Duel de dues impotències

JOAN TAPIA

Rajoy va estar sol però es va constatar de nou que no hi ha majoria de recanvi

La compareixença de Rajoy sobre la seva responsabilitat pel cas Gürtel indica que –tret de la incògnita catalana– la vida política està marcada per la inestabilitat, només relativa, causada per l’absència d’una majoria parlamentària articulada.

Rajoy no va parlar de la Gürtel però, hàbil parlamentari, es va defensar. I va atacar. Però al final va quedar clar que arrossega dues hipoteques. La primera és que les sospites generades pel cas Gürtel després del missatget del 2013 de «Luis, sigues fort», el torturaran tota la legislatura. No les pot esborrar limitant-se a afirmar que només va anar a l’Audiència Nacional com a testimoni i que per a la responsabilitat política hi ha la moció de censura. I que els espanyols van donar al PP més vots que a ningú en les dues últimes eleccions del 2015 i el 2016. És cert, però els continus casos de corrupció –en especial el del PP de Madrid– fan que l’assumpte segueixi pesant com una llosa. La segona hipoteca és que –no només per això– el PP pateix de soledat política. Aconsegueix articular majories puntuals amb Ciutadans, i fins i tot el PNB, però no un pacte estable. En aquest sentit, la intervenció d’Albert Rivera va ser demolidora perquè va confirmar una sèrie d’iniciatives que vol fer aprovar sense cap mena de complicitat. Amb el PP o sense el PP. La seva frase «el PP no té remei» va caure com un punyal. I Aitor Esteban (PNB), més reposat de formes, va estar en la mateixa longitud d’ona. Rajoy està molt sol i només el defensa el peripatètic Rafael Hernando, expert a mossegar però que no genera empatia.

Programa impossible

L’agut diputat Joan Baldoví, de Compromís, va sintetitzar bé ahir l’impàs: el PP està en minoria i hi ha una majoria (Rajoy la defineix de suma de minories) per mig crucificar-lo. Però després la suma de minories no sap construir una alternativa. Pel veto permanent de Pablo Iglesias a qualsevol pacte amb C’s. Perquè a Rivera tampoc li agrada aquest camí. Perquè segurament és impossible un programa de govern del PSOE amb C’s i Podem. I perquè, en aquestes condicions i amb el nacionalisme català tancat en el seu monotema, no hi ha majoria alternativa que Pedro Sánchez pugui encapçalar.

Tota la resta és només teatre. Pablo Iglesias en té prou i n’hi sobra, però a la vida real Rajoy segueix. Com pot, i saltant els obstacles d’un en un. ¿El PSOE pot ser una alternativa solvent en les eleccions del 2019 o el 2020? Hauria de generar la suficient confiança per tenir més vots que el PP i la falsa abraçada de Pablo Iglesias –difícil de rebutjar perquè molts vots socialistes van anar a Podem– té riscos. Ahir Margarita Robles va plantar cara al pim-pam-pum de Rajoy, però Rivera, que ha tornat en forma de vacances, tenia raó. El ple exigit per Iglesias no va fer mal a Rajoy (Tardà va dir que se’n va escapolir) i la comissió d’investigació defensada per Rivera era més efectiva.

¿Va ser útil un ple a què Rajoy es va oposar de panxa enlaire però que va demostrar que en el xoc de dues impotències –la soledat del PP i la falta d’alternativa– l’única resultant és el Govern Rajoy?