dissabte, 16 de setembre del 2017

L'arriscada aposta de Sánchez

ENRIC HERNÁNDEZ 

El líder socialista trenca tabús al promoure una negociació amb l'independentisme, fins i tot abans de l'1-O, i precisar alhora que sense el PP no hi ha acord possible

En pocs mesos, Pedro Sánchez ha donat un cop de timó a l’estratègia del PSOE davant el conflicte català. Si en la seva primera etapa com a líder socialista el seu discurs territorial era rígid i mancat de matisos per la cotilla que li imposaven els barons del partit, la seva defenestració i posterior resurrecció política li han permès enriquir-lo i connectar-lo millor amb la realitat catalana. Cosa que alguns, en la bombolla politicomediàtica madrilenya, no sempre acaben d’entendre, i encara menys acceptar.

Sánchez ha pres consciència que el desafiament independentista a Catalunya no és solament una greu amenaça per a l’Estat i per a la cohesió de la societat catalana, sinó que a més constitueix el millor aliat per a la continuïtat de Mariano Rajoy a la Moncloa. En qualsevol conflicte territorial la dreta espanyola, sense complexos, hi té molt a guanyar i poc a perdre, mentre que l’esquerra, més procliu a l’entesa que al xoc, tendeix a fracturar-se. Els barons socialistes derrotats a les primàries vetllen armes a l’espera que el líder del PSOE faci un pas en fals.

Però en el revers dels perills hi ha les oportunitats. Amb la seva arriscada aposta en favor d’una reforma federal de la Constitució que consagri la plurinacionalitat d’Espanya, reconegui la singularitat de Catalunya i ampliï el seu autogovern, Sánchez es converteix en el primer líder espanyol que fa un pas en ferm cap a la pacificació d’un conflicte que la passivitat de Rajoy ha ajudat a intensificar. I ho fa trencant dos tabús: subratllar, amb raó, que és urgent dialogar amb l’independentisme, fins i tot abans de l’1-O;
i alhora alertar que sense el PP no hi haurà solució possible. Es refreda, de moment, l’amenaça d’una moció de censura.
Un avís a l’Estat

L’1-O no se celebrarà el referèndum vinculant promès per Junts pel Sí i la CUP, però l’estrèpit d’aquesta i altres jornades serà un seriós avís a l’Estat. Mentre conservi el suport del PSOE i Ciutadans, Rajoy podrà gestionar la crisi sense excessiu desgast polític, però a canvi a partir del 2-O haurà d’obrir la negociació política que fa un lustre que regateja a Catalunya.

divendres, 15 de setembre del 2017

EL PP APAGA EL FOC AMB GASOLINA

De JAP al Punt Avui. 
El PP, i no només el govern del PP, lluny de voler solucionar el conflicte català, cada dia dona mostra del seu anticatalanisme visceral. Tal com diu la dita, volen apagar el foc amb gasolina i així és impossible fer-ho.  
El PP, a l’oposició en aquella època, va votar en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure Pasqual Maragall (hi ha qui l’anomena el de Miravet) tant al Parlament com al Congrés i al Senat. Però com el seu vot no era determinant l’Estatut va ser aprovat amb les modificacions que es van introduir fruit d’un pacte entre Zapatero y Mas, però això forma part d’una altra història. Mentrestant, Mariano Rajoy i els seus, van promoure una campanya de recollida de firmes per mirar d’extingir -lo.
Tot i això, com el resultat no els va satisfer, el van recórrer al Tribunal Constitucional que el va tornar a retallar substancialment fins quedar pràcticament irreconeixible, tal com havia anunciat Alfonso Guerra. Paradoxalment, l’Estatut d’Autonomia de València que també va ser aprovat per aquella època, conté paràgrafs idèntics a l’Estatut català original que ningú va recórrer i per tant estan en vigor.
L’any 2011 Rajoy va guanyar les eleccions generals amb majoria absoluta, però a Catalunya seguia punxant una vegada i una altra fruit de la poca sintonia existent.
Lluny de fer gestos encaminats a calmar els ànims dels catalans, el PP ha continuat pel camí dels despropòsits amb la complaença de la Fiscalia i el Tribunal Constitucional que actua més com un Tribunal polític o d’ordre públic sotmès el Govern de l’Estat.
El penúltim d’aquests despropòsits ha estat la suspensió d’un acte que s’havia fer a Madrid i que comptava amb el permís de l’alcaldessa Manuela Carmena, en favor del referèndum. El PP el va impugnar davant el jutjat i un jutge (n’hi ha per a tots els gustos) els hi ha donat la raó.
Però encara hi ha un segon penúltim (aquest apel·latiu el vaig aprendre d’un professor de gimnàstica que vaig tenir a Tarragona i que el feia servir per evidenciar que mai acaba sent l’últim...) En aquest cas el vot contrari a l’anul·lació de la sentència de condemna a mort del President Companys aprovada dimarts pel Congrés a proposta del grup socialista. En aquest cas, el grup d’ERC va unir els seus vots al PP i també hi va votar en contra, tot i que per motius diferents. Segons ERC l’anul·lació de la sentència només té efectes merament simbòlics...
Quan les situacions entre dues parts són tenses, mai n’hi ha prou en que una de les dos hi vulgui buscar una solució. Però si una de les parts diu que està disposada a negociar (això si, amb condicions irrenunciables) i mentrestant l’alta segueix tirant gasolina al foc, l’enteniment és impossible.
Tot i que no sóc qui per a dir-los-hi: Què s’ho facin mirar!    



LES FOTOS DEL DIA

Quan plou no sé sega. 












LA FOTO FLICKR DEL DIA 15-09-2017

Amposta. Temps de sega. 
https://www.flickr.com/photos/joanfeve/