Albert Rivera va ser demolidora perquè va confirmar una sèrie d’iniciatives que vol fer aprovar sense cap mena de complicitat. Amb el PP o sense el PP. La seva frase «el PP no té remei» va caure com un punyal. I Aitor Esteban (PNB), més reposat de formes, va estar en la mateixa longitud d’ona. Rajoy està molt sol i només el defensa el peripatètic Rafael Hernando, expert a mossegar però que no genera empatia.

Programa impossible

L’agut diputat Joan Baldoví, de Compromís, va sintetitzar bé ahir l’impàs: el PP està en minoria i hi ha una majoria (Rajoy la defineix de suma de minories) per mig crucificar-lo. Però després la suma de minories no sap construir una alternativa. Pel veto permanent de Pablo Iglesias a qualsevol pacte amb C’s. Perquè a Rivera tampoc li agrada aquest camí. Perquè segurament és impossible un programa de govern del PSOE amb C’s i Podem. I perquè, en aquestes condicions i amb el nacionalisme català tancat en el seu monotema, no hi ha majoria alternativa que Pedro Sánchez pugui encapçalar.

Tota la resta és només teatre. Pablo Iglesias en té prou i n’hi sobra, però a la vida real Rajoy segueix. Com pot, i saltant els obstacles d’un en un. ¿El PSOE pot ser una alternativa solvent en les eleccions del 2019 o el 2020? Hauria de generar la suficient confiança per tenir més vots que el PP i la falsa abraçada de Pablo Iglesias –difícil de rebutjar perquè molts vots socialistes van anar a Podem– té riscos. Ahir Margarita Robles va plantar cara al pim-pam-pum de Rajoy, però Rivera, que ha tornat en forma de vacances, tenia raó. El ple exigit per Iglesias no va fer mal a Rajoy (Tardà va dir que se’n va escapolir) i la comissió d’investigació defensada per Rivera era més efectiva.

¿Va ser útil un ple a què Rajoy es va oposar de panxa enlaire però que va demostrar que en el xoc de dues impotències –la soledat del PP i la falta d’alternativa– l’única resultant és el Govern Rajoy? 

LA FOTO APLAUDIMENT DEL DIA 06-09-2017

Finalment l’Ajuntament ens ha escoltat. Ha escoltat els veïns i m’ha escoltat a mi que alguna vegada me’n he fet ressò de les seves reivindicacions.

Al solar que hi ha al carrer Sebastià Juan i Arbó, just davant del col·legi Miquel Granell i allà on hi havia la casa de Ciprià Forcada, arranjaran les voreres.

Aquest matí quan ens en anàvem cap a Tortosa, hem vist un camió de la brigada carregat de tanques. En un principi me pensava que l’únic propòsit era cerclar-lo per a evitar la insalubritat que hi sol haver. A primera hora de la tarda he parlat amb un veí i m’ha dit que és el que anaven a fer.

També m’ha dit que volien pintar passos de vianants a totes les travessies. Fa temps també vaig parlar d’aquest tema, ja que no era lògic que no n’hi haguessin, ja que molts usuaris dels busos baixen per aquest carrer.

Hem de felicitar l’Ajuntament per la iniciativa, però també a tots el que o hem fet possible gràcies a la persistència que hem tingut. 

EL SAGRAT NOM DE LA MEVA EMPRESA

Dilluns pel matí vaig parlar amb un dels meus lectors sobre alguns dels temes que acostumo a tocar als meus escrits.

-Sóc crític amb tot –li vaig dir-.

Els cert és que estic molt rebotat. No m’agrada el rumb que ha agafat el món en general. Si concretés més parlaria de l’economia, el treball, la política, l’esport, la solidaritat...

Alguna vegada he tocat directa o indirectament el tema empresa. Igual no he tingut l’encert necessari a l’hora de parlar del tema i potser per això, en públic o en privat, alguns m’han fet arribar la seva disconformitat. En tot cas són punts de vista ja que segueixo pensant que la meva crítica estava raonablement argumentada.

En aquest país, alguns tenim la sort de treballar (segons les xifres oficials encara hi ha més de 3 milions d’espanyols sense feina, al menys de forma oficial –ja sabeu, ni ha qui treballa l’economia submergida-) i alguns privilegiats o no (depèn de com sé miri) portem tota la vida treballant a la mateixa empresa, en el meu cas a l’Agència Estatal d’Administració Tributària.  

Però a diferència de molts, jo a la meva li veig multitud de mancances i defectes i, per tant, també n’he sóc crític. No sé si el que més (segurament no), però un dels que més, no ho dubteu.

Tot i la importància que tenen els impostos (i sinó pregunteu-li a Lluís Salvadó), la premsa no ne parla massa. De vegades sen recorden de nosaltres quan comença i s’acaba la campanya de la renda (sense cap mena de dubte l’impost més popular), però poc més. El Periódico d’ahir (sí, sí, el diari maleït dels independentistes) publica un article on es parla precisament de l’IRPF, mes conegut com la Renda.

La informació prové d’una memòria elaborada pel Ministeri d’Hisenda i segons la qual, 8 de cada 10 euros declarats a la renda són salaris. També 8 de cada 10 contribuents guanyen menys de 30.000 euros bruts a l’any.

Quines conseqüències se deriven d’aquests informació?

1r.- Què la majoria de treballadors per compte propi (coneguts com autònoms) declaren uns ingressos molt baixos. En alguns casos segur que és així, però la majoria declaren molts menys ingressos que els que tenen.

2n.- Què els jornals en aquest país són molt baixos. A la portada i fulles interiors de la mateixa edició del Periódico sé diu que 1/3 dels barcelonins guanyen 1.000 euros al mes o menys.

 Aquesta radiografia de la situació laboral dels treballadors d’aquest país indica, entre d’altres coses que defraudar al fisc és una pràctica molt generalitzada i la existència d’una borsa de treball cada vegada més precària i pitjor pagada. No estic descobrint res, és l’explicació que té donaria qualsevol sindicats de classe, és a dir, no elitista.

Alguns dels sindicats que tenen representació a l’AEAT (els que us penseu i alguns més) fa molts anys que denuncien els pocs recursos que es destinen en perseguir el frau. El col·lectiu de treballadors (actualment età pels voltants de 22.000), està molt envellit i socarrat i cada any que passa perd efectius. Les jubilacions en pocs casos se reposen.

És veritat que Internet és una eina que permet presentar telemàticament tot tipus de declaracions i altres documents i, per tant, ha tret molta feina presencial. Però també és veritats que si es destinessin més efectius a lluitar contra el frau permetria a mig termini abaixar impostos sense caler fer tanta publicitat política com la que ara s’està fent quan es parla del tema.

La reducció del frau permetria una tributació molt més justa que beneficiaria els treballadors assalariats ja que, a part de pagar menys impostos, alguns, tindrien accés a determinades ajudes que ara són per aquells que declaren menys ingressos.

L'empresa on treballem ens dóna el pa, d'acord, però no per això hem d'acceptar totes les seves decicions, sovint arbitràries. Hem de ser crítics quan l'ocasió s'ho mereix!!